Joana Costa Benaiges: «La mar ha sigut la meva vida»

Joana Costa Benaiges va néixer el 17 d’agost de 1940 a la plaça del Pes del Serrallo –actual plaça de Sant Magí– on es feia la subhasta del peix. Procedent d’una família de pescadors va fer un grau de comerç i des dels 15 anys va començar a remendar. De molt jove va conèixer en Jordi de la Parrota, amb qui va tenir quatre fills. Exponent de la vida marinera, el passat 4 de juliol va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Se sent reconeguda amb aquesta Creu de Sant Jordi després de tota una vida dedicada a la mar?

A casa meva molt, ara pel carrer ja no sé quin parer pot tindre la gent. El primer que vaig dir quan em va trucar la consellera va ser ‘sabeu a qui truqueu, si pobre de mi soc una mestressa de casa’. Sempre hem tingut barca, però és que jo no soc cap escriptora ni artista.

Es va sorprendre?

Moltíssim. Fins i tot la consellera em va dir que això li passava amb moltes dones. Amb els homes no tant, però les dones som més reticents a reconeixements així. Deu ser que no hi estem tan acostumades.

El primer que fa quan es desperta és mirar el mar?

Des que he nascut, que tinc ús de raó, he viscut davant del mar. La mar, perquè aquí al Serrallo ho diem en femení, ha sigut la meva vida. A casa meva no he sentit parlar de res més que d’això. El besavi de la banda paterna ja era pescador i llavors van seguir els avis i tots. I de la banda de la meva mare, que son les barques del Chaparro, va començar el meu avi que venia de pagès i es va dedicar a la mar.

Això devia marcar les converses a casa.

Tot el dia, quan hi havia entrebancs o quan s’agafava molt de peix, que estaven contents. Sempre ha sigut una vida molt entregada. La vida de la mar no és un jornal fix, a vegades s’agafa molt de peix i altres no.

A quinze anys ja va començar a treballar.

A casa sempre hi havia unes cadires amb sàrsia començada i si no sabies què fer sempre podies entretenir-te. De joveneta m’encantava el piano i li vaig dir a la meva mare que voldria anar a classes. Va saltar la meva àvia, que era la que tallava el bacallà, i em diu: «Piano? Mira si n’hi ha allí a fora de pianos». Mai més vaig tornar a dir res sobre el tema.

Com era el seu dia a dia?

De joveneta si hi havia feina de remendar, a remendar. Hi va haver una temporada que teníem dues barques i una de llum, llavors hi havia molta feina a fer.

No parava mai?

No, i si no, ajudava a fer les feines de casa. Perquè estàvem soles. Els homes treballaven molt, perquè la sortida era a les sis del matí i tornaven a les sis de la tarda. Feien moltes hores.

Patien molt fins que no tornaven a port?

També. Una mica t’hi acostumes, però sempre he dit que el que m’ha fet més por és la boira, perquè ara porten molts aparells i el radar, però abans anaven a les palpentes i l’hora d’entrar les barques era un patir, perquè sempre pensaves ‘ai, que no s’embarranquin’. Fins que no arribaven a casa no estaves tranquil.

Llavors és quan tot pescador sempre s’encomana a la Verge del Carme.

Sí, Sant Pere és el patró, però la Verge del Carme és especial.

Quin paper tenien les dones?

Una vegada casades, criar els fills, perquè els homes no hi eren mai. Fixa’t, jo tinc tres fills i els dos nois van tenir una petita operació en què el pare no hi era. Era jo la que m’encarregava de tot, de la feina de casa i el remendar. A més a més, jo sempre he portat els comptes de les barques. Abans ho feia la meva àvia i després em va passar a mi. Al començament es passava comptes una vegada a la setmana i jo tenia tots els homes al voltant i amb una llibreta amb les despeses comunitàries. Llavors, quan s’havia pagat era el 50% pels treballadors i el 50% pel propietari. Primer ho fèiem amb diners i després ja em vaig encarregar de les nòmines.

Les dones eren les que decidien?

