Deu fer dos o tres mesos vaig estar conversant amb el trompetista Xavier Torné sobre coses de Tarragona i va sortir el tema dels carretons que hi havia davant del Moto Club i a les portes dels cinemes, quan al centre de Tarragona hi havia cinemes. Passejar per aquesta estimada Tarragona quan ja ets gran i recordes la teva joventut és una delícia.
Recordo molt bé els carretons de la família Rebollo, que vivia al costat de Casa Boada. Principalment van treballar venent llaminadures i els vaig conèixer gairebé tots, en especial l’Eduardo Rebollo, que va dedicar la seva vida al taxi i tenia un Mercedes. Després es va jubilar i ja no van viure al costat de casa. Ara, quan surto a passejar, algun cop encara saludo pel carrer una integrant d’aquesta família. Recordar-la em fa retrocedir en el temps. Recordo molt bé els carretons de la família Rebollo. És curiós com en un carretó que transportaven a mà, d’uns dos metres, hi capigués tant de gènere. Duien llum elèctrica, i diria que el sistema era de bobines i bateria. Els carretons van tenir sostre, vitrines i uns armariets. Venien caramels, globus, pastes, aquelles pomes vermelles banyades de caramel, pipes o bosses de pataques «made in Tarragona». Que bones! Hi havia un parell de xurreries on en fregien constantment, i feien aquella olor característica. Després les ensobraven i les venien als bars, les bosses no eren hermètiques com ara. Però és que es venien fetes del dia.
També venien els seus famosos entrepans de mortadel·la. Jo crec que devien utilitzar la mortadel·la per fer els entrepans perquè és un producte més net. Aquells entrepans eren molt populars entre els jóvens, que se’ls cruspien dins del cinema. Al bar del cinema s’hi demanava molt la taronjada Diana, produïda a Tarragona per la casa Blandinieres. El darrer cop que vaig veure el carretó dels Rebollo va ser a la Rambla, davant del Moto Club.
Un altre carretó que recordo era el del senyor Quintana, venia diverses coses, però sobretot estava especialitzat en la venda de coco, que posaven en remull. Era un carretó d’uns dos metres fet amb un parell de rodes de bicicleta. Crec que devia ser el carretó més lleuger i fàcil de portar. També van aparèixer els venedors de globus, que no portaven carretó, duien ells els globus. Eren aquells globus que volaven, i per tant no pesaven. Als carretons també en podies comprar dels que duien un pal, sense gas. El final del globus acostumava a ser trist, o s’enlairava o petava, i els xiquets no sempre ho entomaven bé.
Davant del cinema Principal s’hi posava la senyora Andrea, que duia un parell de taules sense rodes. Les taules les guardava en un local davant del cinema Principal i als matins la veies traient les taules, que després omplia de fruits secs, tramussos, bossetes de pataques i una infinitat de llaminadures. El lloc de la senyora Andrea era molt singular, ja que oferia gairebé de tot. Els dies més difícils eren els de pluja o vent fort. Les taules de la senyora Andrea van desaparèixer quan va desaparèixer el cinema Principal. La vida canvia i ara han aparegut els remolcs i vehicles de venda de menjar, ja no són carretons i estan molt ben equipats. Venen de tot, com ara frànkfurts, hamburgueses i menudeses gastronòmiques...
