Acasa Boada durant les festes no hi havia molt de moviment, ja que tot girava sobretot al voltant de la Part Alta, on els bars des de primera hora els recordo plens de castellers. Per recaptar diners per a les Festes, a l’excel·lentíssim de l’època de l’alcalde Rafael Sanromà (que ho va ser del 1955 al 1961) se li va ocórrer fer uns rotlles de paper amb tiquets i amb cada consumició els bars n’havíem de vendre un, durant les festes de Sant Magí i Santa Tecla.
Era complicat vendre aquests tiquets, sobretot a partir de la segona consumició. Si passava l’agutzil a controlar que els clients tinguessin tiquet, ensenyaven el de la primera consumició. Els clients no volien pagar els tiquets i al final et veies obligat a tornar-los.
L’Ajuntament, en veure que la gent no volia afluixar, va assignar a cada bar una quantitat de rotlles de tiquets. I si el bar els venia, bé, i si no els venia, els havia de pagar igualment seguint aquesta idea: «a vostè li toquen tres rotlles, vengui’ls als clients, doni’ls a la canalla per jugar o faci’n el que vulgui». Sort que el preu de cada tiquet era d’uns 25 cèntims, si no recordo malament.
Quan anaves a l’Ajuntament a pagar, hi havia un parell de funcionaris malcarats, antipàtics, d’aquells estirats d’abans. Certament avui són més amables, però els impostos s’han anat perfeccionant i són molt més cars.
Uns altres tiquets que es venien a Tarragona durant tot l’any eren els de les cadires que hi havia a la Rambla Nova, on calia pagar per seure. Una cosa curiosa i habitual era que molts s’asseien a les cadires sense pagar i aleshores quan veien que s’acostava el cobrador s’aixecaven i prosseguien el seu passeig. De cadires, n’hi havia a la zona de l’antiga Casa Cuadras fins a l’altura del Teatre Tarragona.
També hi havia persones que portaven la seva cadira per seure a la Rambla. Els bancs de pedra que encara avui hi ha a la Rambla eren gratuïts. Les cadires que tenien més ocupació eren les de la zona de davant de l’antic Hotel Europa, que feia cantonada amb el carrer Unió, que en època franquista duia el nom d’Hermanos Landa. Tot això em fa pensar en les cadires que es lloguen durant la professó de Setmana Santa en alguns punts del recorregut. Recordo que, cada any, els meus pares la veien davant de Palau, ja que la Pilar Cabré era molt amiga de la majordona d’un canonge que havia estat a Cambrils de rector.
Quan venia la festa major, la Rambla i la plaça de la Font s’omplia de carretons que venien paperinetes de xufla, cacauets i llaminadures i també de venedors de globus. En algunes cantonades concorregudes es posaven els xarlatans, que eren persones que sabien parlar molt bé i congregaven curiosos que els escotaven, al final venien coses: ‘llàpissos’, bolígrafs, carteres...
Una vegada en vaig escoltar un, duia un barret pintoresc i una maleta. Ens va dir: «Xiquets, porto un camell, ara obriré la maleta i el veureu aquí.» Al final, sense gastar gaire, anava creant expectació i quan tenia captivat el públic, deia que el camell se li havia escapat i començava a parlar dels productes que venia. D’aquesta manera, per cinc pessetes, a qui em compri un bolígraf li regalo una goma, per exemple. Podies arribar a casa carregat, tot i que el producte no era de molt bona qualitat.
Una de les begudes més consumides en les festes d’abans era el Chartreuse. Avui el Chartreuse de Tarragona és un bé escàs que va molt buscat. I a la ciutat se’n consumeix molt més, però el d’avui és francès. Jo penso que, ja que no es fabrica a Tarragona, seria millor consumir begudes d’aquí. Guaiteu per exemple Reus, allí de Chartreuse se’n deu vendre poc, però han aconseguit aixecar les vendes del seu vermut, que havien davallat.
