L’amor neix a la cantina
Carme Paredes i Sans va néixer a Tarragona el 8 desembre de 1896 i, dotze dies més tard, era batejada a la catedral amb els noms de Carme, Clara i Tomasa. Era filla del paleta tarragoní Josep Maria Paredes i Nogués, especialitzat en rehabilitació d’esglésies, i de Tomasa Sans i Borràs, originària d’Ascó, i nascuda a Linares (Jaén). Carme, els pares de la qual duien la cantina de la caserna d’artilleria de la ciutat, va tenir dos germans més: Josep Maria i Tomàs. Va viure a Tarragona fins a 1924 on el 1911 va conèixer Hermós Plaja i Saló, militant anarcosindicalista, tipògraf i editor, fill d’un llibreter lliurepensador i anticlerical, republicà federal i maçó. El perfil ideològic patern influí el jover Hermós i li permeté de conèixer personatges com Pi i Margall o Josep Irla, i, el 1907, pels fets de la Setmana Tràgica, ja s’exilià tres mesos a França. Després d’un breu empresonament i una curta estada a Algèria, Plaja començà el servei militar al regiment d’Almansa de Tarragona, el febrer de 1911, a la mateixa caserna on els pares de Carme eren cantiners. Hi és destinat a la impremta i sovinteja els locals del Centre Federal, a la Rambla Vella, on domicilia les subscripcions a la premsa anarquista. El 1912 continua el servei militar a Melilla, destinat a la impremta del regiment, i es nega a formar part de l’escamot d’afusellament d’un soldat desertor.
Acabat el període militar, el 2 d’agost de 1914 es casa amb Carme, pel civil, a Palamós. Ell té 25 anys i ella només 17. Durant la lluna de mel a Barcelona, el 28 d’agost assisteixen a la darrera conferència d’Anselmo Lorenzo, teòric anarquista espanyol. A partir d’aquell moment compartiran una quotidianitat militant i una ideologia revolucionària, la llibertària, que els unirà per tota la vida. Un cop ja foren marit i muller, van viure a les dependències de la caserna poc més de dos anys, amb els pares de la Carme i on Plaja treballava també a la cantina, tot i que després s’establiren pel seu compte al carrer de la Portella, 7. Més endavant viuran al carrer de sant Domènec, 16, a tocar de la plaça de la Font. Van tenir tres fills, nascuts tots a Tarragona: Acràcia Harmonia Atea (1916), Germinal (1919) i Camèlia (1923). H. Plaja donà suport a la vaga general de 1917, organitzà sindicalment els treballadors per les comarques de Tarragona i hi difongué l’ideal llibertari.
Tarragona, centre editorial llibertari
L’any següent, amb els guanys de la cantina, la parella fundà l’editorial Acracia, en l’administració de la qual Carme tingué un lloc destacat, i la revista quinzenal del mateix nom, de la qual sortiren 28 números, domiciliada al carrer de sant Domènec, 16, 1r, 1a, amb la col·laboració de Felipe Alaiz, Felip Barjau i Josep Viadiu i el 1919 el setmanari Fructidor. Aquest s’editava a la impremta Gutenberg de Tarragona, gestionada per Plaja i lligada a la CNT, on s’imprimia material anarcosindicalista, tant legal com clandestí, de manera que, durant uns anys, Tarragona esdevingué un referent estatal de l’edició llibertària. L’activitat editorial d’orientació anarquista de la parella Paredes-Plaja és extraordinària, amb centenars de milers d’exemplars de llibres, revistes, opuscles, fullets, postals i làmines, de manera que fins i tot els primers carnets de militants de la CNT de Catalunya els imprimeixen ells a Tarragona i és aquí on s’editen obres dels noms més destacats del moviment llibertari nacional i internacional. A més, la parella promou de la seva butxaca xerrades de difusió de l’ideari anarquista, al voltant del Centre Ferroviari del carrer de Rebolledo, 4, bressol de la CNT tarragonina, mentre que casa seva és un lloc de refugi per als activistes que són de pas per la ciutat. A les acaballes de 1919, participen en la creació del Centre d’Estudis Socials, amb seu a l’actual Rambla Vella, 13, 1r, braç sociocultural del moviment llibertari tarragoní. El 1921 Plaja és desterrat a Bot pel seu activisme incessant, fet que li comporta empresonaments sovintejats a Tarragona i a Barcelona i etapes de clandestinitat durant les quals tota la responsabilitat de manteniment de la família recau en Carme. El seu marit retornà a la ciutat l’any següent i, amb els seus amics anarquistes, vinguts aquí des de diversos llocs, el matrimoni Paredes-Plaja passeja per la ciutat, sobretot pel Balcó del Mediterrani i sovinteja la platja dels Capellans que, per a ells, esdevé platja de la Utopia.
