Casa Boada està al barri dels Camps. El barri es diu així perquè antigament hi havia horts, casetes o masos com el de la viuda Sans. Els Sans tenien una adrogueria a la baixada Misericòrdia/plaça de la Font que originàriament s’havia fundat el 1880. Vivien al pis de dalt i des d’allí tenien uns foradets que travessaven el trespol i podien mirar la botiga. També tenien una corda amb una campaneta per comunicar-se. La viuda era amiga de la meva mare, Victòria Pascual, i està enterrada prop de la capella del cementiri en un bonic panteó. Quan era petit anava a jugar a fer guerra als terrenys de la viuda Sans, ja que hi van treure els arbres i van deixar els clots. Ara és on hi ha els xalets de La Salle. Recordo que quan marxava de casa per anar a jugar, molts cops duia el berenar a la mà, i acostumava a ser pa amb oli i sucre o pa amb tomaca i embotit o formatge. El pernil abans era molt bo i era d’aquí. Algun cop també pa amb llet suïssa. Abans els xiquets menjaven força sucre, ja que es deia que reforçava els ossos.
Algun cop també anàvem a l’hort del senyor Llambrich. Un cop hi vam anar mig d’amagat i va sortir l’amo que ens va dir que no calia que anéssim a l’amagatotis, ja que ell no collia les figues i, per tant, ens va donar permís. Aquest hort estava a la zona on avui hi ha La Caixa de Cronista Sessé. Al costat hi havia un drapaire, a qui anomenàvem el drapaire dels Camps.
Al Maria Cristina/López Peláez hi ha la farmàcia Central, aleshores del senyor Martinet Güell, que després va regentar la seva filla Carme Pons Güell i avui la seva néta Núria Aranda Pons. També al carrer López Peláez hi ha una botiga ja històrica, la merceria Juani, que continua sent una merceria de referència a la ciutat. Al mateix carrer també hi havia una verduleria, on treballava la senyora Sílvia i el seu home. També recordo la botiga de bacallà del senyor Rofes, que era reusenc, en tancar, allí s’hi va posar el bar Astoria. A la cantonada també hi havia la botiga de queviures de la senyora Pepita. El seu home, Josep Salomó, treballava en una botiga que venia queviures als vaixells, al final del carrer d’Apodaca. També hi havia la lleteria Torredemer, on venien llet, gel, algun gelat o orxata. Al carrer Maria Cristina hi va haver una altra lleteria, davant de l’actual peixateria Amparo. A Tarragona també hi havia vaqueries i en algunes la llet la portava el senyor Ricard, que venia de la Canonja. Davant de l’actual peixateria Amparo també hi havia un estanc. Amb l’estanc s’hi treballava molt, ja que molts bars de la zona hi anàvem a buscar el tabac, cosa que també feien els guàrdies civils. Les marques de referència eren Diana, Ducados, Bisonte o Farias, entre altres. També hi venien cigars «havanos», que eren els millors, més que els de Filipines, que eren els que fumava Manuel Méler, president de l’Espanyol i director de la Cia. de Tabacs de Filipines. Son germà estava molt vinculat a Tarragona, havia vingut algun cop a Casa Boada i un cop em va convidar a sopar a casa seva del carrer Hernández Sanahuja, on tenia molts llibres.
Al carrer Maria Cristina hi recordo casa Bardolet, una cansaladeria on tot era bo. Després va arribar la cansaladeria Miró, que fabricava una sobrassada molt bona. A tocar, però ja a l’actual Estanislau Figueres, hi havia el Rápido Dandy, on poder arreglar les sabates. Casa Torres era una botiga de queviures, on venien conserves, sabons... però també pernils i botifarres, a l’actual Pau Casals. Davant hi havia la barberia del senyor Julián. I parlant de barberies, qui no recorda la del senyor Llimona, aficionat al ciclisme. Al Maria Cristina hi havia la fusteria Bru, on avui hi ha el Guissona, i el mecànic Marrugat. També hi havia un parell de carboneries, una al costat de l’antiga Creu Roja, on avui hi ha un barber, i una altra on ara hi ha el bar La Piccola. El carbó va anar desapareixent, pel petroli o el butà, que repartia el senyor Casanovas. Les carboneries van ser un gran negoci, ja que de carbó se’n gastava. A Casa Boada al principi teníem una planxa de carbó, que vam substituir pel gas. M’he deixat molts comerços ‘antics’ del barri, però aquests són els primers que m’han vingut al cap.