I tant. La meva mare va ser cap de remendadores i jo hi anava quan teníem feina a les barques nostres, però ella s’hi va dedicar perquè en sabia moltíssim i era la cap de colla de les embarcacions de llum. Remendar té el seu entrellat, ja que s’havien d’anar ajuntant les peces i fer la forma com quasi de mitja lluna, per llavors encerclar.

I mentre les mans no paraven no devien callar.

La meva mare era molt religiosa i ella tenia setze o disset dones. Hi havia molta feina, perquè a la nit allò s’havia d’acabar per poder tornar a anar a la mar, però quan estaven totes juntes s’engrescaven i reien molt. Llavors, la mare els deia ‘vinga, a resar el rosari’. I no deien res. També passaven bones estones i fins i tot feien alguna excursioneta.

La seva vida ja es pot dir que estava predestinada.

Sí. La meva germana que era més gran es va casar amb un noi dels que els dèiem pixatinters, que son els que es guanyaven la vida a terra en una oficina. I clar, tant la meva àvia, com la mare i el pare estaven molt disgustats. Un dia quan era molt joveneta l’àvia ve i em diu: ‘Mira fill meu, t’has de buscar un bon xiquet, treballador i que a casa seva no tinguin res’, perquè nosaltres teníem barques i necessitàvem mans d‘home.

I el va trobar.

Sí, de novis ja va ser el patró d’una barca de casa, llavors en teníem dues. Quan va venir de la mili primer va anar una temporada amb el meu pare per ensenyar-li i després ja va portar la seva pròpia barca. Abans de casar-se ja estava dins de casa. La gent se l’estimava perquè va ser un bon patró, que va agafar molt de peix.

Van tenir fins a tres barques, quantes els en queden ara?

La primera de tot que vam tenir va ser L’Herminio, que era una barca grossa que va venir de Cambrils, perquè allí no hi havia port. Llavors les deixaven fondejant al moll, però allò no aguantava així que el meu avi va decidir venir aquí a Tarragona perquè hi havia port. Després vam tenir la Maria Benaiges, que era el nom de la meva àvia i el cognom de l’avi, i més tard la Dobe, que vol dir Dolores Benaiges, que era el nom de la meva mare i és la que el Jordi va començar a manar. I, finalment, la Chaparro 1 i Chaparro 2, que totes dues eren de fusta fins que va venir la Madobe.

Com està ara el sector?

Molt fumut. El problema és que ens cataloguen com aquelles embarcacions del nord, que se’n van i no tornen. Ens fan fer unes revisions, uns certificats i un munt de coses estúpides que no hi ha manera. I llavors estan molt a sobre del peix petit, cosa que va més per les barques petites que no surten tant. El peix no és el mateix que s’agafava. Sí que hi ha certes espècies que van més cares, però, vaja, no pinta bé.

Està matant la pesca la burocràcia o que és un ofici molt sacrificat?

És un ofici molt sacrificat. La burocràcia incideix, però la mar no està com estava. Aquí a Tarragona s‘han fet moltes fàbriques i moltes coses i per sota la mar passen tubs que en alguns casos van fer malbé allà on es pescava. I en acabat, les noves generacions no continuen. El meu fill amb 15 anys, en pic va acabar la bàsica ja volia anar a la mar. El petit va allargar-ho una mica més i es va treure els títols abans, però una mica aquest era el camí.

I hi haurà següent generació?

No, perquè el petit té una nena i el gran té un noi, però de pescador res. Pel que fa a la meva filla, tenen dos fills, i un està a l’illa Reunió i l’altre ha continuat amb el negoci del seu pare.

Quin futur veu a la pesca?

No gaire, per no dir gens. Sobretot les barques de la sardina que no sé què passa, però estan molt atropellats.

Això és una mica com el camp, mai no se sap què passarà.

És que som cosins germans, uns de terra i nosaltres de la mar, però les preocupacions son molt semblants. Ells es queixen més que els pescadors, son més de plorar, però som cosins germans. Tenim els jornals sempre exposats a moltes coses.

La pesca sempre ha marcat el pols del Serrallo, com ha canviat el barri durant aquests anys?

