Quan al Seguici Popular comencen a sonar molts cascavells, els tarragonins ja saben que s’apropa el Ball de Cossis. El seu soroll és inconfusible. Els porten a tot arreu. A la mà, les cames i el braç. És un dels balls més representatius del Seguici de Tarragona i que d’aquí ben poc farà vint anys que es va recuperar. Precisament, poc després que tornés als carrers de Tarragona va ser quan la Laia Gil s’hi va apuntar.
Des de ben petita, viu les festes de Santa Tecla. «Tenia entre uns 4 o 5 anys quan vaig entrar al Ball de Gitanes petit», comenta. Allà, en aquell moment, és quan ja va quedar atrapada per la cultura popular. Estava encantada, però reconeix que al principi li feia vergonya. Un cop ja no tenia l’edat per seguir al seguici petit, cossis va arribar com la seva salvació. «Feia poc que havia sortit i em van dir si hi volia anar. Ho vaig fer sense dubtar-ho».
Reconeix que li va costar al principi. Era nova, entrava en un grup ja format i sempre és difícil integrar-se. Ara bé, un cop passat aquest tràmit, ja ets part del que ella defineix com «una petita família». «Estem tots bojos i ens ho passem molt bé», comenta. Hi va entrar quan tenia entre 13 i 14 anys, i ha sortit a cada edició pels carrers de la ciutat.
Només amb l’impàs de les dues últimes. La pandèmia del coronavirus no va permetre veure res del seguici pels racons de Tarragona. Aquest any es recupera i les ganes, com és d’esperar, són immenses. La Laia comenta que fa poc li va sortir el vídeo que l’Ajuntament de Tarragona va fer després de l’edició del 2020, amb el títol de Tornarem, on es mostraven imatges d’abans de la pandèmia. I hem tornat. «El preSanta Tecla està costant molt, perquè tenim molta feina, però també tenim unes ganes tots que no podem aguantar», diu.
Per a una persona que fa tant de temps que està dins del Seguici, una de les millores que ha notat, en especial als balls, és que ja no hi ha tabús. «Al principi, estava molt estigmatitzat. Més en nois que en noies. Notava que, depèn de quin noi, deia que si sortia a algun ball, alguns companys es podien riure d’ell. Cada vegada, la mentalitat és més oberta», explica. Aquest és un canvi que ja s’ha donat, però per a ella en falten més. Diu que «trobo a faltar un major reconeixement de la part cultural de les festes en els joves». Tanmateix, deixa clar que es nota un canvi d’anys enrere i que les entitats continuaran treballant perquè així sigui.
Les ganes a les quals feia referència són encara més grans per gent que viu la Festa Major com ho fa la Laia Gil. Per a ella, les festes de Santa Tecla «ho signifiquen tot» i creu que és «la festa més important que tinc a la meva ciutat». No sempre ho va viure d’aquesta manera. Reconeix que, al principi, «anava una mica a lo loco». Què significa això? Que «anava per Tarragona, m’anava trobant actes i m’anava afegint». Ara, tot més ordenat.
Un dels actes que li ve al cap en pensar en Santa Tecla és el dels pilars caminant. De petita, aquell dia era com una tradició familiar. «Ens ajuntàvem les tietes, la meva mare i els cosins per ficar-nos a la plaça de la Font», afirma. Un altre dels actes predilectes per ella, actualment, és l’entrada de músics. Comenta que «sense ells, la festa no és res» i que «si no hi ha música, no hi ha Santa Tecla». Gil creu que aquell és el seu moment, ja que durant el seguici solen quedar eclipsats pels balls.
