Casa Boada ha viscut moltes èpoques i hi he viscut moments infinits. Algunes etapes van ser tremendes per la quantitat d’artistes que hi van fer cap. Com ara l’aquarel·lista reusenc Josep Cusiné Huguet (1915-1986), o el ferrer vila-secà Antoni Mas Garreta (1902-1986), que sempre deia que ell tenia una salut de ferro. Era el pare d’Antoni Mas Castelltort, autor de la Torre dels Vents o de l’actual Àliga de Tarragona. També venia molt el pintor tarragoní Jaume Queralt. El pintor Josep M. Martínez Lozano (1923-2006) va tenir el detall de dedicar-me el revers d’un quadre, que em va regalar el senyor Ramon Bruguera Enrich el 1979. Però van ser molts més els que van passar per casa, i a d’altres els vaig anar a veure. Recordo una visita que li vaig fer al Joan Miró Ferrà (1893-1983). Jo el coneixia de Mont-roig al senyor Canovas, practicant i cap local del Movimiento. Un dia em va dir que ens arranjaria una entrevista amb el senyor Miró, ja que en ser el practicant el coneixia molt. El cas és que l’estiu de 1963 hi vaig anar com a fotògraf del Diario Español, amb el periodista Daniel de la Fuente Torrón (1933-2012). L’entrevista la vam cuinar prèviament a Casa Boada. I vam anar al Mas Miró en un taxi del radiofonista Josep M. Tarrasa Alvira, que vam agafar a la Rambla. En arribar al Mas Miró ja ens esperava el senyor Canovas, i el senyor Miró i la senyora Pilar Juncosa ens van rebre. L’entrevista, però, va ser un fracàs. El senyor Miró ens va preguntar de quin mitjà érem. Li vam dir que del Diario Español i el Daniel de la Fuente li va ensenyar les credencials. Amablement, el senyor Miró ens va dir que amb els diaris del Movimiento no li agradava fer res. I aquí va acabar l’entrevista. Va ser un fracàs però vam estar parlant amb ell un parell d’hores.
El senyor Miró ens va explicar que de Madrid li havien enviat algunes cartes on deia Juan Miró i que ell les retornava, ja que no es deia Juan. També ens va ensenyar l’estudi, una habitació del Mas Miró i el quarto de bany. També vaig poder fer alguna foto del mas, això sí, sense el senyor Miró. En marxar, ens va acompanyar i ens va dir: «Mira quin cotxe, que bonic, és un cotxe petit com jo», referint-se al Renault 4/4 del senyor Tarrasa.
A Mont-roig tots tenim la nostra anècdota sobre el senyor Miró. Quan la família va fer cap a Mont-roig el primer lloc on es van quedar a dormir va ser la Fonda Mont-rogenca, més coneguda com l’Hostal de la Malena, regentat per la Magdalena Guasch Borràs, que era l’àvia de la meva dona. Després van comprar el Mas Miró. El meu sogre, Jaume Aragonès Guasch, que era xòfer i transportista, els portà molts cops amb el seu cotxe.
Tornant al bar, d’artistes n’hi han passat molts, l’altre Joan Miró (que es deia Joan Miró Solé) o el Dalí de Valls, per dir-ne dos. Joan Òdena Virgili (1942-2007) n’era un que penso li hauria caigut bé al crític Antonio García Villarán, autor del concepte «Hamparte» («hampa» i «arte»). Segons ell l’art de no tenir talent és «hamparte». Avui dia de quadres del senyor Òdena en podeu veure a la Geladeria Sirvent. Un dels quadrets que tinc penjats a Casa Boada és un dibuix que va fer sobre la marxa al bar el pintor Jordi Abelló Vilella. Un dia vaig anar a una exposició d’ell i no hi havia cap quadre exposat. Van fer el pica-pica i tot però no hi havia res exposat i va dir: «No he portat els quadres, ja que com que l’altra vegada no en vau comprar cap, així no ens cal carregar i descarregar».
