El senyor Josep Roca Garcia, el vaig conèixer als anys 60, va ser el degà dels periodistes de Tarragona. Crec que era el més veterà que seguia al peu del canó. Era aquella època en què els periodistes anaven amb vestit i corbata.
Era una persona molt educada i bondadosa. Cuidava les persones que començaven a treballar en l’ofici de periodista. També era professor de l’Escola del Treball. El seu germà Lluís crec que pel cap baix hauria tramitat la meitat de les instal·lacions de per aquí, ja que se n’encarregava dels permisos, informes tècnics, etc. Recordo que a Cambrils vam tenir problemes amb un pou de la partida de l’Esquirol, no sabíem a qui acudir i, com que tenia clients electricistes, els vaig preguntar qui em podria ajudar i tots em van dir que Roca Garcia.
Si no ho solucionava ell, malament rai. Li van aprovar tot i el pou va funcionar sense més problemes. Els dos germans Roca Garcia eren bons en els seus oficis.
El senyor Josep Roca Garcia feia periodisme de la vella escola i procurava no ofendre ningú. Treballava o col·laborava en diversos mitjans escrits, i també feia cròniques esportives a Radio Tarragona. Roca Garcia era d’aquells periodistes de llibreta i llapis per prendre notes. Era corresponsal d’El Correo Catalán, que informava del que passava cada dia a Tarragona.
Tenia una bona amistat amb l’il·lustre cambrilenc Josep Salceda Castells, escriptor, historiador i polític local que escrivia cròniques i parlava en emissores de ràdio sempre amb un periodisme amable.
També va ser durant molts anys director de la Fira de Cambrils. A l’època del senyor Salceda fèiem cada any el sopar de la premsa, on fèiem cap diversos periodistes de mitjans escrits i de ràdio. El Josep Roca Garcia hi venia i ens explicava coses d’El Correo Catalán i de les agències de notícies on col·laborava, sempre anava vestit impecable. També parlava del Gimnàstic.
Recordo que de Reus hi venia el Josep Maria Gort, que sempre animava el sopar, el Francesc Martí Queixalós, de les ràdios de Reus. D’altres persones eren el Josep Maria Panadès, de la Cope, i altres que no recordo. De Tarragona hi venia el sarralenc Joan Vidri, de TVE i un bon nombre de persones vinculades al Diario Español, com Daniel de la Fuente, Pedro Peralta, el redactor en cap David Castillo, el fotògraf Ramon Segú Chinchilla i jo mateix.
En aquella època van sorgir informadors amateurs, i poder començar a fer de periodista era senzill. No hi havia la competència d’avui dia i els titulats universitaris eren menys. Avui les universitats produeixen molts periodistes i cada cop existeix menys premsa en paper i menys gent treballant a les agències. Abans era divertit, es transmetien notícies per telèfon, s’enviaven amb el tren...
Avui la tecnologia ho ha canviat tot. Si el senyor Josep Roca Garcia avui tingués un mòbil i un ordinador, no sé què hauria passat. Les ciències i la tecnologia avancen una barbaritat.
Com he dit, el Josep Roca Garcia va ser corresponsal d’El Correo Catalán, i ho va ser durant gran part de la seva vida. Allò era gairebé com un matrimoni, que només es podia separar quan El Correo Catalán es deixés de publicar o quan faltés el degà dels periodistes.
Havia treballat i col·laborat en diversos mitjans, i també ho va fer al Diario Español. La vigília de Santa Tecla de 1973 fou nomenat Fill adoptiu de la ciutat de Tarragona i durant la seva vida va rebre diversos premis. També va formar part de la junta directiva del Sindicat d’Iniciativa, substituint l’any 1980 Antoni Alasà Domingo «Máximo Burxa», en representació de Radio Tarragona.
Lluís M. Pagès Bertomeu, que va treballar a Radio Tarragona, m’ha donat alguna dada sobre Josep Roca Garcia, però no he pogut aprofundir massa perquè no hem pogut contactar amb la família, que no sé on deu parar. Josep Roca Garcia vivia a l’espai on avui hi ha El Corte Inglés, on abans hi havia les Cases dels Mestres.
Si el senyor Josep Roca Garcia avui tingués un mòbil i un ordinador, no sé què hauria passat
Ell va ser mestre, d’aquells que també et donen lliçons de vida. Jo li deia que m’agradava molt el periodisme gràfic i ell em responia que sí, que ho fes, però si en paral·lel tenia una altra feina. I vaig anar fent, fins i tot vaig arribar a fer un curs de periodisme a les Escuelas Latino-Americanas de Buenos Aires l’any 1964. Tenia alguns carnets i un passi de la Federació Espanyola de Futbol que em servia per anar al futbol. Només hi vaig anar un cop, ja que el futbol no m’agrada i havia de treballar al bar. Vaig ser corresponsal d’Europa Press i de l’agència FIEL i vaig col·laborar amb altres com l’agència SUNC (Servicio Universal de Noticias y Colaboraciones), que només volia reportatges.
Era l’època del cafè, copa i puro. No recordo el que deuria costar, però sí que el més fumat eren les Farias. Els havans eren més per a persones a qui els agradava presumir de cigars, i n’acostumaven a dur a la butxaca de l’americana. Sobretot els dies festius el personal acostumava a vestir bé.
Josep Roca Garcia era una persona molt estimada dins del món de les autoritats civils, militars i eclesiàstiques, que eren els qui tenien més poder.
Era un moment en què el cardenal Benjamín de Arriba y Castro va aconseguir moltes coses per a Tarragona, com ara col·legis, la Laboral, i altres més de l’àmbit eclesiàstic com treure el cor del centre de la catedral. Josep Roca Garcia tenia molta influència i fins i tot hi havia gent que li demanava poder deslliurar-se de la mili o obtenir una destinació més propera a casa.
La vigília de Santa Tecla de 1973 fou nomenat Fill adoptiu de la ciutat de Tarragona
Recordo que el Josep Roca Gracia era molt hàbil per col·locar-se a la fotografia, i si no que ho preguntin al fotògraf Ramon Segú Chinchilla, que era el fotògraf de premsa per excel·lència ja que ho cobria tot. En aquella època el Josep Roca Garcia el veies a tot arreu, i sobretot al futbol, ja que per a ell el Gimnàstic ho era tot.
Com que a El Correo Catalán hi publicava moltes peces, un cop li vaig preguntar com s’ho feia per abordar tantes notícies diverses, i ell em va dir que la notícia sempre existeix i que només calia trucar a llocs com hospitals o el port per tenir notícies, per continuar dient-me: «mira, el que publiques ha de ser veritat, mai s’ha de mentir». Jo recordo que a vegades no teníem cap notícia per publicar i calia buscar-la. A mi el que m’agradava era fer reportatges, però no cobrir inauguracions.
La filla de Josep Roca Garcia es va casar amb el militar Carlos Membride Garcia, que va ser el meu instructor quan em va tocar anar a fer la mili. De fet va rellevar el tinent Ruiz, que també havia estat instructor meu. Quan vaig acabar la mili, el Carlos Membride venia sovint a veure’m a Casa Boada, on prenia alguna cervesa. Va acabar la seva carrera de forma brillant com a coronel de l’Estat major i també en algunes ambaixades, però freqüentment venia a Tarragona.
Recordo que parlava rus i que quan jo feia la mili i ell estava de guàrdia em deia «sois unos mamones», quan arrestava a algú, ja que li demanaven ser perdonats. En aquell moment era un tinent acabat de sortir de l’acadèmia.
