El senyor Carlos Membrive García (Barcelona, 1932-Tarragona, 2008) va ser un personatge tremendament enamorat de Tarragona, on es va casar amb la Mercè Roca Torremadé, filla del degà dels periodistes Josep Roca Garcia. Quan jo el vaig conèixer era tinent, però va arribar a ser coronel de l’Estat Major. Vaig coincidir amb ell quan feia la mili al regiment Badajoz 26, on va ser qui em va ensenyar la instrucció. Ell acabava de sortir de l’acadèmia i jo tenia la intenció d’entrar a la banda de música.
El coronel José Artero Soteras deuria pensar que els qui en deuran saber més d’instrucció eren els qui la tenien fresca i em va enviar al campament d’instrucció de Sant Climent Sescebes, on vaig fer d’auxiliar d’instructor. Carlos Membrive hi comandava els instructors de Tarragona i ja sabia que tot això de la instrucció i les marxes a mi no m’agradava i em va deixar escollir una destinació. Em va dir que era un treball humil, sense glòria, però que em permetria anar al poble quan volgués i que tindria un passi, al matí al poble no hi havia ningú, però a la tarda estava tot ple de soldats, a cal Pagès o a ca la Viuda eren dues de les cases on m’agradava anar més a menjar. Més o menys sempre feien una amanida, patates fregides i un parell d’ous o fricandó, els preus eren molt barats. De postres a cal pagès posaven una fruitera i podies menjar la fruita que volguessis.
Ell un dia em va fer venir al seu despatx de Sant Climent, volia que em fes caporal, però jo no ho volia perquè si me’n feia no podria entrar a la banda de música, ja que allí havies de fer oposicions musicals. A mi això de les armes i les llargues marxes no m’agradava. Em va proposar una cosa que de veritat estava molt bé per a mi, i era ser una mena d’ordenança. No vaig ser el seu assistent personal, però quan marxava volia que m’encarregués de les seves coses.
Jo crec que vaig arribar a l’ànima dels caps, fins a l’extrem que el del campament, el tinent coronel Núñez Arosa, volia que li portés entrepans que jo mateix feia a la cuina per esmorzar a mig matí. Jo pràcticament vaig quedar al servei de fer aquests entrepans i a canvi podia sortir a l’hora que volia. Per als entrepans hi havia embotits del poble i bones tomaques per sucar. Molts no volien pa amb tomaca, però quan el tastaven ja no el volien més sense tomaca. D’aquells entrepans, cada dia me’n feien fer més i els havia d’anar repartint pel camp d’instrucció.
El tinent coronel em deia que allí els faltaven coses, però no persones que els volguessin ajudar, ja que per tal de no fer la instrucció se n’hi apuntaven un munt. Deia que calia procurar de combinar-los ja que, si no, no s’assabentarien de la instrucció militar. La cosa va funcionar i jo vaig estar amb ell almenys uns cinc mesos, els de recluta, el curs d’auxiliar instructor i el campament. Després ja vaig poder tornar a Tarragona i vaig entrar a la banda de música.
A mi això de les armes i les llargues marxes no m’agradava, així que feia els entrepans
El tinent Carlos Membrive era intel·ligent i no cridava. Jo l’acostumava a veure quan ell estava de guàrdia. La guàrdia de l’oficial era llarga i durava 24 hores. Era còmoda ja que tenia un despatx amb calefacció però avorrida, si no passava res. Jo el visitava sovint i xerràvem. Recordo la porta de vidre i per entrar hi donaves uns copets, ell em veia i amb la mà em feia un senyal perquè entrés.
Sempre li deia si podia fer alguna cosa i ell em responia que ja tenia el Banderas, que era un soldat que estava a les seves ordres. Recordo que tenia una bicicleta pintada de caqui que li servia per fer els encàrrecs. Recordo també que el senyor Membrive estudiava rus, que en aquella època no estudiava gairebé ningú. A més de català, castellà i rus, parlava francès, anglès, italià i tenia nocions d’àrab i xinès.