Quinze anys a Barcelona
El 1924, Hermós es traslladà a Barcelona a dirigir-hi el diari Solidaridad Obrera durant quatre mesos, mentre Carme resta a Tarragona al davant de la llibreria llibertària, única font real de finançament familiar. Aquell mateix any, tots resideixen ja a l’Hospitalet de Llobregat, Carme produeix perfums artesanals que ven per les cases, mentre que el marit participa en alguns actes públics amb Lluís Companys i Jaume Aiguader i, el 1925, promouen l’aparició de Vértice, la primera revista llibertària il·lustrada, fan amistat amb el pintor uruguaià Rafael Barradas i el 1926 creen l’editorial Crisol. Poc després s’instal·len al barceloní carrer de la Creu Coberta, 15, i més endavant al carrer Diputació, 39, a Entença, 98 i, finalment, a Ermengarda, 38 on viuran fins al final de la guerra. Alguna nova detenció d’Hermós força la família a la venda ambulant de productes de perfumeria, tovalloles, mitjons i quincalla diversa, enmig de grans privacions materials, fins que funden la seva pròpia impremta en què Carme porta la màquina, Hermós composa i corregeix i els fills van a l’escola racionalista i ajuden els pares en sortir de classe. Els empresonaments reiterats del marit de Carme fan recaure en ella, novament, tot el pes de la quotidianitat familiar: porta la impremta i visita cada dia el marit a la Model, a qui duu el menjar en un cistell.
Amb l’adveniment de la República i la Generalitat, Hermós fa d’agent comercial d’Espasa-Calpe per tot l’Estat, principalment per Catalunya, el País Valencià i les Balears, alhora que tota la família potencia la literatura llibertària des de l’editorial Vértice, manté oberta una impremta a Sants i aconsegueix de comprar-se un automòbil que esdevé molt útil per a la feina, mentre duen una vida senzilla i austera. Estan tots abocats a l’activitat professional, però l’activisme orgànic o propagandístic en actes públics i reunions desapareix, tot i que la impremta esdevé lloc de trobada per a molts joves inquiets i la bona cuina de la Carme és feta tastar als molts convidats que passen per casa seva. Amb l’esclat de la guerra, Carme es desprèn del fons editorial acumulat durant anys, el fa distribuir pertot arreu, inclosos els fronts de batalla, i amb els guanys obtinguts per la venda, 150.000 pessetes de l’època, adquireix 10.000 parells de sabates per als milicians combatents al front d’Aragó, on els anarquistes tenen un pes destacat. El material era repartit amb camions de la General Motors col·lectivitzada. En ple conflicte bèl·lic, l’activitat editorial decau i el marit de Carme recupera una certa presència pública per Barcelona i Tarragona. A finals del 1938, el fill, Germinal, és fet presoner pels franquistes i internat en un camp de concentració fins al febrer de 1940.
Exili a Mèxic, etapa final
Ocupada Catalunya el gener de 1939, la família passa la frontera per Port Bou i Hermós és ingressat, ferit de bala a la cama dreta, en diferents hospitals del sud francès, mentre que Carme i les filles es troben a 700 km de distància d’ell, a La Sauvetat du Drop, primer, i després Marmande, on les xiquetes treballen a la verema, fan de minyones, Carme ajuda en una escola i on, a l’agost, es retroben amb Hermós. El 20 de juny següent, salpen de Bordeu amb el vaixell Cuba cap a Santo Domingo, però en negar-se’ls el desembarcament ho fan a la Martinica, des d’on arriben a Veracruz a bord del vapor francès Saint Domingue, el 26 de juliol, després de 36 dies de viatge, i s’estableixen a San Andrés de Tuxtla, després que Carme agafés unes febres palúdiques. Amb la salut afeblida de la parella, les dificultats per recuperar l’ofici d’impressors els forcen novament a la producció de perfums i colònies i Carme exhibeix la seva cultura naturista per intercanviar el seu material per productes de consum amb la població indígena. Crien, a més, una vuitantena de gallines per ajudar al seu sosteniment.
