S’ha signat el conveni de cessió del fons de Lluís Maria Mezquida Gené, Petrófilo (Tarragona, 1920 – 2004), a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Tarragona. El periodista i historiador treballà en aquesta casa en l’etapa del Diario Español entre 1945 i 1983, i escrigué 9.700 articles, la gran majoria sobre temàtica tarragonina, molts en defensa del patrimoni històric. Fou corresponsal d’ABC, Diario de Barcelona i La Vanguardia. Ingressen gairebé un miler de fotografies que s’han digitalitzat i 16 caixes de material.
Durant la presentació del fons i en representació de la família, el fill, també Lluís Maria de nom, el considerà «el cronista de la Tarragona de la segona meitat del segle XX», i Jordi Piqué, director de l’Arxiu, posà en valor la condició de pioner en l’estudi de la guerra civil a les nostres contrades, remarcant que «fou testimoni del conflicte en tant que havia estat cridat a files». Dels anomenats biberons, romangué dos anys al front més quatre anys de servei obligatori.
Articulisme tarragoní
Mezquida rebé un Premi Mañé i Flaqué de periodisme a Torredembarra el 1974; la Medalla al treball President Macià, de la Generalitat, el 1992; el Premi Honorífic Ciutat de Tarragona de Comunicació el 2003, i la Medalla de la Ciutat de Tarragona en la categoria d’argent. La seva obra periodística hauria d’haver estat declarada –de fet ho és de facto– Bé d’Interès Cultural de l’articulisme tarragoní.
Aquesta capçalera periodística, que amb diferents etapes i propietats, és hereva de la primigènia de 1808 si bé el període de major continuïtat fou entre 1853 i 1938, havia comptat amb reivindicadors de l’ADN tarragoní. Mezquida en fou un continuador fidel en un moment en què hauria pogut perdre’s pel context polític patit. Reeixí en imprimir el segell personal a aquesta tipologia d’articles, i no s’estalvià la crítica en un període en què no era fàcil exercir-la, menys al mitjà on treballava. En la dictadura franquista aquest diari formà part de la «Cadena de Prensa del Movimiento».
Com explica el seu fill, havia nascut a la plaça del Rei, un indret on acabà aixecant-se el Museu Arqueològic. Aquest entorn el predisposà cap a una estimació pel patrimoni històric molt especial. «Per això, creà un pseudònim, Petrófilo, que significa l’amor per les pedres», apunta. De fet, excel·lí en la lluita per conservar el patrimoni romà no sols amb la ploma sinó també participant en les excavacions de l’amfiteatre de la Fundació Bryant.
Patrimoni immaterial
El patrimoni immaterial també fou present en articles i llibres. En la presentació del fons s’incidí en la seva devoció per sant Magí, l’anacoreta tarragoní del gaiato que lluitava contra la set i, en definitiva, les sequeres, fent brollar el riuet que encara avui duu el seu nom en les muntanyes de la Brufaganya, indret ben estimat per Petrófilo. Tres llibres ho avalen.
Però no és tampoc menor la importància que tingueren els articles castellers, que recentment li han valgut la inclusió en el diccionari biogràfic de l’Enciclopèdia Castellera, entrada que vaig tenir el plaer de signar junt amb el director de l’obra Xavier Brotons. A Mezquida se li deu que el certamen de castells de 1970 fos batejat com el «Concurs del segle» [XX], etiqueta emprada per molts altres mitjans.
En aquest àmbit no fou exempt de polèmica, com la de l’article del 27 d’octubre de 1951, en què, després del 3 de 8 carregat per la Colla Muixerra de Valls per Santa Úrsula, ell sentencià la superioritat dels Nens del Vendrell —que l’havien descarregat abans per Santa Teresa—. L’aleshores alcalde de Valls Josep M. Fàbregas, ferit en l’orgull local i «muixarrillo», escrigué una rèplica.
