Si existeix quelcom que defineixi el caràcter i la cultura mediterrànies, i especialment el català, són els castells. Construccions humanes que s’elaboren des del seny i la força de tota una comunitat i que uneixen a persones de qualsevol edat, sexe, orígens i condicions socials. Dues paraules que formen part de lema casteller i que conformen el tarannà dels castellers: “força, equilibri, valor i seny”. Els castells integren valors tan universals com el treball en equip, la solidaritat, l'autosuperació, el sentiment de pertinença o la integració, per això en l’actualitat s’hi sumen més de 12.000 castellers arreu de Catalunya. I és que el pilar fonamental de les colles és el civisme, el compromís cap al col·lectiu, tolerància, solidaritat i esperit de superació.
Històricament, els castells tenen el seu origen al segle XVIII, amb el ‘Ball de Valencians’. Es tracta d’una espècie de dansa on finalment, les persones es pujaven unes damunt d'unes altres, fent el que denominaven com ‘torretes’, terme que designarien les primeres referències a les construccions humanes. La seva repercussió va anar creixent fins que van acabar per independitzar-se de la resta del ball, però no és fins el 1790 quan comença a aparèixer la paraula castells per a diferenciar-se del ‘Ball de Valencians’. Actualment, a Catalunya hi ha més de 100 colles castelleres, on els elements diferenciadors són les camises, on cadascuna té un color específic per distingir-se clarament en les jornades; i l’escut, distintiu de cada colla i població.
Només a la Costa Daurada hi ha més d’una quinzena de colles. Destaquen els Xiquets de Tarragona, la Colla Jove Xiquets de Tarragona, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, la Colla Jove Xiquets de Valls, els Xiquets de Reus i els Nens del Vendrell, que aquest diumenge participaran al Concurs de Castells de Tarragona.
El Concurs i el Museu
Els castells han viscut diferents etapes: després de consolidar-se en el segle XIX, amb torres de fins a nou pisos d'altura, el seu interès va decaure fins als inicis del segle XX, quan van tornar a ressorgir amb força, sobretot durant la dècada dels 60. La seva època daurada va arribar a partir dels anys 90, gràcies a la creació de noves colles amb un perfil jove i multicultural, pel sentiment d'orgull que desperten, l'assoliment de noves i espectaculars construccions i la retransmissió de les exhibicions de castells per televisió. Mostra d'això també és el Concurs de castells que es celebra en l’actual TAP, que és considerat el major espectacle casteller del món i que comporta un seguiment tan massiu que aconsegueix esgotar les seves entrades minuts després de sortir a la venda. Nascut en 1932 a proposta del músic de prestigi internacional Pau Casals, qui era un gran aficionat dels castells, l'esdeveniment se celebra el primer cap de setmana d'octubre cada dos anys en l'antiga plaça de braus de Tarragona.
Es tracta de l’única diada castellera de tota la temporada que té un format explícitament competitiu, tot regint-se per un reglament pautat i escrit, una puntuació, un jurat que decideix els casos dubtosos i una classificació final. Hi participen un total de 42 colles en funció de les que es conviden en base a una classificació i el Rànquing Estrella, que s'estableix segons els assoliments de l’any anterior. Enguany, el Concurs de castells es celebra del 5 al 6 d’octubre; dissabte 5 tindrà lloc amb la participació de 18 colles i diumenge 6, hi competiran les 12 millors colles del país. Aquest cap de setmana passat ja s‘ha celebrat el Concurset a Torredembarra.
Però el kilòmetre 0 del món casteller és Valls, la població on diuen que van néixer els castells. Allà hi trobem el Museu Casteller, un museu únic al món, que té un recorregut on el motiu del qual és l'origen i la raó dels castells per a culminar amb les emocions més intenses de crear-lo i que, a més, ofereix una experiència museogràfica exclusiva que desperta en els visitants els sentiments del fenomen casteller.
Ubicat a la Plaça del Blat de Valls, l’espai va poder obrir la seva portes el passat mes d'octubre i el seu interior repassa tota la història dels castells, però també els seus secrets, i les seves tradicions. Compta amb la representació de totes les colles castelleres de Catalunya.
La idea més potent és que la visita sigui una experiència immersiva, on el visitant pot sentir en primera persona què és fer un castell. Per això, en la seva proposta han inclòs la realitat virtual. Gràcies a unes ulleres especials es pot viure com és fer un castell des de diferents parts de l'estructura. Els visitants interessats se situen en la plaça del Blat de la localitat i en posar-se les ulleres de realitat virtual se'ls permet viure i sentir en primera persona l'última diada de Santa Úrsula, celebrada l'any passat.
La pedra seca, testimoni silenciós de la història
Els castells van ser declarats Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO el 2010, que en destacava que “són percebuts pels catalans com a part integrant de la seva identitat cultural, transmesa de generació en generació i proporcionen als membres de la comunitat un sentit de continuïtat, cohesió social i solidaritat”. D’aquesta forma, la UNESCO també intentava promoure el patrimoni cultural immaterial “de manera que reforci la cohesió social i fomenti el respecte pel diàleg cultural i la creativitat humana”, a més de remarcar que aquest patrimoni és igualment fonamental per a les comunitats que hi participen i s’hi senten reconegudes.
De la mateixa forma, unes construccions físiques cohesionades entre elles amb la força comuna, que formen part del territori i del paisatge català, van entrar a formar part en aquest grup. El 2018 la Organització va decidir que l’art de la pedra seca també formés part del la llista de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la Unesco. Segons citaven, “els murs de pedra seca desenvolupen un paper essencial en la prevenció de corriments de terres, inundacions i allaus”.
