El desbordament del Francolí. La traïció d’un riu?

Ningú a la Part Baixa de la ciutat ha oblidat el desbordament del Francolí que va trasbalsar la vida del barri i del conjunt de Tarragona. El Serrallo havia crescut davant del mar. Les barques amarrades al port es balancejaven en l’estampa d’una jornada qualsevol. També era quotidiana l’olor d’aigua salada i el silenci, potser aquell dia premonitori, que envaïa el barri pesquer a primera hora del matí. No feia ni tres setmanes que Tarragona havia deixat enrere el calorós estiu de 1994.

Aquell dilluns 10 d’octubre despertava sense pluja a la ciutat. Sí que les precipitacions havien estat molt importants al llarg de tota la nit a la capçalera del Francolí. A Alforja, a Porrera o a Prades s’havien recollit 400 litres d’aigua per metre quadrat.

Als estudis de Tarragona Ràdio, a la Rambla Nova, s’interrompia el magazín matinal per informar amb la veu de la periodista Cristina Centelles de l’alerta per precipitacions. El cabal del Francolí havia crescut tres metres.

Des de les vuit del matí, la Generalitat havia constituït un gabinet de crisi amb bombers i protecció civil. El delegat del govern català a Tarragona, Josep Maldonado, entrava per telèfon en directe a l’emissora per fer un primer balanç de la situació. Es parlava d’almenys una persona desapareguda a Cambrils. La víctima de Cambrils va ser l’única pèrdua humana dels aiguats al Camp de Tarragona, però les afectacions materials i sobre els nuclis habitats van ser esfereïdores.

Àngel Rifà era bomber cap de zona de Tarragona i amb l’helicòpter havia sobrevolat tot el terreny afectat per les inundacions per si era necessari fer-hi rescats. Recorda que la força del riu Farena es va emportar el cementiri de la Riba. Segons relata Rifà, commovia veure com suraven els fèretres a l’aigua.

A la Conca de Barberà, el Francolí va rebre gran quantitat d’aigua del Brugent i es va desbordar. Els efectes d’aquella crescuda de seguida es van fer evidents, especialment a la Part Baixa de Tarragona. A les 10 del matí, l’Ajuntament rebia la trucada de la Generalitat per alertar del perill extrem d’inundacions. El portaveu del govern municipal, Josep Maria Musté, feia una crida a no sortir de casa. Es va posar en marxa a la plaça de la Font una comissió de govern permanent per seguir l’evolució dels fets. Hi van prendre part també als grups de l’oposició. En poc temps, el Serrallo va quedar totalment negat per l’aigua: cases inundades, fang i troncs i cotxes flotant al nivell de les barques al mar.

Pedrol: «Semblava la guerra»

Carme Pedrol era la presidenta de l’Associació de Veïns del barri mariner. Va ser una de les protagonistes de la jornada i de tota la història de lluita que va venir després. Ella destaca que aquell dia s’havia intentat fer la subhasta del peix però que en qüestió d’hores els carrers del barri van quedar deserts. «Era una imatge dantesca. La gent gran deia que semblava la guerra amb totes les destrosses que havia provocat l’aigua».

A Residencial Palau, les classes al Col·legi Públic del Serrallo havien començat amb normalitat després del cap de setmana. De sobte, el professorat va observar que l’aigua entrava descontrolada al pati. Van decidir fer una evacuació ràpida i tranquil·la.

Enric Vellvé era el conserge de l’escola on hi havia aquell dia uns 600 nens. «Vaig trucar el timbre insistentment i vaig tallar la llum per evitar més riscos. Amb el director del col·legi vam anar aula per aula per comunicar que s’havia de marxar d’allí amb tranquil·litat», detalla Vellvé. Descriu com van haver de trencar una tanca soldada per poder sortir. «Els veïns ens esperaven fora per agafar la canalla. No hi havia protocol per inundacions però aquell dia el vam inventar», diu el que era conserge del centre educatiu.

Una de les alumnes, Carolina Pérez Matanza, tenia aleshores 8 anys. Tres dècades després, encara recorda les sabatilles blanques noves que calçava. «Un veí meu em va agafar al coll. Jo tenia molta angoixa perquè no hi eren els meus pares. Vam pujar a peu nou pisos d’un edifici del barri on em vaig quedar fins que va recollir-me la família. Aquella nit vam anar a dormir a casa dels avis».

