L’any 1903 va començar la seva trajectòria casa Barba, de la mà del senyor Antoni Barba Nolla amb el taller i botiga de la Rambla Nova 75. En aquella època la bicicleta era el vehicle més popular i la idea tenia un bon futur.
Després va estar al capdavant del negoci el senyor Antoni Barba Salvat, a qui recordo junt amb la bicicleta que reparava, amb les seves ulleres penjant. Parlava, però estava per la feina. Posteriorment, el va succeir el seu fill Josep Maria Barba Labata. Que jo recordi, en aquella època a Tarragona hi havia diverses cases de bicicletes. Una estava a la plaça Rovellat.
Un dia, parlant amb el senyor Xavier Torné, molt aficionat a les motos i bicicletes, em va parlar de la casa Aldea, al costat de l’Hospital Santa Tecla. També cal esmentar les cases Pàmies, a tocar del Fòrum romà i la casa Miquel, a qui coneixia com al Miquel de les Bicicletes.
Era un bon mecànic, i enfront tenia un sortidor de benzina. Llogava bicicletes, amb les quals era el màxim poder donar uns tombs per la Rambla. D’aquesta nissaga va sortir el gran pallasso Enrico, amb qui crec que Tarragona està en deute. Al pallasso Enrico l’entenia tots els públics, fossin del país que fossin, i va dedicar la seva gran vida còmica al trisme. Actualment, és fotògraf especialitzat en circ, i cobreix infinitat d’espectacles amb la seva càmera.
Crec que la casa Barba va ser qui més bicicletes va vendre, i això que muntar-les requeria el seu temps. D’aquí la fama que en Barba no reparava la bicicleta si no l’havia venut ell. El Josep Maria Barba, sobre això, m’explica que el que realment passava és que no donaven l’abast. Cal recordar que en aquella època tenir una bicicleta era com un somni.
Recordo aquelles bicicletes BH o Orbea que tenien de tot, fins i tot parafangs, la cadena coberta, dinamo i llum. I que hi havia fars d’un parell de bombetes, les curtes i les llargues. A sota del seient hi havia una petita bossa de cuir amb quatre eines i material per a posar els pegats a les punxades. La veritat és que es punxava molt. També portaven una manxa per poder donar aire a les rodes.
En canvi, no acostumaven a tenir marxes ni canvi de plat. Les pujades fortes, era millor fer-les a peu! Avui en cavi veus cada bicicleta, amb un pes ploma, canvis de marxes de plat, frens de disc... i els ciclistes van amb casc, tratge, guants. I de pegats se’n deuen posar pocs, s’infla amb una mena d’esprai i després es canvia la càmera. Els materials d’avui ho han canviat tot.
Tornem a casa Barba, amb totes aquelles bicicletes boniques que es convertien en vehicle per anar a treballar, sobretot des dels pobles propers a Tarragona. El senyor Barba va instal·lar motors a les bicicletes.
Eren uns petits motors que es coneixien com a mosquits i s’instal·laven sota l’eix dels pedals, i la força es transmetia amb un corró. A Mont-roig recordo que els hi deien petadors. El motor que més recordo era el Rex, que anava al portapaquets; no es veia tant, però va tenir menys èxit, ja que ocupava aquest espai. També hi havia el motor lateral Vat, que transmetia amb una cadena.
Després dels motors acoblats a les bicicletes, van arribar les bicicletes amb motor muntades de fàbrica.
El fundador de casa Barba, Antoni Barba Nolla va participar en la primera volta ciclista a Tarragona l’any 1908, el fill Antoni Barba Salvat va participar en la segona volta. En canvi, el Josep Maria Barba Labata ja no va competir en bicicleta, però sí que va córrer amb velomotor mosquit, amb el premiat Josep Maria Busquets. Actualment, el senyor Barba és vicepresident del Club Ciclista de Tarragona i del Montepio.
Casa Barba va ser qui més bicicletes va vendre durant els inicis del segle XX a Tarragona
Va ser molt amic del senyor Andreu Iborra Donato, que va ser ciclista i mecànic. El senyor Iborra va arribar a fabricar un Biscuter amb motor de Mini, i també un tricicle amb motor de BMV. També va conèixer el ciclista professional de Vinyols Jordi Mariné Tarés, que entre moltes competicions va participar en els Jocs Olímpics de Tòquio del 1964. Va conèixer diversos ciclistes professionals com ara Josep Rué Muntañola.
Una de les coses típiques que recordo de casa Barba és que tenien una emissora de ràdio galena al taller, on només se sentia una emissora, Ràdio Tarragona, emissora que estava a tocar del taller de bicicletes de la Rambla, i se sentia perfecte.
Aquesta ràdio s’havia fabricat en un taller de reparacions que es deia Calvo, que estava als soterranis de l’avinguda Maria Cristina. Després ja es va comprar una ràdio d’aquestes que van endollades al corrent i ja podien posar més emissores i sentir música clàssica.
Va significar un referent a la ciutat i també un reclam per al públic d’altres zones
De bicicletes de casa Barba se n’havien arribat a rifar a les xarlotades que feien a la plaça de braus. El senyor Josep Moya Torres, que era l’empresari de la plaça, va anar a casa Barba a buscar unes bicicletes i els hi va regatejar molt el preu. I un cop les va comprar, va demanar que els hi portessin a la plaça de braus. Quan el Josep Maria va portar les bicicletes a la plaça de braus l’empresari li va donar una propina molt important. I encara ara l’antic propietari de casa Barba es pregunta per què devia regatejar tant per després fer una generosa propina.
Casa Barba ha estat un referent en el món de la bicicleta i va viure l’aparició de nous materials, i els canvis en el jovent, que va començar a voler una bona màquina posada a punt.
El senyor Josep Maria Barba m’explica que quan passa per davant del lloc on fins a l’estiu del 2003 hi va haver el seu negoci recorda un temps en què va ser feliç. Era jove i tenia una bona màquina, que així és com també s’anomenaven les bicicletes bones. El senyor Barba explica que hi havia un ciclista que venia de Barcelona en bicicleta i que ell li posava a punt, es quedava a dormir a Tarragona i l’endemà tornava en tren a Barcelona.
Parlar amb el senyor Barba és un plaer, dom i els canvis que hi ha hagut. Domina molt el món de les bicicletes i els canvis que hi ha hagut. El panorama ha canviat molt, ara hi ha bicicletes elèctriques.