En l’imaginari popular tarragoní no hi ha cap dubte que si demanéssim quins són els sants de Tarragona, la resposta majoritària, per no dir única, seria: “sant Magí i santa Tecla”. I no és estrany que sigui així, atesa la importància que les seves festivitats han arribat a assolir a la ciutat, en una barreja de proporcions desiguals, segons cada persona, de commemoració religiosa, tarragonisme militant i cultura popular. Una minoria, a més, hi afegiria sant Fructuós, en companyia sempre dels altres dos acompanyants indestriables del primer bisbe conegut de Tarragona: els diaques Auguri i Eulogi. I algú, encara, potser hi afegiria el darrer sant tarragoní, Jaume Hilari, canonitzat el 1999, data en què se’n parlà amb profusió i, possiblement, també sant Pròsper, el bisbe tarragoní tan venerat a Itàlia. I aquí s’acabaria el repertori, si no fos que, sense adquirir ni de bon tros les dimensions dels esmentats anteriorment, hi ha també altres sants relacionats amb la ciutat de Tarragona, ja sigui perquè hi podien haver nascut, se sap amb certesa que hi van morir, s’hi van formar o bé hi van tenir responsabilitats eclesiàstiques destacades.
Damas I
Per exemple, Damas I, papa de Roma del 366 al 384, el primer papa que fou, oficialment, cap de l’Església després que l’emperador Flavi Gracià abdiqués del seu títol de “Pontifex Maximus”. Va ser mereixedor del qualificatiu de “diamant de la fe”, per la seva implicació plena en el Concili de Constantinoble (381) i fou nomenat “honra de Roma” pel Concili de Calcedònia (451). Però el més destacat del seu papat, per la transcendència posterior, és l’encàrrec fet, el 382, a una comissió de traductors encapçalada per Jeroni d’Estridó, el futur sant Jeroni, de dur a terme la versió en llatí de la Bíblia, traducció coneguda com a Vulgata i que va rebre l’aval oficial del concili de Trento (1545-1563). L’objectiu era acostar-ne el text a un públic més ampli, malgrat que, en aquells moments, el llatí ja no era una llengua coneguda per tothom perquè, en la funció de llengua comuna d’ús públic, havia estat substituïda pels diferents idiomes nacionals, molts d’ells variants evolucionades del mateix llatí. Damas va morir a Roma l’11 de desembre de l’any 384, dia de la seva festivitat, i, com els 54 primers papes de la història de l’Església, té la consideració de sant. Mentre no hi ha dubtes que va néixer en territori de la Hispània romana, potser el 312, existeixen diverses teories que en situen el lloc de naixença en diferents punts de la geografia peninsular: Tarragona, com sosté l’historiador tarragoní Joan Ruiz i Porta, o també Argelaguer (Garrotxa) a la Catalunya dels nostres dies, Guimarães o bé Idanha-a-Velha, a la Portugal d’avui, o, fins i tot, Madrid, capital de l’actual Espanya.
Hermenegild
Un altre sant relacionat amb Tarragona és Hermenegild, ja que, havent estat engarjolat a València, va morir a la nostra ciutat, on va passar-hi un temps també privat de llibertat a la presó. Després de negar-se a rebre la comunió d’un bisbe herètic arrià, hi va ser decapitat el 13 d’abril de l’any 585, dia en què se’n celebra la festa, tot i que en el martirologi de les esglésies catòliques orientals i en les ortodoxes és el 30 d’octubre i en el sinaxari o martirologi armeni es commemora el 29 de març. Si bé el papa Gregori I, sant Gregori Magne, ja l’havia reconegut com a màrtir de l’Església, el 694, per la seva fidelitat a la fe en no acceptar l’heretgia arriana que negava la divinitat de Jesús, no va ser fins gairebé mil anys després que fou canonitzat, el 12 de febrer de 1586, pel papa Sixt V. Germà del rei visigot Recared i fill del també rei Leovigild, arrianistes tots dos, Hermenegild fou el rei rebel dels visigots de Sevilla, es convertí al catolicisme per influència de la muller, Ingundis, i de Leandre, germà d’Isidor de Sevilla. Una germandat, fundada el segle XV, duu el seu nom a la capital andalusa.
Cebrià
“Sant” Cebrià va néixer a la primera meitat del segle VII, segurament a Tarragona, d’on fou arquebisbe entre el mandat arquebisbal del seu antecessor Fàluax i del seu successor Vera. Tot i que no se’n sap amb certesa la data d’inici del seu episcopat, aquest va durar entre 8 i 23 anys, segons les fonts. El seu enterrament es va produir el 24 d’abril de l’any 691, data en què, des de llavors, se’n començà a celebrar la festa. A l’arxidiòcesi tarragonina va ser venerat com a sant, a causa dels miracles i fets prodigiosos que se li atribuïen. Així i tot, malgrat la devoció popular, l’església catòlica no el va arribar a canonitzar mai, per més que aparegués en santorals fins al segle XIX, data en què va deixar de ser present a la litúrgia. Va prendre part, mitjançant delegació, en el Concili XV de Toledo i hi envià també delegacions en nom seu, el 683, el 684 i el 688. Una urna funerària de marbre, construïda el 1460, contenint-ne presumptament les despulles, amb una inscripció, còpia de l’epitafi visigòtic, que assegura “aquí descansa el santíssim home Cebrià” es troba a la catedral de Tarragona. Oberta, recentment, l’arqueta conté els ossos de cinc esquelets diferents, testimoni de les vicissituds per les quals l’urna ha passat al llarg dels segles.