Música i futbol
Quan hi havia el tinent Membrive, el rellotge era el del cos de guàrdia. Si un dia feies tard perquè el rellotge s’havia endarrerit, Membrive deia que no era una excusa, que manava el rellotge del cos de guàrdia i que en tot cas ja el posaria a l’hora quan compareguessin diversos soldats amb l’hora diferent. Algun cop el tinent Membrive anava a la secció de música i feia petar la xerrada amb el capità director Francesc Escolà Balagueró i altres militars. A la banda de música hi havia molta harmonia futbolística, la majoria de músics eren del València CF, i el director era del FC Barcelona, parlaven de futbol, de jugades, però no es barallaven.
A la caserna també s’hi organitzaven partits de futbol amistosos. Això funcionava així, a vegades algun tinent entrava al despatx de l’Escolà, que en sabia molt d’esport i era professor expert en vies respiratòries, i en sortir algun deia: anem a jugar a futbol, a veure si en trobem onze, i s’organitzava el partit.
Quan jo ja havia acabat la mili, un dia Carlos Membrive va venir a veure’m a Casa Boada vestit de policia, i vaig quedar parat. Anava acompanyat del capità Angel Aizpuru y Moris. Resulta que era el número dos de la policia armada i de trànsit de Tarragona, d’on Aizpuru era el capità. Membrive va ser qui va rebre l’ordre del governador civil de detenir l’alcalde de Tarragona Benigne Dalmau Vilà.
També en aquella època l’homosexualitat estava prohibida i la policia va anar a fer una batuda a l’amfiteatre i una de les persones que van identificar resulta que era un jutge, i van girar cua. Una altra de les tasques en què va participar va ser ordenar una càrrega contra seguidors del Gimnàstic, que volien agredir l’àrbitre. També va rebre l’ordre de controlar alguns mossens catalanistes a Barcelona, però abans ho va consultar al cardenal Bejamín de Arriba y Castro, que va respondre dient: compleixin amb la llei. Sembla que no tenien ganes de pifiar-la i que al final el cardenal s’enfadés amb ells, i van deixar morir el cas.
Carlos Membrive va tenir un ofici d’aquells que s’han de mantenir en secret, era un espia
Anys després, parlant amb el seu fill m’he assabentat que Carlos Membrive va tenir un ofici d’aquells que s’han de mantenir en secret: era coronel del CESID, és a dir, un espia que operava a través a les ambaixades. Hi va estar destinat com a agregat militar o comercial i en moltes missions diplomàtiques. Va estar a Tunísia, Jordània, Taiwan i Hong Kong. Era especialista en criptologia, ciència encarregada de desxifrar missatges.
El xòfer, al cotxe
Jo hi vaig mantenir l’amistat fins que va morir i mai vaig saber que era espia. Tothom sabia que havia estat agregat militar en diverses ambaixades, però res més. Ell quan venia a Tarragona sempre em passava a veure i normalment bevia un quinto o, si era després de dinar, una copeta de conyac 103. Un cop vaig notar una cosa estranya ja que va venir amb el seu Mercedes i quan el vaig veure li vaig dir que li digués al xòfer de venir al bar, i em va contestar que el xòfer no podia abandonar el cotxe per motius de seguretat.
El seu fill m’explica que va tenir diferències amb l’ambaixador de Jordània, però desconec quines. El que sí que em va explicar son fill és que a Jordània es va trencar un dit escapant de la policia. A Taiwan va viure tifons i un cop es va haver d’amagar en un armari, ja que estava en una paret mestra i ho va considerar més segur, abans de refugiar-se a l’armari va agafar menjar, aigua i una llanterna, per si de cas. Es veu que un cop havia d’obrir una caixa forta, ho va aconseguir, però dins només hi havia una ampolla, per tal que pogués celebrar l’èxit d’haver-la obert. Que allí hi hagués hagut aquella ampolla i no documents hauria estat gràcies al contraespionatge, que d’existir existeix.
