A Tarragona són molts els bars que han passat a la història de la ciutat. El bar Gol, fundat el 1944, n’és un. Estava situat al carrer Méndez Núñez 6 i va ser un bar que va tenir molt d’èxit, un dels millors bars de tapes. Al bar Gol s’hi congregaven els millors paladars de Tarragona, entre tota mena de personal i procedències. Com el seu nom pot fer sospitar, el bar Gol va ser un referent per als seguidors del Gimnàstic, com ara avui ho pot ser el bar Petit Tarraco.
Jo encara ara recordo les tapes de calamars, musclos amb allioli, amb verduretes picades o amb salsa de romesco, sèpies a la planxa amb allioli, peixets fregits, les típiques llaunes d’olives, cloïsses, entre les moltes que servia. També servia un plat de molt d’èxit que anomenaven popurri: un plat combinat amb sèpia, dos tipus de musclos, peixets fregits, calamars i una tomaca.
Avui crec que la gent menja menys. Moltes persones esmorzen un cafè amb llet i una pasta, i amb això aguanten fins a l’hora de dinar. Abans entre l’esmorzar i el dinar era habitual aturar-se a fer el vermut o una cervesa, i abans de tornar a treballar a la tarda: un bon cafè i una copa. A la tarda, en sortir de la feina, un vinet o una cervesa i ja fins a l’hora de sopar. Això sí, els dies que s’anava al cinema o al teatre, el bar Gol era un lloc ideal per fer-hi el ressopó. Tot tenia sal, i greix, però la gent era com avui: n’hi havia de prims i n’hi havia de grassos.
Recordo el senyor Joan Marimon, amb la seva plàtera de calamars acabats de fer. El senyor Marimon era cantant, cantant líric. Sobretot cantava òpera, sarsuela i molta cançó catalana. Recordo amb emoció que en un concert on va cantar La taverna del Mallol, que explica la història d’una taverna que un dia llueix un cartell on diu que l’amo ha mort. Era trista i alhora molt bonica. Aquella cançó la va dedicar al meu pare, Salvador Boada Calbó, que també havia estat músic i havia mort el 1974. Ells eren amics i de fet molts cops el senyor Marimon venia a fer un cafè a Casa Boada, s’hi congregaven uns quants músics i feien tertúlia. El senyor Marimon era un gran emprenedor i va arribar a regentar tres bars, a Tarragona i Reus. El bar Gol el portava un equip de dues famílies, fins que es va traspassar el 1968. D’aquí venia l’èxit del seu funcionament, ja que tots funcionaven com una orquestra simfònica, amb la batuta del senyor Josep Figuerola. El senyor Marimon algun cop m’havia parlat de les propines tan generoses que deixava la clientela. Amb les propines van fer un viatge. Jo per a ell era un aprenent de l’ofici i sempre m’explicava petits secrets de l’ofici de bàrman.
Les coses són curioses, quan vaig fer la mili vaig coincidir amb el senyor Ramon Cunillera, i sempre me’l trobava sovint i ens saludàvem, ja que vam mantenir l’amistat. Ell feia de cambre al bar Gol i tenia una tècnica molt bona. Deia que era important «que el client sapigui tot lo que tenim, i per tant jo anuncio cada plat que surt.» Gràcies a estar al bar Gol coneixia els comandaments de la caserna, i a les tardes podia anar a treballar.
Fa cinquanta anys a la nit tarragonina hi havia ‘vidilla’. Recordo que al final del carrer Méndez Núñez hi havia la redacció del Diario Español, era l’època dels periodistes Domingo Medrano, David Castillo, Daniel de la Fuente Torrón i del periodista esportiu Pedro Peralta, que era el més jove. El senyor Peralta no tenia cotxe i va acabar morint d’un accident de trànsit. Va ser molt trist. La vida és així. Recordo també el meu amic Enric Pujol, periodista. Abans els diaris es feien amb la linotípia i lletres de plom. D’aquesta colla de periodistes algun cop m’he trobat a Pablo Sarracho i l’Enric Pujol.