Oleguer
Nascut segurament a Barcelona, cap al 1060, el seu pare era secretari de Ramon Berenguer I. El 1116 va ser nomenat bisbe de Barcelona, malgrat certes reticències que obligaren el papa Pasqual II a intervenir perquè n’acceptés el càrrec. Va promoure la restauració de la seu metropolitana de Tarragona que es trobava vacant des de la mort del bisbe Berenguer Sunifred, el 1099. Ramon Berenguer III li feu carta de donació de Tarragona i el seu territori del qual, el 1118, el nou papa Gelasi II el nomenà arquebisbe metropolità i li atorgà l’ús del tàlem. Conservà les dues seus, Barcelona i Tarragona, i encara tingué una jurisdicció especial sobre el bisbat tortosí. Va prendre part en els concilis de Tolosa, el del Laterà, el de Narbona, el de Reims, el de Carrion i el de Clarmont. El 1125, viatjà a Terra Santa i, dos anys després, aconseguí un important tractat comercial entre catalans i genovesos. El 1129, nomenà el normand Robert d’Aguiló príncep de Tarragona, li cedí els seus drets senyorials i li va fer l’encàrrec de la restauració de manera que, el 1131, ja se n’havia produït el repoblament i iniciat l’etapa de la Tarragona moderna. Tot i la seva implicació en el retorn dels territoris de la diòcesi tarragonina a una certa normalitat, després d’anys d’abandonament i demografia escassa, sempre en dirigí l‘arquebisbat de Barcelona estant. El 1134 va presidir, amb Ramon Berenguer IV, una assemblea de Pau i Treva, instrument de l’Església i dels pagesos per fer front a les violències procedents de la noblesa feudal. Un cop mort a la capital catalana, el 6 de març de 1137, Oleguer adquirí fama de sant miracler, afavorida pel mestre Renall, el seu biògraf, acreditat gramàtic, director de l’escola de la catedral i canonge. Bernat Tort, el feu beat el 1148, sent ja successor seu a la mitra primada, si bé la canonització oficial per Innocenci XI no es produí fins al 26 de maig de 1675. És enterrat en un espectacular sepulcre d’alabastre a la capella del Crist de Lepant de la catedral de Barcelona i se’n celebra la festa el 6 de març, dia en què morí el 1137. Era invocat en les lluites contra l’Islam i adquirí gran prestigi com a home d’estat, diplomàtic i negociador. Afavorí el matrimoni entre Ramon Berenguer IV i Peronella, que facilità la unió dinàstica entre Catalunya i Aragó, i creà l’Arxiconfraria de Tarragona que agrupava esglésies de diferents territoris en lluita contra els àrabs.
Pere Claver
Va néixer a Verdú (Urgell) i, ja de ben jove, va quedar-se orfe de pare. El 1595 va rebre les ordres menors de mans del bisbe de Vic, Pere Jaume, i entrà a la Universitat de Barcelona i al prestigiós Col·legi de Cordelles fins al 1601. És l’any següent que es produeix el seu lligam amb Tarragona ja que hi ve a estudiar al noviciat que els jesuïtes tenien a la nostra ciutat i va estar-s’hi vora tres anys, rebent la formació religiosa bàsica imprescindible per a la seva futura condició de missioner en terres llunyanes. Els jesuïtes s’havien establert a Tarragona l’abril de 1575, després que ja ho haguessin fet abans a València (1544), Barcelona (1545) i Gandia (1546). El seu seminari o noviciat completava l’actual església de sant Agustí, inicialment sota l’advocació dels Sants Reis, per la devoció que els professava el cardenal Cervantes i, cap al 1597, ja disposava d’un edifici integrat per catorze cel·les per als novicis, una de les quals fou ocupada pel futur sant Pere Claver. Amb l’expulsió dels jesuïtes el 1767, tot el complex acabà passant a l’orde dels agustins i també en canvià el nom de l’església fins als nostres dies.
Després de Tarragona, Pere Claver, va ampliar els seus coneixements a Girona, Palma i Barcelona, on estudià, respectivament, humanitats, filosofia i teologia. Seguint els consells del futur sant Alonso Rodríguez, a qui conegué en la seva estada a Mallorca al col·legi de Monti-sió, el 1610 va emprendre la ruta d’Amèrica com a missioner, per establir-se a l’actual Colòmbia, llavors coneguda com Nova Granada. A Bogotà es va dedicar a l’ensenyament i, sobretot, a la instrucció dels esclaus negres i a la dignificació de la seva vida. Un cop completats els estudis de teologia a la capital, s’instal·là a Cartagena d’Índies el 1615, on fou ordenat sacerdot un any més tard. Llavors s’abocà plenament al servei dels sectors socials més marginals, des de malalts fins a empresonats, però, principalment, continuà la seva tasca d’atenció prioritària a la població negra, arribada amb vaixells com a esclaus, fet que li comportà, sovint, tensió amb els grups socials més benestants que es beneficiaven econòmicament de l’esclavatge. El 1727, el Concili de Tarragona el proclamà “Apòstol de les Índies occidentals”, Pius IX el beatificà el 16 de juliol de 1850 i, finalment, va ser canonitzat per Lleó XIII, el 15 de gener de 1888. La seva festivitat té lloc el 9 de setembre, malgrat que a Cartagena, on morí, el 8 de setembre de 1654, se celebrà la vigília. Invocat en els parts difícils, la tradició li adjudicà el baptisme de mes de 300 mil esclaus negres arribats a Colòmbia, país d’on és el patró.
