Tarragona va començar l’actual democràcia amb l’alcalde Josep Maria Recasens i Comes (1918-2013). En aquella època el gran problema era que l’aigua tenia un regust mediterrani. O sigui: era salada. Recordo que l’aigua procedia del pou Boronat, de Puigpelat, i que després es va fer l’estació de bombeig del Francolí. Però l’augment de consum va fer que l’aigua es convertís en aigua salada. La prioritat de Tarragona era l’aigua. Els electrodomèstics duraven poc temps degut a la sal, que sobretot espatllava les rentadores, rentaplats i les dutxes. La calç també formava un tap que acabava tapant els conductes de la dutxa i l’aigua sortia malament o deixava de sortir pels foradets.
En aquella època l’aigua era un malson. Sembla que els tarragonins, ja des de l’època dels romans, han tingut problemes d’aigua, i van buscar solucions com ara el Pont del Diable, i més endavant l’arquebisbe Francesc Armanyà (1718-1803) va portar aigua des de Puigpelat. El temps passen i en ple segle XX Tarragona va patir el problema de l’aigua, fins que va arribar el transvasament de l’aigua de l’Ebre. Aquest va ser un dels principals mals de cap de l’època en que va ser alcalde Josep Maria Recasens (1918-2013).
Fonts davant del cementiri
La manca d’aigua dolça va produir infinitat de fets curiosos. La gent anava a buscar l’aigua allà on podia, sobretot als pobles, i s’omplien garrafes i ampolles de tota mena. L’Ajuntament de Tarragona va arribar a construir el 1986 les fonts de l’aparcament de davant del cementiri, per evitar que massa gent pugés a la muntanya de l’Oliva, on també hi rajava aigua dolça procedent de Puigpelat. Veure els tarragonins armats de garrafes de plàstic per anar a buscar aigua en tot tipus de mitjans de transport era tot un espectacle: cotxes, bicicletes, motos, carretons... tot valia per portar l’aigua a casa. Als pobles quan veien arribar un cotxe ple de garrafes d’aigua deien: Guaita, un de Tarragona! Molts tarragonins aprofitaven per fer l’excursió del cap de setmana i per comprar als pobles, sobretot pa,q eu acostumava a ser de qualitat artesana. En alguns pobles es col·locava el cartell d’aigua no potable a les fonts per evitar que els tarragonins s’enduguessin l’aigua.
«Aneu on volgueu, però on vegeu una persona amb un parell de garrafes d’aigua... és de TGN»
Recordo que hi havia gent que s’asseia aprop de la font de la Rambla Nova a l’espera de l’arribada d’algun foraster assedegat que anés a beure aigua de la font. L’aigua tenia aquell regust mediterrani i de seguida l’escopien. Això era una distracció d’alguns jóvens i jubilats, que es dedicaven a contar quanta gent bevia aigua salada en una hora. Això de l’aigua salada era un problema. Per a regar els jardins s’utilitzava aigua dolça, probablement no potable. Així la ciutat estava verda i els ciutadans negres.
A Casa Boada recordo que per a fer els cafès compràvem aigua en garrafes de 5 litres, mirant d’utilitzar aigua dolça amb menys calç, per allargar la vida de les cafeteres. Per a cuinar utilitzàvem aigües que anava a buscar en garrafes. Tot plegat feia que constantment els tarragonins féssim el canvi d’aigües sense moure’ns de casa, cosa que deuria ser saludable. L’aigua l’anava buscar amb un carretó a la font del Cementiri. Quan el carretó estava ple aleshores feia baixada i m’anava bé. El cap de setmana en baixava aigua de l’hort de Mont-roig amb el Simca 1200.
L’aigua, malgrat tractar-se d’una cosa seriosa, servia de munició per a les comparses més satíriques del carnaval, que se n’enfotien. Un cop el Carnestoltes es va presentar amb dues garrafes d’aigua a les mans i en el seu discurs va dir: «Aneu on volgueu, però on vegeu una persona amb un parell de garrafes d’aigua a les mans... és de Tarragona». També hi havia gent que la baixava d’Andorra, aprofitant el viatge, compartint espai al maleter del cotxe amb formatges, tabacs, cafès i d’altres capricis. Un client em va explicar que quan va passar la Duana li van escorcollar el maleter i allò es va convertir en un sainet còmic ja que l’agent no podia entendres que s’enduguessin l’aigua d’Andorra. El client va haver d’explicar el cas i l’agent el va entendre i li va dir: «Us acopanyo en el sentiment», ja que a més a Andorra l’aigua no hi falta i és de molt bona qualitat.
Rentadors públics
A Tarragona, l’aigua és una de les protagonistes de les festes de Sant Magí, que arriba de la Brufaganya amb els Portants de l’Aigua i és rebuda amb gran devoció a la ciutat. Un altres cas tarragoní és el de l’aigua de Sant Roc, que procedeix del Mas Rabassa.
Recordo que la meva àvia Virgínia Castellnou Ferrando (1878-1959) no tenia aigua a casa seva i calia anar a una de les fonts de Mont-roig a buscar-ne. Per tant ja us podeu imaginar que ni rentadores, ni dutxes, ni els actuals vàters. Era una altra època, amb menys comoditats, però la gemt era feliç. Ara si un dia tallen l’aigua és una gran tragèdia. Abans se solucionava anant a rentar la roba als rentadors públics, que esdevenien un punt de trobada per a les dones, que eren les que hi anaven a rentar. Els safaretjos es van convertir en un punt de trobada on també es feia vida social i es compartien les xafarderies del moment, d’aquí ve l’expressió «fer safareig». La feina no era tan ingrata, exceptuant a l’hivern, on tot era més complicat pel fed. Quan es va començar a distribuir de forma habitual l’aigua a les cases primer es feia per aforament. Això volia dir que compraves un cabal i sempre pagaves el mateix, independentment del consum. A Tarragona encara existeixen algunes cases que s’abasteixen d’aigua amb aquest sistema, que té l’avantatge que t’evita ensurts en la factura. Però no tot són avantatges ja que si poses diverses rentadores i omples la banyera en un estornut pots deixar sec el dipòsit i et caldrà esperar a que s’ompli. Avui el sistema imperant és el de comptador, és a dir: pagues l’aigua que gastes. Aquest sistema té l’avantatge de que tens l’aigua amb més pressió i el consum no n’és limitat.
El gran fotògraf Pep Escoda ha retratat l’aigua amb fotografies meravelloses, que ens ensenyen no només els desconeguts dipòsits d’aigua de l’Oliva, sinó també la vinculació de l’aigua amb la ciutat, a més de fotografies del mar i de la gent del mar. Diuen que el temps és or. Jo penso que l’aigua és encara més: és vida. Per a què volem l’or si no tenim vida? Donem gràcies a que tta aquella època de l’aigua salada a les aixetes de Tarragona ha quedat enrere i ara tenim un bon servei d’aigua. És dolça i té un bon gust, no s’esgota i per tant tens la que necessites. Això ens fa oblidar que durant uns anys Tarragona i aigua salada eren gairebé sinònims.
