El Carnaval actual amb unes rues marcades per l’espectacle, etiquetades per uns com de ploma o brilli brilli i per altres com d’artesania, sense haver renunciat a la seqüència ritual de l’entrada i mort del Carnestoltes, tingué el seu punt d’inflexió el 1992. L’any anterior un rejovenit Ajuntament havia obert un procés participatiu i convocat un concurs d’idees entre el teixit associatiu per captar noves aportacions al Carnaval.
Arran d’aquesta iniciativa, guanyada pel projecte presentat pel Grup Disc 45 –amb seu al barri de Sant Salvador–, les bases de participació de 1992 establiren que el rol del Carnestoltes passaria a ser encarnat per la comparsa guanyadora de l’edició en curs.
Els canvis s’inseriren en la línia de treball del nou govern municipal que havia entrat l’agost de 1989 amb una moció de censura. Volia foragitar cert derrotisme que s’havia anat instaurant en la vida ciutadana i oferir la millor versió de Tarragona per convertir-la en una ciutat més atractiva. Per això, sense prescindir de l’iniciat en la primera dècada democràtica, es va treballar amb intensitat en la cara cultural i en el seu vessant festiu que agafà velocitat de creuer.
Millores de l’època
A la cobertura del Teatre Auditori del Camp de Mart amb la vela per estalviar les suspensions per tempestes d’estiu (1993) i a la compra, rehabilitació i inauguració del modernista Teatre Metropoll, obra de Jujol (1995), es sumà una aposta pel cicle festiu, que inclogué també el Carnaval. En la punta de llança, Santa Tecla assolí les distincions de festa d’interès nacional (1996) i estatal (2000), compatibles amb la juxtaposició de les arts musicals i escèniques que ampliaven la part tradicional. El Divendres Sant aconseguí el guardó nacional el 1999. També el conjunt romà de Tàrraco esdevingué Patrimoni Mundial de la Humanitat (2000).
El rol del Carnestoltes, primer, i de la Concubina, progressivament, foren determinants. La Concubina no fou esmentada en programa fins a 1994, i no obtingué número ordinal fins a 1995.
S’ha de fer èmfasi en la feina de persones com Montse Parisi, Enric Parés o Yolanda Torrero que, des de Disc 45, hi tingueren un pes clau; o de l’equip humà de Torreforta, amb la comparsa la Ballaruga i la desapareguda Pepi Montero al capdavant.
Eren gent que vivia a la perifèria amb els quals la química des de la plaça de la Font va funcionar molt bé. La mecànica entre el nou protagonisme que ells adquirien, el deixar fer i la manca de por als canvis, encaixaren.
Que el Ninot fos omnipresent i culminés la carrossa del Carnestoltes reforçà el paper d’aquest, i fou l’espurna que feu pensar que la Concubina podia assumir el rol consolidat a Sitges, on Diumenge o Dimarts, s’anava a aprendre d’un Carnaval que era i segueix sent important per la implicació de la ciutadania, l’acurada organització i la fascinació que hi aportava el col·lectiu gai.
Nous segments ciutadans
La Comissió de Carnaval, en què en aquells primers anys 90 també foren claus la Colla La Bota, facilitant la integració dels conceptes d’espectacle i de ritual, o la comparsa Aquí hi ha marro, amb l’empremta de revestir el Carnaval d’elegància, incorporà la idea de la Ninota per completar l’equilibri del rol de la dona en el Carnaval.
Tota aquesta reformulació amplià els segments de participants en les rues, amb la nova de Lluïment diumenge i amb persones que abans no s’havien sentit interpel·lades pel Carnaval; professionals que veien que la ciutat podia aspirar a molt més i tenir segell propi; o les noves generacions de joves, que cercaven a un Carnaval que no necessàriament passés per entitats formalitzades i que consideraven que la nit també era part de la celebració.
