Crec que sempre hi ha hagut persones que han viscut de l’engany, convertint-lo en un ofici artesanal amb ensarronades com la de l’estampeta o el «tocomocho», del parent o de l’atropellament. Les persones que vivien d’enganyar la gent d’aquesta manera eren autèntics artesans. Molts cops, quan escollien la víctima, aquesta hi queia de quatre grapes, ja que veia una oportunitat de guanyar diners fàcils, i sempre l’acabava perdent, caient al parany d’un ensarronador que es convertia en uns treballadors fins del món del teatre.
A Tarragona havia sentit a dir que a la baixada del Toro alguns dies hi feien cap persones vingudes de Barcelona per captar diners dels viatgers de la Renfe amb trucs de la vella escola. Els temps han canviat i ara les ensarronades són sobretot virtuals. L’estrebada de bosses o el robatori al voltant dels caixers automàtics són un altre tipus de delicte, més fàcil de fer avui. Abans per treure diners del caixer podies tancar-te amb una balda, ara tot és a peu de carrer i almenys en aquell moment estaves tranquil. Una altra forma de robar que ha anat a més és quan t’hi entren ocupes i que ningú hi pugui fer res, quedant amb un pam de nas, amb la casa buida i a sobre havent-los de pagar la llum i l’aigua. Hi ha persones que han fet de tot això una forma de vida i volen tenir un habitatge de franc.
Recordo una persona que estava demanant diners amb un cartellet on deia «Tinc diabetis», m’hi vaig fixar i li vaig preguntar quins valors estava i no en tenia ni idea, tampoc em va saber explicar quins medicaments prenia. Aquesta informació, que em va portar a pensar que s’ho inventava, em va costar un euro. Però això no és res si ho comparem amb com ens poden arribar a afectar la quantitat d’anuncis que et conviden a comprar coses que no necessites. Hem de comprar el que ens faci falta i en les botigues de prop de casa. Jo sempre ho he fet així. A més, això ajuda que les botigues no abaixin la persiana.
El periodista de crònica negra Enrique Rubio (1905-2020) va escriure Los chungos, los fules i un parell de volums de La Timoteca Nacional, on apareix de tot, i on no manquen nobles o militars que no eren ni nobles ni militars, però que aprofitaven l’ocasió i la indumentària per a sortir-ne beneficiats. A Tarragona recordo que hi va haver un dentista fals, amb clientela i consulta a l’edifici Zeus. A Xile havia estat treballant pels militars de Pinochet com a auxiliar dental, però en venir a Tarragona va reinventar-se com a cirurgià odontòleg fake suposadament titulat per la Universitat de Xile. I clar, contrari a la dictadura militar. Després de 21 anys exercint a Tarragona, va ser detingut, jutjat i condemnat. Canviant de tema, jo vaig tenir la sort de conèixer el príncep Guillermo III de Grau-Moctezuma, que era tot un senyor. La seva idea era la de vendre títols nobiliaris i feia festes on els lliurava. Eren unes festes d’opereta i molta gent hi volia anar. No crec que ningú hi anés enganyat. Era una altra època i era bonic de poder-hi estar. Els títols atorgats per Moctezuma, emmarcats, lluïen d’allò més en qualsevol despatx. Avui això de la noblesa no vesteix tant, però si una cosa va fer Moctezuma va ser permetre a un bon grapat de gent somiar en tenir una història diferent gràcies a aquells títols. A mi Guillermo III de Grau-Moctezuma em va nomenar «Copero Mayor de Honor» l’any 1973 i acadèmic de l’Academia Azteca l’any 1982, títols pels quals no vaig haver de pagar res de res.
