El Teatre Principal, ubicat a la Rambla Vella i enderrocat el gener de 1964, havia estat l’escenari més destacat de Tarragona, i també el de major continuïtat. La lírica, amb l’òpera i la sarsuela, amb un clar predomini de la segona, tingueren una presència notable, com demostra la tesi doctoral de Maria Josep Nadal Querol, de 2015, per a la Universitat de Barcelona.
Durant la segona meitat del segle XIX, majoritàriament l’època d’or lligada a l’economia del vi fins que arribà la fil·loxera ja en la darrera dècada, Nadal documenta 1.500 representacions amb 428 estrenes diferents, algunes d’elles poc després de les absolutes a Barcelona o Madrid. Hem de tenir en compte, però, que en aquest còmput la doctora hi inclou tres altres espais escènics, més testimonials, a més del Principal. Entre les 73 estrenes d’òpera, el títol més presentat fou “La Traviata” de Verdi, seguit de “Lucia di Lammermoor”, “La favorita” –ambdues de Donizzetti–, “Ernani”, “Rigoletto” i “Il Trovatore”, les tres de Verdi. Entre les sarsueles, sobresortiren “La Bruja” de Ruperto Chapí i “La verbena de la Paloma” de Tomás Bretón.
Concerts i transformisme
També fou espai per a concerts. Entre les personalitats destacades, anotem el violinista i compositor navarrès Pablo Sarasate el 3 de maig de 1881, o el ja citat autor, violinista i director salmantí Tomás Bretón, al capdavant de la Sociedad de Conciertos de Madrid, el 24 i 25 de maig de 1893. El nou invent del cinematògraf arribà al Principal el 24 de març de 1897, presentat com un espectacle de moda.
Hi havia altres que despertaven passions. Del 24 al 26 d’abril de 1905, el transformisme de Toresky, «el Frégoli español», al·ludint a l’italià Leopoldo Frégoli, omplí cinc funcions. 3.500 espectadors per a una Tarragona amb uns 24.000 habitants. Per Santa Tecla de 1906 hi instal·là la seu social el nou Ateneu Tarragoní, escindit de l’Ateneo Tarraconense de la Clase Obrera. Assumí la reforma del teatre valorada en 20.000 pessetes de l’època: «El antiguo Coliseo ha sufrido una restauración completa y de gusto artístico, estando hoy como no había estado nunca», expressa el “Diario de Tarragona” del 23 de setembre.
L’Ateneu desenvolupà un programa ambiciós que permeté veure estrenes dels principals dramaturgs modernistes, com Ignasi Iglésias –“Joventut”, “La mare eterna”, “Les Garses”–, Apel·les Mestres –“La Sirena”– o Santiago Rusiñol –“Els jocs florals de Canprosa”, “Cigales i formigues”, “L’alegria que passa”, “La bona gent”–, junt als autors vigents de la Renaixença com Àngel Guimerà o Frederic Soler Pitarra.
Orfeó i cinema
Posteriorment, el Principal fou sostingut per l’Orfeó Tarragoní. Explicà Lluís M. Mezquida, Petrófilo, al “Diario” el 3 de desembre de 1963: «Ubicados el local social y sala de espectáculos del Orfeó en el inmueble, se celebraron diversas temporadas de teatro –las compañías invernaban en Tarragona, ofreciendo al público variada gama de obras como asimismo ensayos y actuación de la masa coral– y los celebrados bailes de Carnaval». Lligat a l’Orfeó, destaquem la figura del fundador el 1903 i director entre 1906 i 1930, Josep Gols Veciana. Un any després el succeí el seu fill, Xavier Gols i Soler.
De la postguerra, Carles Baches, fill de Ramon Baches, operador de cinema al Principal des de finals dels anys 1940 fins al tancament, rememora l’incendi a la cabina de projecció el 1951, en què el pare resultà ferit amb cremades al braç. També el detall que en la darrera etapa del coliseu la gestió l’assumia conjuntament l’empresa dels cinemes Fémina i Tarragona. «No hi havia prou cintes del NODO que difonia el règim, i una persona la portava d’un cine a l’altre».
Mentre s’enderrocava el Principal, va córrer que succeiria el mateix amb el Teatre Tarragona. «Por lo visto es verdad: nos quedamos sin teatros. Máximo Burxa lanzó la noticia de la próxima demolición del Teatro Tarragona para construir en su solar un grupo de viviendas por parte de una empresa zaragozana», escrivia De la Fuente Torrón al “Diario” el 18 de gener. Sortosament no passà, la finca segueix dedicada a les arts escèniques. Recordo una amable conversa amb l’alcalde, Joan M. Nadal, quan sorgí la possibilitat que l’Ajuntament comprés el solar per aixecar-hi un nou teatre. El batlle estava interessat en saber si les dimensions permetrien reedificar un teatre digne. No vaig dubtar ni un segon.