Avui fa, justament, 82 anys de l’afusellament de Lluís Companys, l’únic president escollit democràticament mort en aquestes circumstàncies a Europa, en el context de la II Guerra Mundial. La bibliografia sobre el personatge és extensa, però són ben escasses les referències als lligams personals i familiars existents entre el president i Tarragona, a més d’altres ciutats del Camp o de les Terres de l’Ebre. El 1916, Companys va fundar a Barcelona el diari La Lucha, amb Francesc Layret i el tarragoní Marcel·lí Domingo, nascut al número 6 de la plaça de la Font i la mare del qual era de Cambrils, la figura d’esquerra més destacada aquí i a tot l’Estat aquells anys, futur ministre d’Educació i d’Agricultura, durant la República, i company d’estudis a l’històric Institut de la Rambla Vella d’Antoni Rovira i Virgili, de qui sentí els primers discursos netament republicans.
A les eleccions al parlament espanyol del 9 d’abril de 1916, Domingo es va presentar per Tortosa i hi obtingué l’acta de diputat, però Companys, que animat pel tarragoní també era candidat pel districte veí de Roquetes, no ho aconseguí. Deu anys després, diversos grups republicans van trobar-se per fer possible la unió de les esquerres catalanes i es creà un comitè amb Domingo com a president i Companys com a secretari.
Abans, el 1906, Companys, amb Francesc Layret, Laureà Miró i Trepat i Eduard Micó, era del grup d’Unió Republicana que s’adherí a la Solidaritat Catalana, i això li facilità la coneixença de Mercè Micó i Busquets, la germana d’Eduard Micó. Aquest advocat, nascut a Tarragona el 1887, va ser elegit diputat a la Mancomunitat de Catalunya, repetidament, el 1911, 1915, 1919 i 1923. Era fill de Daniel Micó Pérez, empleat natural de Xàtiva (la Costera), i de Dolors Busquets Boxó, nascuda a Montevideo (Uruguai), tots dos veïns de Tarragona. Els avis paterns eren Josep i Teresa, mentre que els materns eren Joan, de La Selva del Camp, i Inés Boxó Ferrés, de Tarragona. Eduard Micó, amb la Generalitat republicana, serà un dels sis magistrats del Tribunal de Cassació de Catalunya que presidí el montblanquí Josep Andreu i Abelló. La seva germana, Mercè Micó i Busquets, va néixer a Tarragona el 24 de març de 1882, a les 4h30 de la matinada, i va ser batejada a l’església de Sant Francesc, a la Rambla Vella, per mossèn Norbert Llauradó el 10 d’abril del mateix any, on va rebre els noms de Mercè, Inés i Encarnació, amb els seus avis materns com a padrins. Lluís Companys i Mercè Micó es van casar el 16 d’octubre de 1910, a l’església de la Concepció del carrer d’Aragó de Barcelona. En el certificat de matrimoni, Companys hi apareix com a periodista de professió. Tenien tots dos la mateixa edat, 28 anys, cinc mesos més gran ella que ell, i n’oficià la cerimònia el vicari mossèn Martí Vall. La parella va tenir dos fills: Lluís, nascut el 5 de novembre de 1911, i Alba, l’1 de febrer de 1915, però, els darrers anys, ja no feien vida en comú i el matrimoni va dissoldre’s oficialment el 1936, quan Companys va fer els tràmits per tal de poder casar-se amb Carme Ballester, a qui havia conegut tres anys abans.
Tornant de la presó del Puerto de Santa Maria, va haver de baixar del tren a Móra la Nova per saludar els que l’aclamaven
El dia de Santa Tecla de 1936, ja en plena guerra, arribà el divorci, pel qual la primera muller rebia la casa que s’havien construït a Sabadell i una manutenció econòmica regular, mentre el president es reservava la custòdia del fill, que tenia una malaltia mental. El 9 d’octubre d’aquell any es casà amb la segona muller, Carme Ballester i Llasat, quinze anys més jove que ell, independentista i d’esquerres, amb el poeta de La Selva del Camp i conseller de Cultura Ventura Gassol i el seu germà, Manuel Companys, com a testimonis de la cerimònia, davant el jutge municipal de Barcelona Sever Gibert Piera. Al certificat de matrimoni Companys, sent ja president, hi apareix com a advocat de professió. Els pares de la muller són Marian Ballester, de Benicarló (Baix Meastrat), valencià com el pare de la primera esposa, i Jacinta Llasat, natural de Santa Bàrbara (Montsià).