Tenia 7 anys i estudiava al Serrallo, Antonio García. Desorientat va començar a caminar sol pel carrer. Intentava arribar a casa seva fins que el va rescatar un bomber. Era Àngel Rifà qui el va trobar: «Vaig veure un nen espantat al pont de sota de la via del tren i el vaig carregar als braços fins al cotxe de bombers». Aquell moment va ser captat per una càmera fotogràfica.

Àngel i Antonio són protagonistes d’una de les imatges més «icòniques» de les inundacions del Francolí del 94. Bomber i nen no s’havien tornat a veure. Ho van fer 25 anys després amb motiu del quart de segle dels aiguats. Àngel Rifà el va reconèixer de seguida: «Hi ha rostres que queden per sempre i la del noiet és una d’aquelles cares que no s’obliden», diu.

En canvi, Antonio no sabia ni que sortia en una foto dels aiguats. Li mostrem una còpia ampliada de la imatge i somriu incrèdul. «Tinc un record molt confús amb els cotxes dels mestres arrossegats i la meva casa inundada», afirma.

L’evacuació del col·legi del Serrallo es va completar de manera exitosa però els familiars dels alumnes encara avui no han pogut esborrar el neguit d’aquell dia. A alguns els va resultar molt difícil localitzar els seus fills.

Marta Domènech donava tota la informació de servei per Tarragona Ràdio des de les dependències de la Guàrdia Urbana a Prat de la Riba. Repassava en antena el llistat dels nens que estaven a casa dels professors: Isaac Farnós, José Carlos Morguecho, germans Ricomà Cruz... L’Ajuntament havia habilitat els telèfons del Departament municipal d’Educació per atendre els familiars.

«El silenci i la foscor impactaven»

La Isabel Matanza, mare de la Carol, confessa que encara plora quan pensa en aquell dilluns d’octubre: «El silenci i la foscor a Residencial Palau, el barri on estava l’escola, em va impactar. Els veïns ens miràvem sense saber què dir. Va ser un dia horrorós! Fins a les set de la tarda no vaig poder parlar amb ningú dels meus».

L’Emilio Mestres tenia dos fills al col·legi del Serrallo: l’Emili i el Ferran. Treballava a la confraria de nit i feia poc que s’havia posat a dormir quan el va despertar amb urgència la seva dona. «Em vaig vestir immediatament i vaig anar a l’escola. Vaig saltar un mur per ajudar a treure els alumnes en cadena». Després d’un temps, l’Emilio va venir a viure a prop del col·legi, al pis on precisament el dia dels aiguats va pensar en tirar la porta a terra per buscar-hi refugi.

L’Agnès Benet també era mare d’un alumne. S’emociona quan rememora la imatge dels veïns abandonant a peu la zona. «Vaig deixar el nen amb la sogra a Prat de la Riba i vaig tornar al barri. Em va impressionar veure la gent caminar amb maletes per davant de la Casa del Mar». Al seu bloc va trobar un mosso i «li vaig suplicar que em deixés pujar per agafar roba per al meu fill. El nen ho va passar molt malament. Des d’aquell dia, quan plovia sempre sortia a la terrassa per veure com baixava el riu».

Manuel Antonio Pérez descriu una altra imatge de les inundacions. Mentre intentava arribar com podia a l’escola, les dones de la Tabacalera sortien a la porta de la fàbrica de tabacs a preguntar per la situació. El Manuel Antonio va trobar el pont tallat i quan va poder arribar a Residencial Palau va anar pis per pis fins a trobar la seva filla Carol. «Va ser aleshores quan em vaig tranquil·litzar».

La perícia i sang freda dels treballadors de l’escola i la solidaritat de la gent de Residencial Palau i el Serrallo van fer possible una evacuació sense incidents. Els veïns i els pares i mares dels alumnes es van abocar en el rescat.

El Joan Antoni Vera explica que van fer una cadena humana per conduir els nens des de l’escola fins a les cases properes. «Apartàvem els cotxes que flotaven mentre els menors s’agafaven de les mans en una cadena humana que va arribar als edificis del costat. Picàvem a les portes de les cases i on hi havia gent, deixàvem les criatures. Demanàvem que els preguntessin si sabien el número de telèfon dels pares per trucar-los».

A Torres Jordi, es va enfonsar el pàrquing. L’esvoranc es va formar tot just davant de la xarcuteria de Gervasio Mogio. Aleshores era el president de l’Associació de veïns i estava fora del barri treballant amb la seva furgoneta. No oblida que quan va arribar, va viure moments de pànic. «Vam revisar si algun veí havia quedat a l’ascensor atrapat o als cotxes aparcats».

