Quan era petit recordo que abans d’anar a dormir la meva àvia Virgínia Castellnou Ferrando m’acostumava a explicar històries, amb part de fantasia i molta imaginació. Tot era per transmissió oral. Hi havia llegendes, contes i històries de personatges. Així m’adormia a cal Pataquer, la casa dels meus avis de Mont-roig, a l’actual carrer de Francesc Riba i Mestre, on avui hi viu la meva cosina Montserrat Pascual Cabré amb el seu home, el Ricard Aragonès de cal Fontà.
Alguns d’aquests personatges sobre els quals n’escoltava anècdotes i proeses abans d’anar a dormir han passat a la història, com la Monyos (Dolors Bonella i Alcánzar, 1851-1940), que crec és la que generava més simpatia. Va arribar a donar nom al un restaurant i es filmà una pel·lícula sobre ella. El músic Jordi Freixa també canta una cançó sobre la Monyos. La meva àvia Virgínia amania aquestes històries amb molta part de la seva collita. Recordo que aquestes històries eren cada cop diferents, potser no fossin reals, però anaven bé per agafar la son. El que és veritat és que la Monyos es passejava per les Rambles i deia «senyor, vol alguna floreta», i de vendre-les anava subsistint, i que d’aquí va passar a ser una de les protagonistes dels contes de quan era petit. Mon àvia Virgínia era molt xerraire i tenia moltes amigues, com la Paz, la Gertrudis o la Natàlia. Però ni tenia ràdio ni llegia el diari. Mon àvia Virgínia també m’explicava històries d’àngels, sobretot de l’arcàngel sant Miquel. Els hi donava forma de conte i aconseguia adormir-me.
En canvi mon avi de Nulles, l’Eduard Boada Pallarès (1882-1965), m’explicava coses de la Guerra Civil, casi sempre les mateixes. Amb aquestes històries no era fàcil dormir, a més a diferència de mon àvia Virgínia, ell no hi posava imaginació: era real. A Nulles hi teníem un piano, que ens van robar els republicans, i una màquina de fer fideus i un moto, que ens van robar els franquistes. Al meu pare també se’l van endur, però a un camp de concentració franquista a Extremadura. D’això no se’n parlava a casa, i sabem poca cosa. Finalment el van alliberar gràcies a una carta d’un mossèn. Però tornem a coses més amables.
Més enllà d’aquestes històries infantils d’abans d’anar a dormir, he sabut de molts més personatges curiosos, d’aquests que es feien estimar. Certament la Monyos no era l’únic personatge de les Rambles de Barcelona, ara em ve al cap el Xèrif, que també s’hi passejava. El Xèrif Johny era un il·lustre de les Rambles, realment es deia Carlos Domènech. Duia un parell de pistoles de joguet i una cartutxera, com acabat de sortir d’un western. Se’n va parlar molt del Xèrif, s’amagava darrere d’un arbre i sorprenia a la gent que passejava o també «disparava» apuntant l’arbre com si fos John Wayne. Ell creia que posava ordre i tenia el respecte de la ciutat. En realitat demanava caritat. Semblava que s’havia escapat d’una pel·lícula de l’Oest i que s’havia quedat a les Rambles per a posar ordre, ja que anava vestit com un actor. Algun cop havia dit a la gent que anessin al cinema, que el veurien a la pantalla.
Un altre personatge peculiar, encara que més antic, era «Don José Gran Rei de l’Arboç». Tenia un lloc destacat a la vida social de l’Arboç ja que queia simpàtic. És emocionat pensar que Josep Plana Romagosa, que aquest era el seu nom, havia arribat a ser rei. Però la veritat és que era una construcció de la seva ment, ja que es creia que era noble. A partir d’aquí la gent de l’Arboç en va donar fé i el van deixar viure i participar en actes oficials i professons del poble.
Avui encara existeixen personatges que són estimats i que fan reals les seves imaginacions. Alguns han estat clients de Casa Boada, però només en citaré un parell, el Dalí de Valls i la Colorines. Miquel Mercè Morera, el Dalí de Valls, és estimat i s’ha convertit en una icona de la ciutat. Ell era músic i primer se’l va conèixer com el Conde ja que anava molt mudat. Després va convertir-se en el Dalí de Valls. És amic meu i molt bona persona, durant una època va ser client habitual de Casa Boada. Alguns cops agafava un ou del bar i sortia al carrer cridant «surrealisme» i fent un espectacle, llençava l’ou a terra. Entre els que ho presenciaven alguns aplaudien i d’altres deien que era una poca-soltada. La vida és així. A Tarragona hi teníem a la Colorines, que venia sovint al bar a fer un cafè amb llet i explicava històries. També se que li agradava anar a Les Tres bessones, el bar del José López a la plaça del Fòrum. El José tenia la virtut d’ajudar-la i l’escoltava. Una vegada la Colorines em va explicar que la van citar al jutjat i li van preguntar perquè no pagava el lloguer. Aleshores va ensenyar la seva llibreta del banc per mostrar el que cobrava. Va quedar clar que no podia pagar. Mai vaig saber el nom real de la Colorines, però era una dona molt espavilada. Vivia a la plaça de Sant Joan, a la Part Alta i li deien la Colorines per lo pintada que anava.
De persones pintoresques pel bar n’han passat moltes, com el príncep Guillermo III de Grau Moctezuma, que en va nomenar «Copero Mayor de la Corona Azteca». Però també hi han passat algunes persones singulars de les quals no parlaré ja que crec que podrien tenir alguna malaltia, com un que es vestia amb sotana de mossèn, un que es passejava pels restaurants de primera línia ben vestit i preguntava com si fos l’amo com estava el menjar per picotejar una mica o un que semblava Hitler, entre d’altres.
Quan vaig sortir de l’hospital per recuperar-me de la Covid vaig estar 57 dies ingressat al Sociosanitari Llevant de Santa Tecla, allí hi tenia un àngel, el Dr. Miquel Biarnès, amb qui parlant va sortir la idea de recordar aquests personatges entranyables. N’hi han hagut molts més i tots han estat persones que han aconseguit fer realitat els seu somni de ser artistes. Moltes gràcies Dr. Miquel Biarnès, pel consol que em vau donar quan vaig estar ingressat al sòciosanitari. De la meva estada, recuperant-me al Sociosanitari, sempre recordaré també la Dra. Laura Fernández, el Dr. Jaume Benages, l’Albert G. Martín o l’Aleix Muñoz, a més d’altres de qui no recordo els noms.
