S’aixequen els braços. Munten la pinya i la gent es mou de l'ombra lateral al centre de la plaça cervesa en mà, ostres, aquests porten fins olives! Puja el folre, munten les manilles. xxsstt! La plaça demana silenci i s'enfila el tronc. Terços, quarts, quints. Caram, com puja aquest! Comença el toc de castells i aguantem la respiració. Com «apreta» el sol. Miro al cel, ni un núvol. Es recolzen els acotxadors i l'enxaneta va tirant. Ai que tremola això. Algú crida entre el silenci. Xe, quines olors arriben per aquí. L'enxaneta arriba i... Pam! Enlaira la mà i la plaça embogeix. El sentiment d'eufòria elimina rivalitats i tot i que no conec a la parella del costat ens han ofert patates.
Van baixant els pisos fins a tornar al no-res, i tot i que amb aquesta calda l'entretemps es fa etern, aguantarem fins al final.
Després de l'accidentada diada de Sant Fèlix, es temia que els ànims del final d'estiu decaiguessin abans el concurs.
El davallament de la Colla Vella va ser el detonant que va revifar la disputa sobre la perillositat dels castells sobretot a les xarxes, on es van plantejar cabòries que, si se'm permet, calumniaven el món casteller no per perillós, sinó per català.
Intencionalitats polítiques
No podem obviar les evidents intencionalitats polítiques d'ambdós talls participants essent conscient de l'impuls polític que dona la cultura; alguns es beneficien del patrimoni immaterial com a eina per a reviscolar el sentiment nacional català, mentre que d'altres ataconen les tradicions populars de les poblacions del nostre territori per deshumanitzar-les i així poder-les ensorrar. La cultura popular és política, i no està exempta de ser un giny polític més. Les festes, tal com ens explica la història, tenen moments més àlgids, i altres de més decadència, és el que té el patrimoni popular immaterial, canvia amb la societat amb la qual conviu i s'adapta a les condicions, necessitats i modes del moment però sempre vigilant amb l'antipatia nacionalista, que busca desafermar i desacreditar les identitats minoritàries.
La cultura ha de ser popular i tradicional, i per tant ha d’haver-hi un equilibri
Aquí és quan s'obre un debat sobre la línia de separació entre el gaudi de la festa i la seva importància de conservació patrimonial. La necessitat de tenir una identitat més «preservativa», tractant les festes com a elements mobles per garantir la seva prevalença intacta davant el pas del temps, o, per contra, oberta a canvis i adaptacions. No és secret que la cultura popular és fràgil, per això, ha d'estar sempre plantejada i defensada amb criteris de patrimoni exempts de factors polítics i ideològics.
És una dicotomia entre dues branques no necessàriament oposades, però que estan en tensió constant sobre la identitat i el lleure, el pes nacional que té el patrimoni, o la necessitat d'oci i Uróboros ritual.
La cultura ha de ser popular i tradicional,i per tant, ha d'haver-hi un equilibri entre les dues coses. Per això, però, s'ha de valorar i entendre la festa.
No només hi ha un desconeixement molt generalitzat sobre la tradició popular d’arreu, sinó que rep també un menyspreu quasi mandrós en espais imprescindibles per la seva prevalença i respecte, com en son exemples l'acadèmic o el periodístic.
Sempre he sigut partidària d’afirmar que la cultura és viva, amb ànima i canviant
El primer, sembla no entendre la magnitud del sentiment d'adoració del poble. La creença religiosa ha virat en la major part del subconscient civil, però no ha canviat la seva necessitat d'icones. Adés, la vila s'arremolinava per entreveure una imatge del sant local, ara, advertim una presència identitària, devocional i territorial més gran que nosaltres amb el ball de l'àliga, en la baixada de falles o entre els contrapassos de la sardana d'alcalde. L'honorança del poble que ha buscat el nou ontològic de l’ésser en la pertinença social.
El segon, ratifica el mateix menyspreu, potser en conseqüència a la discriminació institucional. Les festes i tradicions populars són confinades als espais de difusió local, com n’és un cas aquest mateix diari, obviant la seva importància ritual i cultural més enllà de les seves fronteres d'actuació. Per a molts mitjans, la tradició folklòrica no és més que un carrusel de «paletisme» local que no mereix formar part de la secció de cultura.
Sorprenentment i contra tot pronòstic, aquest any TV3 ha decidit passar la popular baixada de l'àliga de Tarragona. Cada altre any, però, l'únic esguard que rebem de la televisió pública catalana, és una retransmissió del piromusical de la Mercè, espectacular visualment, però amb molt poca representació de l'extens costumari que hem format engir el nostre territori. Projectem l'acte amb menys personalitat de les festes tot i tenir un catàleg farcit d'entremesos únics i variats amb una gènesi essencialment territorial. Ens acomplexa, potser, la nostra identitat? O és donar visió a la tradició no general, un acte revolucionari?
La cultura popular és fràgil, i per això ha d’estar sempre defensada amb criteris de patrimoni
Evidentment, no em puc posicionar en contra l'evolució natural de les coses, sempre he sigut partidària d'afirmar que la cultura és una entitat viva, amb ànima i canviant que evoluciona com ho ha de fer al voltant dels agents que la conformen. Darrerament, però, em fa l'efecte que a través de l'ocultisme i la ridiculització s'està intentant esborrar la identitat d'un poble, creant una massa homogènia que ens englobi a tots sota un mateix mantell d'identitat. El flamenc és galà i formós, mentre que la sardana és «un baile para dormir la siesta» o «una danza cerrada alrededor de unos bolsos para vigilar que nadie los robe», no cal que digui que aixó son comentaris reals de diferents polítics. I així, mentre els esbarts desapareixen, les escoles de flamenc proliferen.
Enfosquits pel desconeixement, a molts llocs trobem moltes colles sense local, i moltes d'altres que, per manca de relleu generacional acaben desapareixent.
La diada d'ahir, però, va demostrar que la cultura popular es fa més forta contra els embats. La Plaça de la Font es va atapeïr d'il·lusió, goig i entusiasme que es pot transcriure en una oda fidel a aquestes identitats tan nostrades.
