Max Sunyer (La Pobla de Massaluca, 1947) és un dels guitarristes amb més recorregut i prestigi de jazz i el rock nacional. Fet en bandes de referència com ara Vértice, Tapimán o Iceberg, compleix quaranta anys al capdavant de Pegasus, formació que encapçalarà aquest dissabte el cartell del festival de la Associació de Músics de Tarragona a la Capsa de Música. Serà l’última oportunitat de veure i de sentir a Pegasus a la ciutat, ja que el quartet, ara reconvertit en quintet, està celebrant la seva gira de comiat -finalitzarà el 2020-. Farà una tria de tot el repertori dels 11 discos que ha publicat.
Un cop acabi aquesta gira es jubilarà?
No. Només ens jubilem com a banda, no com a músics, perquè tothom té la seva trajectòria individual. El que nosaltres fem és música instrumental pròpia però amb arrels de fusió i de jazz i aquesta música dissortadament ha desaparegut dels escenaris i ha anat a parar als locals de jazz. Llavors, a causa del format molt espectacular de Pegasus, de grans escenaris, aquests locals no són el lloc apropiat per tocar. Per això vam decidir desaparèixer dels escenaris com a Pegasus.
Tot i això, vostès segueixen experimentant amb el jazz?
Sí, Nosaltres som creadors innats. Cada concert, cada actuació és diferent. I tot i que vam incorporar el fill de Santi Arisa a la percussió, aquest dissabte el farem només el quartet original, tal com sempre.
«Vaig néixer a la Pobla de Massaluca en una casa de pagès. Allà vaig viure intensament la vida rural fins als deu anys»Vostè és de la Pobla de Massaluca, què recorda d’aquells anys?
És un poblet molt petit. Vaig néixer en una casa de pagès i vaig viure fins als deu anys, des del 47 als 57 intensament la vida rural. No hi havia motors, ni electricitat, ni aigua corrent, no hi havia res. Anàvem amb els ruquets i els càntics a buscar l’aigua a les basses. Teníem l’hort, els nostres animals. I el vi es feia allà a casa trepitjant. Però també se’m va ficar el verí de la música. Però el poble no l’he perdut. Tinc la casa allà, on vaig néixer i un parell de finquetes a les quals vaig molt sovint. Jo el poble l’he recuperat.
‘El verí’ de la música va començar amb son pare?
Mon pare tocava amb l’orquestra del poble i era un músic que tocava tots els instruments, componia… Quan tenia sis anys em va voler ensenyar i bé, ho va aconseguir. Solfeig i violí. Jo tenia un violí petit i això va durar fins als 10 anys perquè vam marxar a Toulousse. Als 14 anys van decidir tornar a Barcelona i aquí és on vaig conèixer una colla del carrer, la típica colla amb la qual vam començar a aficionar-nos a sentir els discos de l’època, Elvis, Ray Charles, The Shadows i amb això ens vam anar contaminant i vam decidir fer una banda.
Va ser l’inici de Vértice?
No. Abans jo vaig estar amb moltes altres. El que passa és que érem joves i no teníem ni la qualitat ni la capacitat de fer res. Encara que efectivament, significatiu amb més maduresa va ser als 70, Vértice, amb els que vam gravar dos singles.
«En el món de la música el fet de conèixer moltes maneres diferents de remenar les dotze notes et dóna una riquesa importantíssima»Sent nostàlgia d’aquests primers anys?
Són etapes de la vida, en les quals tens molta curiositat i molta necessitat de fer moltes coses diferents. Tampoc es troba el camí que realment es vol fer i aquest desconeixement et fa buscar totes les aventures. És més, en el món de la música, el fet de conèixer moltes maneres diferents de remenar les 12 notes, perquè només són 12 notes, et dóna una riquesa importantíssima. Ten en compte que abans no hi havia escoles de música jazz ni música moderna.
Ara no faria clàssica?
Per arribar a fruir de la música l’únic important és conèixer les dotze notes de l’escala, els intervals i les relacions. Sigui en clàssic, flamenc, rock, jazz o músiques balcàniques el resultat sempre és el mateix. O entens el misteri de la música i ho fas a la manera que a tu t’agrada o val més que ho deixis. I la gràcia del jazz és que et permet improvisar que en la música clàssica la improvisació està molt limitada.
Aquesta improvisació la porta al directe?
Sí. És fonamental. De fet el tema és una excusa per improvisar. Tota la banda, a Pegasus mai ningú farà el mateix ni farà el so de la mateixa manera i l’important és tenir un motiu, que és una melodia i després desenvolupar una àrea on l’expressivitat dels solistes es fa palesa. Això ha sigut sempre el cor de Pegasus.
Ser músic durant la dictadura era una professió de risc?
Sempre ha sigut difícil fer la música pròpia. El que ha sigut més fàcil és entrar dintre del context comercial del moment. Nosaltres vam tenir una època afortunada, els finals del 60 i la dècada dels 70 amb la qual la música instrumental estava de moda. Fins i tot amb Iceberg vam anar a l’Un, dos, tres, al programa del Chicho Ibáñez Serrador i vam muntar l’escenari com si fos un concert. Però era una altra època.
«El poble, la Pobla de Massaluca, jo l’he recuperat. Tinc la casa allà, on vaig néixer i un parell de finquetes on vaig molt sovint».
«El poble, la Pobla de Massaluca, jo l’he recuperat. Tinc la casa allà, on vaig néixer i un parell de finquetes on vaig molt sovint».Ha rebut en moltes ocasions la distinció de millor guitarrista nacional. És exagerat dir que és un dels millors d’aquest país?
No sóc el millor de res, això és pura cosa de mercat. Sempre hi ha músics, cinc o sis guitarristes, que considero que són més bons que jo, que els admiro moltíssim com per exemple el Jordi Bonell, per dir un. És feina i sobretot que visquis la música intensament les 24 hores del dia.
De què se sent més orgullós com a músic?
Quan t’has criat a tu mateix i ets autònom, has aconseguit trobar aquest misteri de la música, treure-li el suc, llavors la feina que has fet com a prospecció, estudi, anàlisi i tot això, és molt diferent d’anar a escola. Jo li dono més valor a la nostra generació perquè hem hagut de fet molt esforç i escoltar molta música, molts discos, perquè no hi havia literatura.
I ara què farà ara sense Pegasus?
Paral·lelament, cadascú de nosaltres ha seguit la seva trajectòria personal artística i jo he seguit fent els meus discos. El darrer es diu L’illa imaginària, que s’ha compost i gravat a Mallorca amb un baixista, el Toni Cuenca. Però això no vol dir que no faci un altre. El que penso fer és seguit fent de Max Sunyer. Pegasus no és la mort, una banda que duri 40 anys... Déu n’hi do. És més que la meitat de la vida. I a més a més no ens hem barallat, és una decisió dels quatre perquè no podem seguir tota la vida així. Tot s’acaba, la vida no és eterna i jo no em veig amb 90 anys pujant a l’escenari per tocar amb Pegasus.