Quan penso en la meva infantesa i joventut m’adono de la infinitat de canvis que hi ha hagut: tecnològics, morals, gastronòmics, per citar-ne tres. Formar part ara de la gent gran del país suposa haver viscut part de la història, i tenir records de família, grans esdeveniments i dels amics, molts dels quals ja formen part de l’eternitat.
Les fotografies m’ajuden a recordar i reflexionar sobre el passat. Em ve al cap aquesta família d’historiadors gràfics que són els Chinchilla, i que tanta informació han captat de Tarragona, així com els llibres de fotografia del Jaume Benages i el Jaume Fontanet, amb tot luxe de detalls. O el grup de Facebook Tarragona Antiga, una veritable enciclopèdia de tarragonisme, impulsada pel senyor Rafael Vidal. Hem d’estar agraïts a tants fotògrafs que han sabut immortalitzar la ciutat i a tantes persones que han sabut rescatar les fotografies i llegar-les a noves generacions.
Jo recordo una ciutat sense semàfors i amb pocs cotxes. El trànsit era regulat per la guàrdia urbana, que vestia de blanc i no duia armes de foc. A poc a poc la guàrdia urbana es va amar convertint en un cos de policia modern més, ja que la delinqüència així ho requereix. Avui tenim semàfors lumínics i sonors, per a la vista i l’oïda. Recordo també com la població era bastant agraïda amb la guàrdia urbana i per Nadal deixaven regals comestibles en el lloc des d’on dirigien el trànsit.
Avui aquest costum s’ha perdut. Hauríem de deixar els regals sota un semàfor. Bé, els temps canvien i ara els regals en forma de donatius els podem fer a Càritas. És una entitat que arriba on no sempre ho pot fer l’administració i que està presidida en l’àmbit català pel senyor Francesc Roig i Queralt, escriptor canongí que és un bon amic d’una senyora que s’ha destacat en la defensa de la gent gran, l’Olga Xirinacs.
Recordo alguns oficis dels quals a Tarragona ja no hi queden persones en actiu. Per exemple als voltants del carrer Reial hi havia bastants boters, els fabricants d’escombres de palma o els llauners. Que jo sàpiga el darrer llauner estava al carrer de la Nau i es deia Magí, qui també era conegut com a «professor Bárcena», ja que a part de llauner era mag professional. Ell mateix es fabricava la major part dels aparells que utilitzava en els seus números i trucs de màgia, ja que eren de llauna. Abans tot era una mica així i d’un ofici en sortia un altre.
A la Rambla Nova hi havia locals on es jugava a cartes o al dòmino
En aquells temps es repartia en carro. Em venen al cap un parell d’empreses de logística a base de cavalleries: Argilaga i Balcells, n’hi havia d’altres que repartien mercaderies pròpies. L’empresa Balcells es va espavilar aviat i pels carrers de Tarragona es van començar a veure els seus motocarros amb Isso, i a poc a poc els carros van anar desapareixent de la ciutat. Quina tranquil·litat hi havia. Això si, els cavalls i mules defecaven al carrer i Tarragona feia mala olor. Motocarros i furgonetes es van anar fent amos del repartiment de mercaderies per la ciutat, funcionaven amb motors de dos temps i consumien oli i gasolina barrejats. Van donar pas als vehicles amb motor de quatre temps, a qui anomenàvem DKV, tot i no sempre ser d’aquesta marca. El repartiment amb carro, tricicle, bicicletes i motocarro, va anar perdent volada. En parlar amb els artistes els hi desitjàvem «molta merda», això volia dir que hi haurien anat moltes cavalleries, i durant l’espera els senyors veien l’espectacle però els cavalls defecaven, ja que segons quines representacions acostumaven a ser llargues.
La Rambla Nova es podia omplir de la merda que deixaven els cavalls i això era un indicatiu de l’èxit que havia tingut la funció. La feina després era pels escombriaires, que tornaven els carrers a la seva esplendor original.
En aquella època les cases no tenien neveres elèctriques i les compres de menjar es feien amb més freqüència. Hi havia uns armaris amb una fina tela metàl·lica que s’acostumaven a posar en el lloc més fresc de la casa, així almenys el menjar es mantenia allunyat de mosques i insectes diversos, eren les fresqueres. Després va arribar la nevera elèctrica i les compres, que normalment feien més les dones, es feien més grosses. Es van començar a veure algunes coses curioses, com gent que comprava peix fresc i després el congelava.
Hem d’estar agraïts a tants fotògrafs que han sabut immortalitzar la ciutat
La major part de llocs no disposaven de calefacció, ni d’aigua calenta. Amb el temps van començar a instal·lar-se les calefaccions centrals, les rentadores, etc. La vida va fer-se molt més còmoda, però amb moltes més despeses. Vam començar a entrar a la societat de consum i ja veuen en quin put hem arribat.
En aquella època es parlava molt del Nàstic, el futbol era l’esport rei aleshores. També hi havia toros, que malgrat era cruel veure patir un animal fins a la mort, la gent omplia les places de tot el país. Avui la popularitat del futbol es manté, però en paral·lel veiem com cada cop hi ha més gent que fa altres esports.
Les petites excursions les fèiem totes a peu, amb un entrepà i la beguda era la font d’aigua. Els Quatre Garrofers, L’Oliva o l’ermita de la Salut eren llocs on anàvem. O a la muntanya del Llorito, on encara no hi havia l’actual santuari ni els pares Rogacionistes. Ho passàvem bé i de pas caminàvem. Molta gent gran també tenia l’afició de seure en un banc, xerrar i veure passar la vida, m’hi fa pensar el banc de la Rambla amb l’estàtua del senyor Virgili, al costat de l’antiga administració de Loteries, avui tancada.
Jo he arribat a veure persones que compraven un número de loteria i el passaven pel damunt del cap de l’estàtua. Desconec si van tenir sort o no, però avui l’avi Virgili és l’avi dels tarragonins. Em trasllada aquella sensació de pau, de saviesa popular i em recorda el seu amor a Tarragona. Jo el vaig conèixer i certament era un gran coneixedor i apassionat de la nostra ciutat.
Posats a fer ara m’agradaria que hi hagués una estàtua d’una àvia a la Rambla, i podria ser la de la senyora Olga Xirinacs, que hi ha viscut sempre i per la seva obra s’ho mereix. L’Olga Xirinacs ha vingut diversos cops a Casa Boada, i el senyor Virgili també hi venia. La gent gran sobretot s’asseia als bancs, ja que per seure a les cadires de la rambla calia pagar. I a la gent gran sempre se’ns ha pagat menys del que voldríem.
A la Rambla Nova hi havia locals on es jugava a cartes o al dòmino. Es deia que era per passar l’estona, però la veritat ha estat una altra: el temps ha estat el que ha acabat amb aquelles persones que armades amb una baralla de cartes o un dòmino pretenien guanyar al temps. Fins ara encara ningú ho ha aconseguit això.
La meva generació és privilegiada, hem pogut veure una mica del passat i força de com serà el futur.