Als anys 50 als 60 les parcel·les van tenir força importància. Era una època de supervivència i tenir una parcel·la amb un tros de terra, amb una petita caseta i aigua era tot un somni. Poder collir les teves pròpies tomaques, cebes tendres, enciam... i fer-te una amanida amb sardines de llauna, olives i un ou dur de les teves pròpies gallines era un luxe.
Quina meravella de sabors! A més, s’hi acostumava a convidar amics i parents. I després de l’amanida era el torn de les costelles a la brasa, o alguns cops d’arengades, que eren molt salades. També hi havia un parell de porrons de vi i amb les postres una ampolla de xampany.
I molta tertúlia on els més grans explicaven històries de la Guerra Civil. Jo crec que a la Guerra Civil tots ho van passar malament, malgrat tot sempre s’intentava explicar les millors coses. Els qui no estaven massa per aquestes històries eren els més jóvens.
A Casa Boada hi venien molts parcel·listes, duien una bicicleta amb portapaquets, o sigui, una caixa lligada que servia per fer la compra. Recordo el senyor Juan, que vivia a la Part Alta i en les seves estones lliures anava a la parcel·la. Primer passava per casa a omplir la bota de vi. Ell m’havia dit que preferia la bota, que era de pell, ja que l’ampolla es podia trencar.
També portava un termo on posava tres o quatre cafès llargs, i algun cop una ampolla de Veterano, que sempre li embolicava amb un diari sencer, per poder-la protegir millor dels cops. El senyor Juan ens acostumava a regalar verdures, figues, magranes, peres, però també alguns cops caragols, que preparàvem amb salsa salvitxada, per entendre’ns semblant al romesco, però més clara i anegada. Mon pare, que era generós, li agraïa els regals amb alguna ampolla de brandi o de xampany. Al final era compartir il·lusions, converses i amistats. I recordo que mon pare cuinava uns caragols per a llepar-te els dits.
El Salvador Boada Calbó i el senyor Juan viuen en el meu record, en el record d’un temps en què teníem poc. Ara tenim molt però tothom ha de quedar a deure quartos al banc per a poder fruir del que encara no és del tot seu.
El senyor Pablo era un altre parcel·lista que venia al bar, treballava de pescador i vivia al carrer Taquígraf Martí. Ens portava peix i verdura i ous de la seva parcel·la, on, a banda de gallines, tenia conills i un parell de cabres que li donaven llet, i de pas li treien herba.
A la parcel·la menjava més carn que peix, però quan feien paella marinera m’explicava que era mel. Poder fer vida a la parcel·la era part de l’objectiu que el senyor Pablo es plantejava per a la seva vida com a jubilat.
De la zona al voltant de l’actual Hospital Joan XXIII recordo els terrenys del mas del Po i de la família Salas. Avui tot allò són espais plens de vida urbana. De totes maneres les parcel·les que més recordo són les del camí del Llorito i de l’ermita de la Salut, en aquella època simplement eren casetes amb poques comoditats.
Avui tot això ha variat. Recordo que tenien una cisterna per a la qual aprofitaven aigua de pluja i una comuna amb un forat on fer les necessitats. Era un pou cec que de tant en tant es buidava i els fems es tiraven a la terra. L’olor era dolenta, per això s’acostumava a buidar a l’hivern. Per no barrejar mala olor amb calor.
Amb el temps es van anar habilitant lavabos, cuines... i hi va arribar l’aigua corrent i l’electricitat. Això va significar deixar d’utilitzar els llums de carbur. El carbur es venia en adrogueries com la Sanromà o l’antiga casa Sans de la plaça de la Font. Al Pedrell també se’n va arribar a vendre. Les bombones blaves de càmping-gas també van servir per il·luminar llocs on no arribava l’electricitat.