Murs, barraques, masos, cabanes, marges, aljubs, basses, escales, ponts, estructures de caça, forns... la pedra és la base de les construccions es troben arreu dels pobles de la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre. Són edificacions amb un denominador comú: l’absència de material que permeti unir les pedres. La seva solidesa rau en la distribució correcta d’aquestes. Aquestes edificacions constitueixen un testimoni silenciós de la vida humana, amb la idea principal d’organitzar millor els espais de vida i treball i la intenció d’obtenir el màxim partit dels recursos naturals locals.
Es tracta d’un dels mètodes i pràctiques usats pels assentaments des de la prehistòria fins a l'època moderna com a paper essencial en la prevenció de corriments de terres, inundacions i allaus, en la lluita contra l'erosió i desertificació de terrenys, en la millora de la biodiversitat i en la creació de condicions microclimàtiques propícies per a l'agricultura. La tipologia de cada construcció s’adapta a les condicions específiques de cada lloc.
Una tasca que encara exigeix una professió exigent
Tradicionalment, les zones rurals han utilitzat la pedra seca per aixecar gran varietat de construccions per a l’activitat agrària i ramadera tradicional, així com l’explotació del bosc o l’abastament d’aigua. Al llarg dels anys, cabanes, refugis i coves, de planta circular, quadrada, rectangular o de volta de canó, han servit de recer per als pagesos, tant per a protegir-se de la pluja i altres inclemències del temps com per a escalfar-se prop del foc, a l'hivern, o protegir-se del sol i la calor, a l'estiu. També es van fer servir per a protegir el bestiar i com a magatzem. Existeixen també altres tipus de construccions diferents com l'aljub, un dipòsit per a recollir l'aigua de la pluja, les tines, que es feien servir com a recipients per a la producció vinícola; o el “majadal”, una porció de terreny no conreat perquè pasturés el bestiar.
A l'interior d’aquestes construccions es poden trobar altres espais o cavitats en les pròpies parets, ja previstes en el moment de construir les edificacions, que conformen elements decoratius: armaris, bancs i xemeneies, entre d’altres. També en trobem de més funcionals, com buits on s’aconseguia que càntirs i porrons es mantinguessin frescos durant les èpoques més caloroses; fornícules per guardar diversos estris; el que es coneix com un ‘humero’, una obertura que feia la funció de xemeneia o inclús petits llitets on poder dormir o descansar una estona després de treballar al camp.
Aquestes estructures es realitzen sempre en perfecta harmonia amb el medi ambient i les tècniques usades són un exemple de relació equilibrada entre l'ésser humà i la naturalesa, per això els qui han practicat més i transmès amb continuïtat aquest element del patrimoni cultural són les comunitats agràries i del camp, on es troba profundament arrelat, així com els professionals del sector de la construcció. Sembla una tècnica senzilla, però es tracta d’una proposta històrica que requereix un alt coneixement del material i en l’actualitat encara hi ha qui es dedica exclusivament a aquesta professió.
Segons dades de l’Observatori del Paisatge, a Catalunya hi ha més de 19.000 elements que responen a les característiques edificacions de la pedra seca. La Costa Daurada i les Terres de l’Ebre disposen de diverses rutes per a tots els gustos, edats i condicions físiques on descobrir aquestes construccions que amaguen tanta història entre les seves parets.
Només la localitat de Mont-roig del Camp (Baix Camp) ja compta amb més d’un centenar de construccions i la ruta pel camí del Casalot permet fer senderisme al mateix temps que s’observa aquest paisatge patrimonial. De fet, en aquesta ubicació es troba la barraca del Jaume de la Cota, una de les barraques més monumentals de Catalunya i que fa les delícies de tots els visitants. La seva alçada interior de 3,90 m i el seu diàmetre de 4,10 m l'han fet mereixedora del sobrenom de «La Catedral» i es tracta d’una de les visites imperdibles.
Al Pla de Santa Maria (Baix Camp) hi trobem la coneguda ‘Ruta de la Capona’, que es pot fer a peu o en bicicleta i coincideix parcialment amb el GR-175 de la Ruta del Císter, una de les més sol·licitades. Són dos quilòmetres de fàcil accés, per la qual cosa permet la visita en família, que s’ha convertit en tot un referent des de la seva inauguració l’any 2003. De fet, ha sigut premiada en diverses ocasions: el 2005, va ser reconeguda amb el Premi Turisme Interior de la Costa Daurada i, en el 2003, va rebre el premi de la Salvaguarda del Patrimoni Cultural de l'Institut d'Estudis Vallencs. Durant la seva visita es destaca el 'Cossiol del Soleta', una construcció que històricament es creu destinada per a l'aprofitament de l'aigua de la pluja. El que més destaca és la seva singular originalitat i bellesa. Està situat al peu del Camí dels Montans, un espai que encara és utilitzat pels més experts de la zona: pagesos, llenyataires i pastors.
A la zona de les Taules, situada al nucli urbà de Capçanes (Priorat) es concentra una gran diversitat d'elements de pedra seca en un espai bastant reduït, per la qual cosa en els darrers anys s’ha convertit en una de les zones més concorregudes per tots aquells qui volen conèixer de primera mà aquestes construccions patrimonials.
Al Baix Penedès s’han creat fins a cinc rutes circulars que es poden fer a peu o en bicicleta, més concentrades en la població de l’Arboç. A la població de Calafell es preserva una quarantena de construccions i hi ha organitzada una ruta per a descobrir-les.
Finalment, també a la zona del Tarragonès, trobem diversos espais on veure i tocar aquestes edificacions: és a la zona nord de Creixell on podrem observar una quantitat més nombrosa de les construccions de pedra seca amb l’estil mediterrani més pròpiament català.