Recordo que al bar la gent sovint es queixava que pagava molts impostos. I era cert, si ho comparem amb el poc que es guanyava, per exemple, als anys seixanta. Però vist amb ulls d’avui i en com han anat les coses, no n’hi havia per a tant.
Abans quan pagaves una contribució, s’hi incloïen una sèrie de petites taxes i pòlisses, i amb el temps omplies la casa de paperassa. Per a les bicicletes, carros i carretons calia pagar una xapa, així com amb els cotxes.
Després va ser Josep M. de Porcioles (alcalde de Barcelona del 1957 al 1973) qui es va inventar la vinyeta, amb un número. Un dos cavalls duia un dos degut a la cilindrada, un 850 duia un tres, i així s’anava augmentant la cilindrada i el numeret, que com més elevat més car era.
Aquesta taxa de circulació la va anar copiant tothom, fins el més petit ajuntament. Les crítiques van ser fortes, però avui ja gairebé ningú se’n recorda. Abans per aparcar no hi havia zones blaves, ni verdes, ni de color carabassa. I per no haver-hi, gairebé no hi havien cotxes.
Amb el temps, a algunes zones molt cèntriques va arribar un moment que calia aparcar els cotxes els dies parells a un costat i els imparells a l’altre, així calia moure el vehicle cada dia. També es va posar en funcionament un cartó amb una rodeta que servia per indicar l’hora d’arribada del cotxe. No es pagava res, però si t’estaves més estona, et podies exposar a una sanció.
Quan es va instal·lar el Bingo Les Palmeres, van posar uns vigilants privats que se n’encarregaven de gestionar l’aparcament dels cotxes. Eren uns vigilants que no tenien res a veure amb l’Ajuntament, però que cobraven una mòdica quantitat quan s’aparcava el cotxe en alguns espais públics de la zona. També recordo que a la plaça Verdaguer es va arribar a fer pagar per aparcar-hi, i la gestió la feien persones amb discapacitat, que gràcies a això tenien feina.
Quan es va deixar de fer això moltes d’aquestes persones van anar a treballar a l’ONCE, com va ser el cas del senyor Ismael Delgado, que venia cupons a la caseta de davant de Casa Boada. L’Ismael i el seu fill també tenien cavalls que llogaven pels toros, la cavalcada de reis, ets tres tombs.
El seu fill, a qui es coneixia com El Rumba, treballava a la brigada municipal, i era molt popular. Tenia un cavall molt maco que ballava. Quan feien els pessebres a Tarragona, els animals que hi posaven eren del senyor Ismael.
Com a anècdota, un dia que es va acabar el pessebre que hi havia a la plaça Anselm Clavé, El Rumba em va dir «ja veuràs, ara portarem el cavall a refrescar al bar». I així va ser. Va venir amb el cavall i mentre El Rumba li aguantava una ampolla de cervesa, el cavall se la va beure tota, i encara en volia més. Per a aquest cavall, recordo que li havien fet moltes ofertes de compra, però no el venia.
Tornant als impostos, taxes i d’altres maneres de recaptar, fins i tot l’Església venia unes butlles amb les quals podies gaudir de certs privilegis gastronòmics. En època d’austeritat, mossèn Gaietà Ivern, que era canonge de la Catedral i bon amic meu recollia les butlles amb la moto a la casa on vivia al Pla de la Seu, i les portava a Correus, des d’on s’enviaven als pobles.
Mòssen Gaietà Ivern Orpinell era de Mont-roig i un dia em va explicar que coneixia molt el cardenal Isidre Gomà. Un dels objectius de Mn. Gaietà Ivern era acabar la façana de la catedral.
A nivell estatal, es va posar en marxa l’impost sobre la renda que, quan va començar, era fàcil de fer. I, a més, es va crear l’IVA. I per una cosa o una altra sempre acabem pagant més, igual que sempre acabem gastant més, comprant coses que no necessitem. Amb les rebaixes, per exemple, pensem que estalviem, però acabem comprant coses que no ens fan falta.
