Cotxes amb una cinta amb la senyera catalana, de Tarragona o d’un altre color, lligada al retrovisor interior. Castellers amb multitud de cintes aixecant els pilars de benvinguda de l’aigua de sant Magí o bastint construccions a la plaça de les Cols. Carreters amb la cinta llaçada en algun trau de la brusa negra.
Aletes als trens i aeroports amb la mateixa peça tèxtil a l’ansa. Cotxets de nadons i d’infants amb aquest objecte. Ampolletes o càntirs de la festa amb la llaçada. Tauletes de nit que la custodien. Nínxols al cementiri on també les observem. Són les mides de Sant Magí, senzill element que expressa la devoció cap a l’anacoreta de la Brufaganya, una mostra de pietat popular.
El significat
La semàntica de la paraula mida aplicada a aquesta cinta prové de la llargària de la imatge venerada o d’una part d’ella, que es beneeix i es ven als fidels que la visiten per obtenir fons econòmics per al manteniment del culte d’una capella, ermita o santuari, o per a la realització de la festa.
Els documents medievals del segle XIV certifiquen que aquest és el sentit primigeni del mot mida aplicat a aquestes cintes votives. Una altra característica és l’especial vinculació que, percentualment, mantenen amb ermites i santuaris, més que no amb esglésies i catedrals. El cas tarragoní al portal del Carro n’és una clara mostra.
Els orígens
La investigadora Francesca Español ha pouat en l’origen d’aquesta pràctica de devoció popular a Les imatges marianes: prototips, rèpliques i devoció. Viatja fins a l’edat mitjana per situar-nos en el context social i religiós en què nasqueren, i es refereix a la imatge plàstica de Jesucrist i de Maria com la «vera icona», entesa gairebé en clau de relíquia.
Dins aquest escenari medieval en què el valor taumatúrgic, el d’obrar miracles, era fonamental, emergí un concepte clau per entendre la posterior evolució cap a l’objecte tèxtil de les mides. Ens referim al paràmetre de la longitud, que el savi mallorquí Gabriel Llompart (1927-2017) analitzà i que Español encertadament repescà.
El coneixement de la longitud del cos de Crist s’obtenia mesurant el Sant Sepulcre de Jerusalem amb un cordill. Havent aconseguit la longitud corporal, cadascun d’aquests cordills es podia duplicar fins a l’infinit, sense que això minvés la capacitat sobrenatural reconeguda a la icona originària o a l’objecte tèxtil primigeni.
L’estudiosa fa una concatenació entre la longitud cristològica i la mariana, de la qual sorgiren les mides de la Verge: «El culte a la longitudo Christi Salvatoris sembla haver inspirat no únicament algunes altres longituds santes, sinó una pràctica associada amb molts enclavaments marians, entre els quals hi ha els catalans: el culte a les mides de la Mare de Déu».
Difusió territorial
Així la idea de la longitud mariana es difongué als territoris hispans a través d’objectes tèxtils. L’advocació mariana de la Cinta ens apropa cap a terres tarragonines, en concret a la diòcesi de Tortosa. La tradició apòcrifa sosté que Maria, en l’assumpció al cel, es desprengué del cíngol amb què cenyia la seva túnica i el donà a l’apòstol sant Tomàs.
D’aquesta manera, deixava una relíquia a la terra. El cíngol, venerat a la basílica bizantina de Chalkoprateia, a Constantinoble –ara Istanbul– des del segle V, fou el centre d’una gran devoció a la Toscana italiana durant el XIV, i d’aquí hauria arribat a Tortosa, ja que ambdós territoris tenien estrets contactes comercials sobretot per la llana.
En el mateix XIV i en la centúria següent, les mides de la Mare de Déu eren esteses en altres zones de la Corona catalanoaragonesa. El 1377 el rei Joan I informava d’una de la Verge de Montserrat per afavorir l’embaràs de la seva esposa: prendre amb una corda la mida del gruix de la imatge, la del ventre del qual havia nascut l’infant Jesús; col·locar-la en l’altar mentre s’oficiava missa, i lliurar-la a la família reial.
En un inventari d’aquell segle referent a la Mare de Déu de l’Estany, al Moianès, figuraven dues mides, una de seda, l’altra de filadís, provinents probablement de Paret Delgada, santuari marià del Camp de Tarragona. Un altre inventari de Terol del XV en registrà una altra de l’Estany dins un estoig entre els béns d’un noble, mentre que el 1487 a la catedral de Burgos es venerava la cinta de seda negra que acompanyava la «imagen pequeña de nuestra Señora».