Condemnat a trenta anys de presó per haver proclamat l’Estat Català el 6 d’octubre de 1934, Companys fou no pas indultat sinó amnistiat, després de les eleccions del 16 de febrer de 1936, i aquell març, quan tornava cap a Barcelona des de la presó del Puerto de Santa Maria, l’enorme gernació que l’esperava a Móra la Nova l’obligà a baixar del tren per saludar els que l’aclamaven, havent entrat ja en territori català, per oferir-li una rebuda multitudinària sense precedents, preàmbul del que s’havia de produir poc després a Barcelona i on pronuncià la famosa frase «Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer».
Als calabossos coincidí amb el psiquiatre reusenc Francesc Abelló, que havia tractat el seu fill malalt
La preocupació bàsica del president era el seu fill adult Lluís, Lluïset, afectat d’una esquizofrènia greu, el qual va estar internat entre el gener del 1936 i l’inici de la Guerra Civil a l’Institut Pere Mata de Reus. Un cop capturat pels nazis a França i dut davant la policia espanyola a Madrid, Companys va coincidir als calabossos, on va ser vilment torturat i vexat, amb el psiquiatre reusenc Francesc Abelló, que hi era també detingut i que havia tractat el seu fill malalt.
Companys va fer de testimoni del casament, a Montserrat, entre la seva germana Alba i l’enginyer industrial català, resident a Saragossa, Ramon Puig, on havia fundat l’empresa Frío Industrial Aragonés, el 1917. Tenia un afecte especial per aquesta germana, de manera que posà el nom de Maria de l’Alba a la seva única filla, morta a l’exili mexicà, i, quan el vehicle que el duia emmanillat de Madrid a Barcelona poc abans de ser-hi afusellat s’aturà a Saragossa, Alba i Ramon l’anaren a veure a comissaria.
A aquesta germana li agradava molt Tarragona, de manera que amb el marit van fer-s’hi una casa de dues plantes amb el nom de Vil·la Montserrat, on passaven cada estiu i feien escapades d’uns dies al llarg de l’any. Situada davant l’amfiteatre, baixant les escales del Miracle just al principi, la casa encara existeix, ja no pertany a la família, però continua lluint a la façana una imatge de la mare de Déu de Montserrat, envoltada de muntanyes, feta amb rajoletes de ceràmica blava.
A les acaballes de l’estiu de 1958, Alba, de salut delicada els darrers anys, va començar a trobar-se malament en el transcurs d’una excursió familiar a Poblet i demanà de tornar de seguida a Tarragona, en comptes d’anar a Saragossa com li aconsellaven. Morí a la nostra ciutat el 14 de setembre de 1958 i és per això que al cementiri de Tarragona hi ha un nínxol, sempre net i ben sovint amb algun pom de flors que l’acompanya, sempre renovat, amb una inscripció que duu els mateixos cognoms que el president màrtir. És el seu: Alba Companys Jover, sense cap altra pista o detall.
El net d’Alba Companys, Ramon Puig, de tant de freqüentar Tarragona, acabà casant-se amb una tarragonina que residia a la Ciutat Jardí, una zona de la ciutat ben propera al Miracle: Maria Rosa Gonzàlez. Els seus fills, aragonesos tots dos i residents a Saragossa, es diuen Alba, com la besàvia, i Ramon, com el pare i el besavi. Aquest darrer parla català i és matalasser, casteller amb camisa dels Xiquets de Tarragona. Roda la roda i la vida continua...