Treballar darrere de la barra d’un bar també és estar en el lloc ideal per assabentar-te de coses curioses. Quan jo començava a afaitar-me, la gent gran en parlava, de l’afaitat. Que si aquella fulla era més fina o l’altra tenia alguna virtut. Jo anava escoltant el que explicaven, com s’ho feien per remullar la barba, etc. També escoltava els soldats, que explicaven que els havien donat un petit necesser amb tot el necessari per a l’afaitat. En aquella època, quan un jove s’afaitava era normal que ja es pensés que era adult. Quan jo era jove se’n veien poques de barbes i a la major part dels jóvens ens agradava dur la cara sense pèls.
Les fulles d’afaitar més populars eren les Sevillana, que es fabricaven a Barcelona, a la fàbrica que va posar en marxa als anys 30 Samuel Bassat (1870-1939), on també es feien les fulles d’afaitar Iberia i ja als anys 60 les Filomatic, que van ser les que més es van publicitar. L’anunci deia «Filomatic da un gustín...». Les Filomatic van fer molta publicitat i van repartir una fulla de mostra de franc a totes les bústies perquè la gent les pogués provar, ja que en estar fetes d’acer inoxidable i tefló duraven molt més i es van popularitzar molt. Hi havia una gran diversitat de fulles d’afaitar, com ara Gillette, Beter o Bic, que van anar fent-se un lloc en el mercat. De fulles d’afaitar de marca, també se’n falsificaven i, si no estaves a l’aguait, et podien fer passar gat per llebre. Va aparèixer la màquina que es llençava després de l’ús, també molt utilitzada. Tot plegat en detriment dels qui s’afaitaven amb navalla de barber i el sabó i la brotxa, que van acabar perdent la primacia enfront de les maquinetes i l’escuma o gel. Hi havia qui després d’afaitar-se es posava una colònia, com la Varon Dandy o loció, com la Floïd.
La tècnica va avançar no només en el món de les maquinetes manuals, així que van sortir les màquines elèctriques, que permeten un fàcil afaitat en sec. La primera màquina elèctrica que vaig veure va ser la Philips, amb dos punts circulars d’afaitat. Avui les màquines duen bateria i ja no cal ni fil, a més estan preparades per l’aigua. Persones com el ja mític King Camp Gillette (1855-1932) quedarien parades de com ha avançat tot!
Recordo que algun cop venien al bar joves que per la seva feina havien d’anar sempre mudats i afaitats, que portaven una maquineta a sobre i em demanaven anar a l’excusat a repassar-se l’afaitat. Recordo que hi havia un home que es deia Santiago i portava l’americana plena de paquets de fulles d’afaitar i encenedors i passava pels bars a vendre mig d’amagat. S’obria l’americana i de seguida podies veure el que venia. Els seus principals clients eren els soldats. Tenia la mà una mica esguerrada i es buscava la vida fent com de viatjant, fent la comanda des del telèfon del bar. El Santiago va ser molt conegut durant els anys 60 i va desaparèixer de la mateixa manera que va aparèixer. De tabac, no en venia, però si necessitaves un rellotge o un transistor ell te l’aconseguia i fins i tot els venia a terminis.
Per Casa Boada, de venedors ambulants, en van arribar a passar molts. Des de dones gitanes que passaven a vendre roba, també gent africana venent catifes. Curiosament, l’única casa on durant una època es venien catifes a Tarragona era casa Coll, i més d’un cop el venedor de catifes entrava al bar i en pretenia vendre al Ramon Coll, l’amo de la botiga, que quan marxava el venedor ens feia una classe magistral sobre la mala qualitat de les catifes del venedor.