Era tot una família, deixaves les portes obertes de casa sense clau i no passava res, però el barri també ha envellit. Hi ha moltes cases que son molt velles i en molts casos ja no son gent d’aquí, no son serrallencs. Ara hi ha molta barreja.

La mar ha imprès un caràcter serrallenc.

Sí que en tenim, perquè sempre ens ha tocat tirar endavant. Comprar una barca costava moltíssims diners, però ens en sortíem perquè hi havia ganes de treballar i la pesca també era una altra cosa. S’agafava molt de peix.

Quan va començar a anar més malament la cosa?

Ja fa molts anys, la sort que ens ha salvat ha sigut la gamba, que normalment aguanta bastant bé el preu. A Palamós l’han sabut vendre, però no té res a veure amb la de Tarragona, perquè no dubto que sigui bona com la nostra, però ells la saben vendre.

I per què creu que aquí no ha sigut igual?

Doncs no sé, potser per deixadesa, però no sé, perquè és el que hagués hagut de ser.

Creu que hi ha cultura del peix a Tarragona?

Sí, el que passa que ara la gent només vol el peix de renom com el lluç i el rap, mentre que hi ha peixos boníssims com l’escolà, les moixines, els refets o la maire que es poden fer de moltes maneres i la gent no els vol perquè no els coneix.

Dalt les barques es feien els romescos, els suquets i una cuina marinera molt valorada.

El romesco ara s’ha sofisticat, però a les barques abans no hi havia ametlles ni res de tot això. Eren els alls i el pa fregit, el pebrot sec també fregit i tot picat amb un morter, un bon raig de vi i l’oli calent. Aquest era el típic romesco de la mar, amb aigua. Ara cadascú té la seva manera, però el romesco vertader era aquest.

S’ha simplificat molt la cuina marinera? Ara la majoria dels restaurants aposten pels calamars a la romana, quatre tapes i para de comptar.

Sí, bastant. Hi ha les peixotes que son boníssimes de totes maneres, a la planxa, fregides o amb un suquet, el que passa és que tenen espines i s’han de saber menjar, i la gent no ho vol això. Es va a la cosa fàcil. Quan les barques anaven a la mar i eres l’amo agafaven un grapat de peix per cada persona i triaven el més senzill, que és bo igual. Aquí a voramar les dones que tenien molt peix ho venien i baixava una gentada a comprar-ne, perquè aquest peix si el portaves a la llotja te’n donaven dos rals, en canvi, aquí t’ho pagaven més bé. Llavors es va embolicar la cosa i es va prohibir, però era molt apreciat.

Quants anys li queda a la pesca al Serrallo?

Aix, no sé, però ho veig una miqueta negra, perquè les despeses son molt grans i les entrades no tant. Tens temporades, però no és com abans. Ara ni pensaments de fer-te una barca.

I pensaments de plegar?

Això sí, el meu fill gran es vol jubilar. Ja fa tres anys que podria estar-ne, perquè els pescadors poden jubilar-se abans, però no pot fer-ho. Has de fer un pensament, el que passa és que les barques no estan valorades perquè no donen el que donaven. A la llarga déu dirà.

Sent nostàlgia?

Una miqueta sí, la veritat, però des que he estat tan malalta, que em donaven per no res el meu xip ha canviat. Ja no pateixo el que patia. He canviat totalment les meves prioritats i ara l’important és la salut dels meus fills i que jo vagi aguantant i poder sortir a veure les barques. Això és la meva vida. Quan em llevava sempre el primer que feia era mirar el moll. El moment més bonic era a les sis de la matinada quan sortien. Ara perquè n’hi ha menys, però quan n’hi havia tantes no saps la que s’armava aquí a dintre. Pocs ensurts hi ha hagut.

...

Em fa falta la mar. Recordo de petita, que anàvem vint dies a l’estiu a Sant Hilari Sacalm perquè hi ha unes fonts i el meu pare patia del ronyó i li anava bé. M’agradava molt, però em feia falta la mar. Llavors anàvem amb tren i quan tornàvem per les costes del Garraf ja era com si estiguéssim a casa. La sensació era de plenitud. L’enyorava, era l’únic que trobava a faltar. Em feia falta la mar. No ho canviaria per res del món.