Pèrdues milionàries

Una altra imatge que ha passat a la història d’aquelles inundacions és la d’un grup de treballadors i empresaris del Polígon Industrial Francolí dalt de la pala d’una màquina excavadora. El riu va inundar aquesta àrea de magatzems industrials quan va entrar en tromba per la zona que ocupa la CLH. Com assegura el bomber Àngel Rifà, només s’hi podia arribar per aire. «Els treballadors estaven sobre els cotxes i les màquines a l’espera que els traguessin d’allí», recorda.

Les pèrdues econòmiques al Polígon Francolí van ser milionàries. Els empresaris parlaven de sis mil milions de pessetes. La justícia va eximir les administracions de tota responsabilitat per entendre que havia estat causa d’una força major.

Al migdia, es decidia evacuar el Serrallo i Torres Jordi. Hi residien un miler de persones. Molts habitants havien anat a pisos de familiars però altres haurien de traslladar-se a la Ciutat de Repòs i Vacances amb els autobusos municipals que es van habilitar per a l’evacuació. «No tothom acceptava marxar», relata Carme Pedrol. «La gent gran com el meu pare no volien abandonar les seves llars de cap manera». Voluntaris de Creu Roja visitaven les cases per informar de la necessitat de desallotjar els barris per precaució.

La programació de l’emissora municipal aquell dilluns 10 d’octubre es va mantenir a la tarda de manera ininterrompuda per seguir l’evolució dels esdeveniments.

El director de Protecció Civil, Albert Magarolas, entrava per telèfon a la ràdio per confirmar que s’havia trencat el mur de contenció. Hi havia talls de llum, de carretera, de la via del tren... Es va activar el Plaseqta després d’ensorrar-se el pont d’accés a la Refineria. No hi havia descans. Tot es complicava. Magarolas informava els veïns que hi havia busos davant de la Llotja de Pescadors per anar a la Ciutat de Repòs. Havia deixat de ploure però persistia el temor que la situació empitjorés. S’escoltaven les primeres crítiques i es buscaven responsables. La presidenta del Serrallo, Carme Pedrol, ho tenia clar: els interessos industrials van modificar el recorregut natural d’un Francolí que no podia assumir una crescuda de grans dimensions. «El riu ha baixat per la llera de tota la vida. És com un porró amb un broc molt gran per on entra l’aigua i un forat petit per on ha de sortir».

Per què es va desbordar?

Dies després i en una entrevista radiofònica, el governador civil, Ramón Sánchez Ramón, negava que aquesta fos la causa del desbordament del Francolí. Els núvols començaven a escampar i l’endemà de la tragèdia, els veïns de la Part Baixa esclataven. Demanaven explicacions i sobretot exigien solucions per evitar que unes inundacions com aquelles es tornessin a repetir. Vindrien temps de mobilitzacions. El 15 de desembre, dos mesos després del desbordament, es convocava una manifestació a la ciutat a les set de la tarda que reunia tres mil persones.

I a partir d’aquí, la recerca de solucions. Els viatges dels veïns del Serrallo i Residencial Palau es van fer constants a Madrid, al Ministeri d’Obres Públiques i al de Medi Ambient; i a Barcelona, a la Generalitat. Carme Pedrol, Paco Villares, Joan Antoni Ballester, Joan Lluís Mallol o Gervasio Mogio van ser alguns dels que van liderar una dècada de reivindicacions.

Després d’un llarg camí amb projectes sobre la taula, picabaralles polítiques, divergències entre administracions i amb diferents interessos en joc, es va canalitzar el darrer tram del Francolí, des de l’Avinguda Roma. A més, es va aixecar el mur de contenció al marge esquerre, per on es va desbordar, i se’n va fer un de nou. La construcció del pont mòbil va eliminar el pas de camions per Residencial Palau i el Serrallo i el barri mariner va canviar la seva fesomia.

Aquell riu que gairebé sempre baixava escarransit per Tarragona va sorprendre uns veïns que, tres dècades després, encara demanen que allò que van veure i viure el 10 d’octubre de 1994 no s’oblidi. Alguns, com Carme Pedrol, pensen que el Francolí els va traïr quan ningú s’ho esperava. O potser no. Potser la víctima de la traïció va ser el propi riu.