Eren aquells temps on s’escoltava molt la ràdio, s’animava tot el referent al romesco i pels carrers es veien 600, 2 cavalls i quatre llaunes (4L). Eren els cotxes que la majoria de gent tenia i no s’havia inventat la ITV. Els taxis es feien canviar el motor per un Barreiros, Perkins o Mercedes i així allargaven la vida del SEAT 1500, fent-lo durar en el més pur estil cubà. En aquesta època molts estudiants sovintejaven Casa Boada i dos eren el Josep Maria Ferran Torrent i l’Eduard Muntané. Era ja l’època del franquisme tardà i tots dos estudiaven a Tarragona. Com a bons estudiants, venien a menjar aquells enormes entrepans de més d’un pam que els feia amb llangonissa, ceba, trossos de rovellons i amb una mica de romesco. El senyor Ferran venia sempre amb el senyor Muntané, que és de Pratdip i recordo que tenia un caràcter molt alegre. Ferran era més seriós, però la visita d’aquest parell sempre era esperada i grata. He tingut la sort de tenir molts clients que em queien molt bé. Després van finalitzar la carrera docent i van encetar la professional. Tots dos van acabar treballant al sindicat de professors ANPE. La meva dona era mestra i també els coneixia.
El pare del senyor Muntané va ser alcalde de Pratdip. De Pratdip sempre recordaré que vaig xalar quan hi vaig anar per poder escoltar l’orquestra Els Montgrins, de Torroella de Montgrí, que hi va tocar en una festa major. El senyor Eduard Muntané és una d’aquelles persones que et trobes durant el pas de la vida, però després li he perdut la pista. De la feina del senyor Ferran voldria destacar la revista que van posar en marxa a l’Aleixar el 1976. Va ser una revista local molt participativa, que va néixer a partir d’una reunió a la parròquia del poble i hi van col·laborar molts veïns. La revista es deia Això... Aleixarenc i s’imprimia al col·legi Sant Pau de Tarragona, on hi havia una impressora.
Amb els anys el senyor Ferran ha anat participant en el teixit associatiu de Tarragona, i el darrer cop que el vaig escoltar va ser en un acte de l’Ateneu de Tarragona, quan es va presentar el darrer treball de Jordi Freixa al Teatre Tarragona. Ferran hi va pronunciar un eloqüent i llarg parlament. El senyor Ferran és una de les persones que formen part de la junta de l’Ateneu de Tarragona, una de les entitats més actives de la ciutat gràcies a la gran tasca del president Jordi Freixa i el seu equip. La junta la completen Josep Francesc Ferrer, que n’és el vicepresident i tresorer, Ester Pagès, vicepresidenta i secretària, i els vocals Ramon Roselló, Rosa Llurba, Carme Bernad, Elisabet Castell i Gerard-Felip Carné.
El senyor Ferran en els seus missatges parla sovint de la pau, i el que demana és difícil ja que fa molts anys que es demana la pau, però malgrat el grapat de bona gent que ho reclama la resposta és més conflictes bèl·lics amb morts i calamitats. Els desitjos de pau de la majoria de la gent sembla que poc afecten els qui organitzen les guerres. De fet, si llegim la Història Sagrada, a les poques pàgines veurem que Caïm va matar Abel. Des de sempre la humanitat es mata i s’odia, i els líders polítics no ajuden. Són diverses les ideologies i religions que en algun moment de la història s’han tacat les mans de sang.
L’Ateneu de Tarragona molts cops arriba on no arriben les institucions. Recordo que l’Ateneu de Tarragona li va donar la insígnia d’Or al mestre Pere Godall i Gandia (1920-2017), que va ser un pianista reconegut. Tots els artistes de Tarragona en un moment o altre havien tocat amb ell, i va arribar un moment que Pere Godall era un dels músics amb més edat de Tarragona, ell el 1936 ja va estar a la Guerra Civil dins de la Quinta del Biberó, i durant la seva vida es va dedicar a recuperar la memòria. El mestre Godall va muntar una orquestra per anar a tocar al Màxims cada dia. No sé d’on deuria treure el temps, ja que era director d’una oficina del Banesto. L’Ateneu va ser el motor del reconeixement ciutadà que hi va haver al Pere Godall. Els senyors Josep Francesc Ferrer, Gerard-Felip Carné, Jordi Freixa i Josep Maria Ferran, entre d’altres, van formar un equip per organitzar aquest reconeixement. És una llàstima que a Tarragona hi passen unes coses molt curioses, ja que al senyor Pere Godall l’Ajuntament no li ha fet res en consonància a la talla que va tenir com a pianista.
Cada any per Santa Tecla el senyor Pere Godall tocava amb el Mon Camp, una agrupació d’artistes que ja s’havien fet grans, i que per no perdre l’afició es van mantenir al peu del canó. Per Mon Camp hi van passar molts artistes. Una era la cantant Carmen Boada, amb qui no érem parents. Godall ha estat el pianista que sempre ha acompanyat el Bernardo Rios, amb la mítica Murallas de Tarragona, cançó que el senyor Oriol Grau va aconseguir tornar a posar de moda quan va sortir a TV3. També va ser professor de piano i entre les seves alumnes destaca la senyora Olga Xirinacs. Sobre Pere Godall es va publicar el 2013 la seva biografia, titulada Una Vida per recordar: Memòries de Pere Godall.
La secció de Lletres de l’Ateneu de Tarragona, amb el senyor Ramon Roselló, ha conreat molts èxits, ja que donaven pas a la gent que volia participar-hi, i no són poques les activitats que duen a terme. Tenia una botiga de mobles a la part de dalt de l’avinguda Rovira i Virgili, i algun cop li havia comprat mobles. Si no anava a muntar mobles a fora, venia molt a esmorzar al bar.
Per Casa Boada hi han passat moltes persones i també hi han passat moltes coses, i jo sempre vaig col·laborar en tot allò que vaig creure que era bo. Moltes de les persones que han passat pel bar amb el temps han estat persones que han deixat petjada, alguns arribant a ser persones destacades en el món de la política, la indústria, les ciències o la literatura. El mestre Pere Godall alguna vegada havia vingut a Casa Boada quan hi havia els músics de la caserna, ja que el subdirector de la banda Javier Yoldi, el trompeta Mundín, el bombardino Clemente i altres músics venien sovint al bar, i com que col·laboraven amb el mestre Godall, ell els venia a trobar al bar.
Malgrat el grapat de bona gent que demanen la pau, la resposta són més conflictes bél·lics