Ara sí, ha arribat el dia. Estimat Viñuales, aquest any crec que m’he portat molt bé. Sí, he augmentat la meva col·lecció de multes, continuo dient massa paraulotes i castellanismes i, sobretot, segueixo sent igual de golfa, però hi ha coses que no canvien.
Tot i això, faig amb il·lusió i esperança aquesta carta que espero que llegeixis. Tranquil que no hi ha pressa, soc realista i amb el ritme amb el què va l’Ajuntament, puc esperar, bé, continuar esperant.
La carta als Reis
L’altre dia vaig anar a la Protectora d’animals de Tarragona per portar alguns llençols i mantes.
Aprofito per recordar que qualsevol ajuda és benvinguda i per poca cosa que us sembli, podeu ajudar a fer molt més feliç l’estada d’un gos o gat. I tot i que és cert que hi ha una partida per la millora de les instal·lacions de la protectora, si els hi feu una visita, us adonareu que no és suficient.
La platja de gossos ja no te la demano perquè confio en la vostra paraula de què l’estiu que ve en tindrem, i inclús, més d’una. Després d’anar a la Protectora vaig anar a la Sala Trono. Per cert, com em va costar aparcar, i això que era diumenge.
És cert que podria haver anat al nou aparcament dissuasiu a la zona de l’Hospital Joan XXIII, però entre que anava una mica justa de temps i que semblava que anés a ploure, no em vaig voler arriscar. A Tarragona quan plou, cal evitar les ‘rajoles saltarines’, els espais que no estiguin asfaltats i la Part Baixa sense flotador.
Moments d’il·lusió
En fi, al final vaig deixar el cotxe a l’aparcament municipal del mercat. Per cert, per un moment em vaig oblidar que era Nadal quan vaig sortir a la Plaça Corsini. Després, al fons de la Rambla vaig veure el famós túnel lluminós i ja em vaig ubicar.
Quina il·lusió em va fer veure el Teatre Metropol ple. L’obra va ser genial i a més, després, Dames i Vells van cantar unes nadales, a la seva manera, clar. Vaig pensar, quin gran dia he passat avui.
Tarragona és plena de persianes abaixades i d’entitats que no poden trobar un local
Em va envair un sentiment d’orgull tarragoní. Inclús em vaig alegrar de la victòria del Nàstic, quan a mi em dona igual.
Però aquest sentiment no em va durar molt. Després del teatre vaig anar a fer un passeig a veure si trobava algun dels regals que vull fer per aquestes festes. Però em vaig equivocar, l’objectiu no era trobar el regal. L’objectiu, primer, era trobar una tenda. I és que és veritat, el tema del comerç local continua sent una assignatura pendent per Tarragona.
Problemes sense solució
No sé quina pot ser la seva solució. Si a mi em sembla gairebé impossible llogar un pis a Tarragona i poder sobreviure, imagino que tampoc deu ser gens fàcil per la gent que vol tirar endavant un negoci. Però veure els locals buits em va baixar una mica les endorfines tarragonines.
I pensar que hi ha entitats com el Club Maginet que fa anys que no tenen local o els Xiquets de Tarragona que segueixen al pati del pou de l’Ajuntament... i pensant en persianes abaixades, em va venir al cap el Cau.
Bé, l’altre dia després de sopar també ho vaig recordar. L’oci nocturn també és una assignatura pendent, d’aquelles que sempre et queden i et fan repetir curs una vegada darrere l’altra.
Passar de curs
Ja em quedo sense espai i no podré entrar en altres problemes, com el tema dels coloms, la neteja, la connexió amb els barris, l’aparcamet...
Saps que Viñuales, que millor no et demano res, prou feina tens amb tot el que t’espera. No et desanimis, pensa que les assignatures pendents de Tarragona són històriques, i que altres alcaldes han passat de curs tenint-les suspeses.