Quan era petit el Joan Boada Pié em va regalar una gosseta. Érem parents i el coneixia com el «Joan de la Tenda», ja que tenia una botiga de comestibles a la que avui és avinguda d’Estanislau Figueres, tocant a la plaça Imperial Tarraco. La gosseta es deia Dalila. La vaig tenir i la tractava bé, fins que un dia no va tornar a casa. En aquella època els animals menjaven el que sobrava a casa. Això sí, sempre posàvem una mica més de menjar per la gossa. En aquella època no hi havia tantes mascotes. La majoria de gossos treballaven com a alarma de masos, i estaven a l’exterior, en una caseta.
El gat era més llest i va aconseguir viure a l’interior de la casa o magatzem en un lloc més confortable, ja que caçaven ratolins. Era curiós com eren d’àgils aquells gats, malgrat passar gran part de la seva vida dormint.
Recordo que el meu pare m’explicava com un gat li va salvar la vida. Quan vivien a la casa del carrer de Sant Isidre de Nulles s’hi va acumular un gas tòxic d’un foc mal apagat, era de nit i tothom dormia. Va ser quan el gat es va passejar per damunt de les tecles del piano, i es van despertar. Van obrir les finestres i el gat va deixar de passejar-se per les tecles del piano de mon pare, que era músic i a més del piano tocava el trombó. Els animals han prestat infinitat d’ajudes als humans. Recordem també les cavalleries, que tant han servit a l’agricultura i el transport.
Quan era petit les mascotes no es cuidaven gaire. Molts gossos anaven pel carrer i l’ajuntament tenia un servei de recollida d’animals del carrer, que si no eren reclamats per ningú eren sacrificats. Era un trist final. No hi havia protectores d’animals. Recordo que quan era petit quan veia arribar el carro que recollia els gossos els espantava. En aquest carro hi anava el llacer municipal, l’encarregat d’atrapar els gossos que anaven pel carrer sols. El llacer tenia un renom: «fart de fesols». Els nens no l’estimàvem gaire, ja que ens feia pena veure com tractava els animals.
Els meus nets tenen un gat que es diu Quico, és un bondadós animal que els hi fa companyia. El Quico va néixer en un mas de la Fatarella el 2012, i quan el meu fill es va assabentar que el volien matar de seguida el va demanar. La meva neta també té un gos que es diu Zen. Els tenen cuidats al màxim, nets, vacunats i fins i tot tenen un document de salut.
L’altre avi de la meva neta, el Josep Maria Rovira Ferré, té una gossa que es diu Mel, un nom que inspira dolçor. La Mel és un membre més de la seva família. Els animals s’han obert camí en els nostres cors i ens donen lliçons d’humanitat. Molta gent gran confia en la companyia de la seva mascota, ja que en el món de la solitud s’agraeix.
Jo he vist una família que quan és el dia de reis li porten joguets al gos, que és un més de la família. L’altra cara d’aquesta moneda són els animals que acaben a associacions protectores, alguns amb una mirada trista després d’haver estat abandonats pels amos que ja se n’han cansat.
Ara ja només falta que puguin ser adoptats per algú, i això és una bona manera no només d’ajudar els animals sinó també de valorar la feina de les persones que gràcies al seu esforç voluntari faciliten les coses a gossos i gats.
Avui existeixen persones que cuiden les colònies de gats, jo sempre recordo al canonge Mn. Cabré, que cuidava els gats, especialment de la Catedral de Tarragona. I deia: a més gats, menys rates.