El 1942 ja s’estableixen a Mèxic D.F. i Carme treballa com a cosidora en tallers de roba dels cercles d’exiliats, el marit torna a dirigir Solidaridad Obrera de Mèxic, el 1946 i el 1955, mentre que la parella reprèn l’editorial Vértice, el 1946, gràcies a l’ajut inicial d’H. Gally, gendre de Lluís Companys. Hermós escriu per a la premsa d’exili i Carme és qui n’enquaderna els llibres. Molts diumenges acostumen a trobar-se amb els també exiliats Pere Foix o Àngel Samblancat i mantenen correspondència regular amb Albà Rossell, de Montevideo, entre altres, cartes que són llegides en veu alta per Carme, a l’àpat familiar del vespre. El 1949 obren un taller propi, la impremta Helénica, al carrer Pirineos, 45, des d’on fan treball comercial i propaganda ideològica, a cops amb la col·laboració tècnica de l’editor Bartomeu Costa-Amic que els obsequia amb les novetats que edita. En viuran durant una quinzena d’anys, tot i que la dècada següent és de baixa activitat editorial, mentre que a nivell familiar ja són avis de vuit néts. El 1959, Carme pateix un atac de feridura que li paralitza el costat esquerre del cos, durant uns mesos, i ha de ser tractada al Sanatorio Español, on farà diferents estades durant anys. Lentament, el seu estat de salut va empitjorant cada cop més. És diabètica, amb la pressió alta i pateix del cor. El 1962, té un altre atac de feridura que l’obliga a enllitar-se durant mig any i, el 1967, ingressada de nou al Sanatorio, on s’estarà durant 15 mesos, constata una pèrdua progressiva de visió. El marit la visita cada dia, li duu roba neta i li presta les atencions íntimes bàsiques. Abans, Hermós ha estat operat tres cops de la cama, sempre li’n restaran seqüeles i patirà diverses caigudes. El 1965 venen la impremta, n’obtenen 10 mil pesos i Hermós viu de la feina de corrector que li ha facilitat Costa-Amic, recurs indispensable per assumir també el cost de les sessions fisioterapèutiques que la muller, ja amb cadira de rodes fins al final, requereix. A principis de 1970, la parella ensopega a les escales i pateix una caiguda, Carme ha de ser acompanyada en tot moment pel marit per a poder moure’s i l’octubre d’aquest any, havent empitjorat de la diabetis, la tarragonina ingressa novament al Sanatorio on mor el 7 de desembre. Ja no tornà mai més a Catalunya, on es negà a viatjar mentre Franco fos viu.
La sensació de solitud, pessimisme i desorientació que pateix Hermós és compensada per l’interès que entre historiadors i joves de l’interior del país desvetlla el seu compromís i coneixement del món llibertari, amb els quals es carteja, fet que el fa reviscolar anímicament. Una d’aquestes, l’anglesa Jill Webster, plantejava escriure un llibre titulat Tarragona federal que no va arribar a aparèixer. El 1973 surt de Mèxic, per primer cop, viatja a França, i s’està uns dies a ca la Federica Montseny a Tolosa i, després de 36 anys, es retroba amb el fill Germinal, ara rebatejat com a “Germán”. Fixarà la residència a casa d’aquest, a Palafrugell, quan tornarà a Catalunya, l’estiu de 1977. Hi morirà el 23 de març de 1982, als 92 anys. El llegat bibliogràfic de Carme Paredes i Hermós Plaja, de gran importància per al coneixement teòric i organitzatiu de l’anarquisme, es troba a la Biblioteca Arús de Barcelona. El seu exili a Mèxic tingué un caràcter interí, sempre a punt per al retorn al país, de manera que mai no van acabar d’acomodar-se plenament a les seves formes de vida. Carme feia tocar de peus a terra, amb realisme i sentit pràctic de la vida, la utopia permanent del marit. Ella era qui amorosia el tarannà impetuós d’Hermós, si bé tots dos assumiren una concepció de la vida, conseqüent i coherent, que no distingia, èticament, entre comportaments públics i privats, d’acord amb la tradició anarquista més genuïna. El paper d’Hermós Plaja com a editor, periodista i divulgador de l’anarquisme no hauria estat possible sense la solidesa constant del compromís quotidià d’aquella filla de cantiners, nascuda a Tarragona el 1896.
