A la revista Destino he localitzat una referència sobre el pas dels Reis Mags d’Orient. Abans del 1935 els nens i les nenes de la Secuita anaven al bosc a buscar espígol i feien feixos que es deien falles. Després de sopar es reunien tots a la plaça, encenien les falles amb foc i corrien amb ella a les afores a esperar als Reis mentre cantaven: «Foc a la falla Maria medalla, foc al falló Maria medalló! que els Reis em portin un cavall de cartró!».
Aquesta festa la vaig presenciar fa uns anys a l’Argilaga per iniciativa del meu pare i altres veïns. Aquell any els Mags d’Orient venien del camí que porta al despoblat de Peralta. Es van preparar unes escombres d’espígol que es van encendre per rebre a la comitiva.
Aquesta tradició està força arrelada a la Riera de Gaià on els habitants surten al carrer amb aquestes torxes anomenades falles. S’encenen perquè els reis en sentin l’olor i en vegin la resplendor i la calor i deixin regals al poble. En aquesta població l’espígol es va a recol·lectar a les afores uns dies abans. Antigament es collia a l’estiu quan la planta estava florida. La planta es guardava a casa com a ambientador fins que ja no desprenia olor i es cremava per Nadal. Actualment aquestes falles s’encenen davant de cada casa i quan es comencen a apagar es mouen en cercles perquè el foc agafi oxigen i revisqui.
Actualment aquestes falles s’encenen davant de cada casa i quan es comencen a apagar es mouen en cercles perquè el foc agafi oxigen i revisqui
A la Riera són unes torxes confeccionades a base de manats d’espígol amb tres lligadures d’una mida d’entre 50 i 80 cm de llargada. Les de l’Argilaga eren canyes al capdamunt de les quals es lligaven manats d’espígol. Tenien l’aparença d’escombres antigues fetes de palma.
Des de fa pocs anys a Porrera es celebra una festa de Nadal amb una cerimònia nocturna amb torxes fetes d’argilaga. Aquesta celebració es va començar a fer perquè amb la pandèmia el pessebre vivent va deixar de ser viable. Els veïns van veure que hi havia una vinya molt bonica amb forma d’arbre de Nadal i van decidir d’il·luminar-la. L’encesa de l’arbre comença a la plaça del poble i d’aquí una torxa puja cap a la vinya. A mesura que avança s’encén la silueta de l’arbre culminant amb l’encesa de les boles, efecte que s’aconsegueix fent girar els feixos d’argilaga.
L’argilaga és una planta que seca s’inflama molt ràpidament, d’aquí a la dita «Foc d’argilaga, foc de rialla». En companyia del romaní era la llenya que feien servir els llenyataires per als forns de coure pa o fer teules. A la muntanya és un dels combustibles més utilitzats per encendre un foc. També hi ha una expressió que diu «L’argilaga va deixar morir la seva mare de fred» ja que és una planta que seca serveix per encendre el foc però no per alimentar-lo.
A Siurana la canalla també esperava als Reis amb manats d’espígol encesos i a Albarca es fabricava un ninot d’aquesta planta i es passejava per tots els carrers del poble. L’espígol té propietats medicinals i la seva aroma un efecte balsàmic que serveix per combatre el mal de cap, l’angoixa i l’esgotament. D’aquí frases com «Perfums d’espígol i flor de saüc tornen la salut».
Ens trobem durant el solstici d’hivern, moment en que el període de nit és més llarg i fosc de tot l’any. Aquest període s’oposa al solstici d’estiu que es celebra durant la nit de Sant Joan. Aquesta és la nit més curta i també s’utilitza el foc encenent les conegudes fogueres. El foc té protagonisme durant aquestes celebracions ja que es relaciona amb la llum del sol. Segurament que aquesta tradició té un origen molt antic i ens lliga en èpoques primitives.
Són tradicions molt vinculades al món rural o als pobles de muntanya. Zones que estan molt relacionades a la natura i als cicles de l’agricultura. La recuperació d’aquestes tradicions tenen un caràcter d’autoestima cap al territori i la gent que amb el seu esforça va ajudar a tenir-ne cura i a desenvolupar-hi activitats productives. L’ús d’esquellots i de campanes integren el soroll a la il·luminació del foc, i fan pensar amb la importància de la ramaderia i dels ramats en la supervivència de les comunitats que quedaven més aïllades durant l’hivern.