Eren anys d’infància i per circumstàncies de salut de la meva mare em vaig criar en aquell Mont-roig de la meva àvia Virgínia Castellnou Ferrando (1878-1959), de cal Pataquer, a l’actual carrer Francesc Riba i Mestre. Tres portes més amunt hi vivia la Conxita Aragonès Guinart (1942-2024), de cal Jaume Recader. Ja des que érem xiquets ens coneixíem, jugàvem al carrer amb fireta. Fèiem dinars amb terra i quatre herbes. En aquella època era normal jugar al carrer. També anàvem a ca la Natàlia a buscar enciams. No era una botiga, però abans els pagesos venien verdures a l’entrada de casa per poder fer algun dineret. Després la Conxita va marxar del poble per anar a estudiar a Tarragona, a l’Ensenyança. No em vaig comunicar més amb ella i l’amistat va quedar aparcada. D’altra manera tampoc no hauria estat fàcil, ja que estava interna, sortien ben poc, només quan les monges la portaven en filera fins als oficis de la catedral.
Va passar el temps i cadascú va fer la seva vida. Fins que als inicis de l’edat adulta el cardenal Benjamín de Arriba y Castro feia confirmacions a Mont-roig i vam anar a cobrir la notícia per al Diario Español. Va ser sortint de l’església Nova quan la Montserrat Pascual Cabré va venir a saludar-me acompanyada d’una noia moreneta, la Conxita. Des d’aquell moment li vaig començar a escriure i a visitar. De tant en tant la recollia amb el dos cavalls per anar a passejar. Fins que a l’arribar l’estiu, la Conxita va organitzar unes colònies d’estiu per a nens d’arreu de Catalunya i d’Andorra a Torredembarra. Va ser llavors quan, en les estones lliures, la visitava cada dia. I en aquell moment va començar a convertir-se en la persona més important per mi.
Als estius xalava anant a la platja de la Pixerota o a les Planes. Sempre gaudia d’un bon bany amb les amigues. Però la seva vocació va ser la d’arribar a ser mestra. La seva trajectòria al món de l’ensenyament va ser llarga, i va passar per diverses escoles. Va estudiar Magisteri a l’Escola Normal, obtenint el títol de mestra de primera ensenyança el 1961.
El curs 1961/62 va aconseguir la seva primera destinació com a maestra nacional a l’escola de l’Illa de Buda. Ella guardava molts records de la seva estada a Buda. A l’illa hi vivia un guardatermes, que vigilava que no hi hagués contraban, els treballadors de la finca i la mestra. Habitualment no tenien llum, només la donaven quan arribaven els senyors. Va ser un any difícil, lluny de la família i amics, però aquesta experiència va deixar petjada. Molts estius hi vam anar.
Va treballar per a la recuperació de tradicions populars, com el joc del follet del claustre de la catedral, les llegendes de la professó de les rates o del pont del Diable. Va escriure i dibuixar diverses auques. Els seus alumnes van guanyar el premi Baldiri Reixac per a l’Escola Saavedra, on es va jubilar el 2002. Amb el musicòleg Joaquim Icart va fer el llibre Cançons tradicionals a Mont-roig (2012), coordinant els resultats del grup de treball sobre les cançons populars que cantava la gent gran del poble.
