Recordo que a primera hora acostumava a venir a Casa Boada un pastor, el senyor Murciano. Rarament fallava. Venia amb el seu ramat i dos gossos. El Murciano deixava el ramat de cabres davant del bar i mentre ell era al bar els gossos el vigilaven. Abans no hi havia el trànsit d’ara i hi havia un doble sentit de circulació de vehicles en la que avui es diu avinguda Rovira i Virgili, abans de Colom i anteriorment carretera de Santes Creus. Sense lleis ni normativa, el ramat del Murciano funcionava bé per dins de Tarragona. Les cabres del Murciano estaven ben tractades, ja que menjaven herba fresca del camp i aigua que el pastor treia amb una ferrada d’un pou. Podien pasturar en llibertat. O mon pare o jo li preparàvem sempre el mateix entrepà, un de llonganissa amb ceba i salsa de romesco.
També s’enduia dos pams de llonganissa gruixuda per al seu gos, amb qui hi tenia molt bona comunicació. Quan li ensenyava la llonganissa als gossos movien la cua, senyal que estaven contents. Un dels dos era el seu gos de confiança, el senyor Murciano deia: «d’aquest te’n pots fiar, de l’altre no». Un cop em va dir que aquell gos era herbolari, ja que menjava herbes per a curar-se. No recordo si aquest gos de confiança tenia nom. Potser no, ja que quan marxaven del bar els deia: «xec, marxem!» i el gos feia arrencar el ramat. El Murciano coneixia bé les plantes, i alguns cops li encarregàvem la que volíem i ens la portava, recordo que a la meva mare, Victòria Pascual Castellnou, li portava sàlvia.
A Casa Boada també s’hi aturaven carros que servien per al repartiment. Les mules no estaven tan ben tractades, ja que alguns cops quan s’aturaven rebien garrotada i renecs. Un cop els cavalls del cotxe fúnebre van fer cap a Casa Boada, ja que el senyor Alfredo, el conductor, quan venia de fer un servei al cementiri s’aturava a prendre alguna cosa i els hi trèiem una ferrada d’aigua als cavalls. Però hi va haver un dia que van anar a buscar un difunt prop del bar i quan els cavalls van passar per davant s’hi van aturar, obligant tot el seguici funerari, família i mossèn inclosos, a fer una beu pausa fins que l’Alfredo va aconseguir fer continuar les cavalleries cap al cementiri. Abans es feia un seguici fúnebre des de la casa del difunt fins a l’església, per fer procedir al funeral. En aquella època no hi havia tanatoris, es feien vetlles. L’Alfredo tancava el cotxe de morts en un aparcament del carrer Reding, els seus fills sé que van continuar en el negoci del transport, però no de cadàvers, sinó de mercaderies en camions. L’Alfredo era molt amable, i sempre que venia li preguntava qui s’havia mort i m’ho comentava.
M’explicava que a vegades arribaven tard, ja que molts cops s’endarrerien en baixar de casa el mort, sobretot quan l’havien de baixar d’algun pis. Això era fatal per al mossèn, que alguns cops tenia altres compromisos on arribava tard. L’Alfredo un dia em va dir: «Amb animals no s’hi pot tractar. Quan tens més compromís, llavors van de ventre, i en acabat no en fan! L’altre dia un dels cavalls es va cagar i el seguici fúnebre va haver de passar per la merda».
També recordo uns veïns francesos que es van venir a jubilar a Tarragona i vivien dos edificis més avall del bar que tenien una gossa que es deia Katy, de color marró, i que anava amb ells al bar i s’asseia a la taula del bar i menjava amb ells, recordo que prenia cafè amb sucre i que quan veia els amos es posava dreta per saludar-los. Em recordava al gosset del Xavier Cugat. Quan la Katy em veia es tornava boja d’alegria perquè sempre li donava alguna cosa de menjar, tot i que a taula sempre menjava el mateix que els amos, que li tallaven més petit.
A Casa Boada també s’hi aturaven carros que servien per al repartiment
El Javier Yoldi, que havia fet alguns arranjaments per a Antonio Machín, venia molt pel bar. Yoldi era el subdirector de la banda de música de l’agrupació d’infanteria Badajoz 26. Tenia una gossa que es deia Diana i que la prenia molt a la caserna de l’avinguda Catalunya. La Diana coneixia els tocs de trompeta. Quan els militars tocaven l’himne d’Espanya, la Diana es posava dreta amb dues potes tota l’estona. I quan tocaven alguna marxa militar es posava asseguda escoltant.
El coronel Artero Soteras era una persona molt culta, escrivia a La Vanguardia i era molt seriós, fins que es va morir m’escrivia felicitacions cada any per Nadal perquè jo havia escrit a la revista militar El Banderín i ens vam conèixer. Però el cas és que el coronel venia sovint a escoltar la banda de música i li agradava molt la gossa Diana, tant que sempre deia: «ese perro me la voy a quedar». Un dia hi havia el «teniente Taquillas» de guàrdia, i un soldat entrava a la caserna amb el gos del Javier Yoldi. Aleshores el tinent va preguntar de qui era, i quan va veure que l’amo del gos era algú de menys graduació que ell, no el va deixar a entrar. Aleshores el soldat li va dir al coronel que el tinent no li havia deixat entrar la gossa Diana. El coronel va cridar a l’ordre al «teniente Taquillas», li va fotre una gran esbroncada i la va dir que no s’havia de maltractar els animals, pel que el va arrestar.
No vull acabar sense parlar dels gossos pigall, que tant de bé fan a les persones invidents. Davant de Casa Boada fa molts anys que hi tenim una cabina de l’ONCE i he conegut diversos dels gossos que hi han passat, sempre molt estimats pels seus propietaris. Un cop el venedor que va substituir a l’Ismael quan feia vacances em va dir que el seu gos eren els seus ulls i el seu millor amic.
He parlat de gossos, de cavalls i faltaven els gats. A parer meu, el gat és l’animal més intel·ligent, ja que a la majoria d’animals els han fet treballar; en canvi, el gat ha viscut descansant sempre i fent migdiades. A moltes cases dels pobles encara es poden veure les gateres, uns forats pels quals els gats podien entrar i sortir de casa quan els hi semblava. Jo coneixia molt a mossèn Salvador Cabré, que era de Mont-roig, va ser canonge de la Catedral i un gran defensor dels gats. Li agradaven molt i sempre els lloava com a remei contra les rates, que li feien pànic. Quan els diumenges anava a casa de la meva sogra, la Conxita Guinart Ferran (1907-1991), sempre portava una bossa amb restes de llom i llonganissa que ja feia perquè sobressin del bar. Ella tenia gats a l’hort del carrer Indústria i quan em veien arribar els gats sempre començaven a miolar i s’afartaven de valent. Els gats vivien la vida en semillibertat a l’hort, on hi havia una bassa i un magatzem, i així no s’hi acostava cap ratolí. Els meus fills els hi posaven noms i al que va viure més anys, una gata tigrada grisa molt mansa, la meva filla li va posar de nom Milú.
