Òria Valls (Reus, 2003) és estudiosa de folklore popular, una manifestació artística per la qual es va interessar des de ben petita. De Reus, de Tarragona o de qualsevol racó, és fan de les tradicions d’arreu. Òria és l’autora de l’edició il·lustrada que detalla el simbolisme dels elements del Seguici de Santa Tecla, que avui oferim amb el nostre Diari.
Per què l’interessen els elements del Seguici?
Tot es culpa de la meva mare, que des de sempre m’ha portat a les festes de Reus. Soc incapaç d’imaginar-me la meva vida sense aquestes manifestacions, que al final serveixen per trencar la rutina i són una suspensió on res importa més que la felicitat que omple la plaça. Tinc molt clar que estudio el que estudio perquè soc de Reus, que al final és una ciutat amb un teixit associatiu cultural especialment actiu, i on la gent és molt orgullosa d’allò seu. I què hi ha més nostre que la cultura? Tot el que són seguicis i ninots d’eixos són molt interessants perquè, no només són els protagonistes d’aquestes festes que volen restablir l’ordre simbòlic, sinó que a més són eines interessants per entendre com canvia la percepció humana. Els canvis en els seguicis ens parlen més sobre nosaltres que no pas cap altra cosa, i és que la millor manera de conèixer una societat és a través de l’art.
Quin és el seu origen?
Primer de tot, vull deixar molt clar que jo no soc folklorista, almenys no encara. Tot el que forma part d’aquest bestiari m’ha arribat a través de la feina d’autors del mundillo com el Salvador Palomar, Daniel Vilarrúbias o Xavier Codormí. Dit això, jo crec que tot el que és cultura popular sempre ha existit i sempre existirà. Els antics ja feien ús de carotes i s’inventaven danses per escenificar i honorar alguna cosa, o com a simple activitat recreativa. El cas dels seguicis festius dels països catalans tal com els coneixem, tot i que tenen un rerefons molt més anterior, apareixen durant la primera meitat del segle XIV amb la creació de la festivitat del Corpus Christi. El Corpus neix per la necessitat de magnificar la doctrina envers el cos de Crist, enfront dels que la negaven en un moment d’incredulitat religiosa. Per això, calia educar als illetrats sobre l’espectacularitat del cristianisme i l’adoració contemplativa amb recursos narratius molt visuals. Els primers entremesos documentats a partir del segle XV tenen un clar caràcter bíblic perquè són elements teatrals creats per fer pedagogia religiosa per al poble.
Com han evolucionat?
Primerament, tenen aquest clar origen propagandístic religiós, que s’acabarà diluint cap a una pràctica més arrelada en el costum que no pas en la significació. Darrerament, la societat industrialitzada arribarà amb canvis socials que faran desaparèixer el model gremial que dominava aquests elements. Això comporta una disminució progressiva d’aquesta tradició festiva, que queda adormiscada, esperant que el nou associacionisme cultural la recuperi amb una embranzida especial després del franquisme.
Parli’m del significat simbòlic.
En general, el simbolisme primordial és la identificació bíblica i l’eterna lluita entre el bé i el mal per dominar el caos i restablir l’Uróboros ritual, però cada bèstia o entremès té la seva evolució i simbolismes propis que apareixeran lligats amb els seus espais d’origen. Per exemple, a Reus l’Àliga també s’identifica amb la causa austriacista, i per tant s’acaba assimilant com a símbol antiborbònic, que patirà conseqüències.
Quina importància li donem al folklore?
Molt baixa per la rellevància que té al nostre dia a dia. Realment, som fills inconscients d’algun origen fantàstic. La nostra cultura ens fa qui som i ens condiciona del tot. El nostre llenguatge, les nostres expressions, fins i tot costums, estan tan arrelats en el nostre ADN que no ens adonem que som hereus d’una tradició mil·lenària. Sempre he sigut partidària d’afirmar que la cultura és una entitat viva, amb ànima i canviant que evoluciona com ho ha de fer al voltant dels agents que la conformen adaptant-se a les condicions, necessitats i modes del moment.
Folklore vs cultura?
Per mi aquesta discussió no té cap mena de sentit. La cultura engloba el conjunt de modes de vida, costums i coneixements d’un grup social dins d’una comunitat en una època concreta, i cada comunitat té una cultura concreta que s’identifica amb una societat, però que a la vegada es diferencia d’una altra, tot i que aquestes línies es desdibuixin amb la globalització i els colonialismes. Totes aquestes manifestacions tenen un valor personal i identitari incalculable, on el patrimoni ens ajuda a no oblidar i entendre el món que ens envolta, i a nosaltres mateixos. La cultura és un dret «garantit» a la declaració de drets universal, tot i això, sembla que per la majoria tota aquella manifestació artística que no es pot capitalitzar no és més que un carrusel de «paletisme» local, obviant la seva importància ritual i cultural més enllà de les seves fronteres d’actuació.
Té alguna bèstia preferida?
Soc una reusenca de cor; la geganta Mora, la Mulassa, l’Àliga... qualsevol bitxo o dansa del seguici de Reus sempre serà, per mi, el més meravellós. Fora del favoritisme, el Bitru de parets del Vallès sempre m’ha semblat interessant, i com a historiadora que vull arribar a ser, les coses antigues sempre em fan figa, per tant, el drac de Vilafranca ha d’estar dins el top.