Una infantesa tarragonina
Quan Antoni Cardona i Grau neix al carrer de Sant Miquel, a la part baixa de Tarragona, la vigília de Santa Tecla de 1846, ja fa dotze anys que la ciutat ha deixat de tenir una comunitat pròpia de franciscans.
Aquests hi havien arribat poc abans de 1242, data en què apareixen com a beneficiaris en un testament. És al segle XIV que van establir-se en el gran espai que ocupa l’antiga església de la comunitat, dedicada a sant Francesc, a la Rambla Vella, núm. 28, conjuntament amb les dependències actuals de l’arxiu històric i l’institut de segon ensenyament.
Després de guerres successives i calamitats meteorològiques, se’n conserva encara el claustre per on milers d’alumnes tarragonins han sortit a l’hora del pati a l’antic institut, després d’haver estat unes dependències militars, centre penitenciari i magatzem, tot després de l’exclaustració definitiva del 1835. És aquí on, justament, situa Anselm Turmeda, al famós llibre la Disputa de l’ase, l’episodi d’un franciscà que feia de confessor a la nostra ciutat.
La família Cardona era amiga de la de l’escriptor Josep Pin i Soler i un altre fill, Sebastià Cardona, començà en el negoci familiar de boter i continuà de directiu de la Cambra de Comerç i propietari d’una adrogueria al carrer d’Apodaca, 27, on venia productes farmacèutics i higiènics, sovint de fabricació pròpia.
Els pares del futur frare eren Sebastià, de Reus, i Josepa, de Cambrils. Als 18 anys, el jove Antoni se sentí atret pel model de vida franciscà i, com que el 1835 s’havia suprimit el col·legi de missions d’Escornalbou, el més antic de la península, hagué d’anar a estudiar a Sant Tomàs de Riudeperes, a 4 km de Vic. Hi vestí l’hàbit el 13 d’octubre de 1864 i hi va fer la professió el 13 de juny de 1867.
De Catalunya al Perú
Va estar-s’hi fins al 1868, quan la Revolució de Setembre posà fi també a l’activitat del convent-col·legi i llavors va haver d’emprendre la ruta d’Amèrica, per establir-se al convent de la Mare de Déu dels Àngels, al districte de Rimac, a Lima (Perú), conegut popularment com ‘Los Descalzos’, fundat pels franciscans el 1595. Avui acull un museu, amb relíquies de sant Francesc d’Assís i sant Antoni de Pàdua, i quinze mil volums de llibres del segle XVI fins a l’actualitat.
Cardona hi conviu amb altres frares catalans, entre els quals Lluís Sabater, del Lloar (Priorat), i el pare Gatell, tarragoní. Hi va ser ordenat sacerdot el 4 d’octubre de 1872 a Lima i, després de deu anys d’estada en terres americanes, el 1878 va implicar-se en la Custòdia de Terra Santa, com també farà el prioratí Sabater i com, del 1851 al 1858, havia fet també un altre franciscà tarragoní, fra Josep Antoni Sabaté i Martí. De fet, segons comenta Rafael Vidal, es diu que, al Perú, Cardona convertí al cristianisme una antiga ‘princesa’ inca, la qual li facilità or per a comprar l’hort de Getsemaní, a Jerusalem, ciutat devastada pels turcs, amb la intenció de dignificar-ne el recinte, com així farà.
Aquí, el 1955 hi serà enterrat el també franciscà tarragoní Francesc Iglésias el qual, des del llit de mort, es planyia de l’oblit en què Tarragona tenia un personatge com fra Antoni Cardona.
D’Amèrica a Terra Santa
Abans, al bo de l’estiu de 1878, pels volts de sant Magí i de pas cap a la nova destinació, va fer estada durant uns dies a Tarragona, on el trobem predicant els diumenges a la missa major a la parròquia de sant Joan i, a les tardes, després del rosari i el cant del trisagi, fent un sermó als assistents.
L’11 de setembre següent ja entrarà al servei de la Custòdia de Terra Santa, on s’estarà durant un quart de segle. La primera etapa al nou destí la desenvolupa a Nicòsia (Xipre) on els franciscans són l’únic orde religiós que s’hi estableix des de 1591. Ell hi farà construir un cementiri a l’illa i, a finals de 1887, és enviat com a superior a Istanbul (Turquia), que llavors supera el milió d’habitants.
Aquí, el soldà Abdul Hamid II, de la dinastia dels Osmanlí, el condecorà amb l’Ordre de Meyidie i Osmanic de primera classe i, en retornar definitivament a Catalunya, l’obsequià amb una arqueta amb incrustacions de nacre per a sa mare amb dos àlbums de fotos de Terra Santa, un per a ella i un altre per a la reina regent.
El 19 d’abril de 1890, Cardona visita, novament, Tarragona, enfebrat i amb la salut feble, per fer-hi una cura de repòs. Hi compartirà, amb les seves amistats, tot d’històries i fotografies de paisatges i tipus característics de Jerusalem i altres indrets.
Per la mare de Déu del Carme, presidí la processó que, amb elements del seguici i gran concurrència popular, va recórrer la part alta i, en arribar la imatge mariana al pla de la catedral, va elevar-se un globus dedicat a ella, sempre amb la banda del regiment de Navarra tancant la comitiva. El 14 de setembre, a la capella de l’hospital de Santa Tecla, oficià una missa solemne a l’altar de la mare de Déu dels Desemparats.
Tres dies més tard, després d’una estada de cinc mesos a la seva ciutat natal, Cardona es desplaçà a Barcelona per embarcar-se en el vapor ‘Santo Domingo’ de retorn al seu convent de Jerusalem, amb la promesa de celebrar una missa al Mont Calvari, pel bé dels catòlics tarragonins.
Alguns d’aquests li donaren diners i objectes de valor per a la conservació dels sants llocs i també iniciaren una subscripció per costejar un cor de plata amb els noms dels donants per ser exhibit davant els visitants que hi peregrinaven. Hi arribà el 29 de setembre, després d’una travessa marítima accidentada, i hi fou rebut per les autoritats turques, ja que llavors Terra Santa formava part de l’imperi otomà.
Prestigi i ressò internacional
Cardona, a més del convent de Sant Salvador de Jerusalem, residirà també a les actuals ciutats israelianes de Ramla, Ein-Kàrem i Natzaret, en les quals promourà rehabilitacions i on les seves bones relacions amb musulmans i cristians de diferents confessions, al costat de la seva gestió decidida pel salvament i restauració de determinats indrets històrics, el faran mereixedor d’un prestigi i respecte creixents, amb una certa projecció internacional.
Així, intercedí repetidament per tal d’intentar impedir el divorci de Milan I, rei de Sèrbia, i la seva muller, Natalija Keşco, que, finalment, es produí l’octubre de 1888, enmig d’un gran escàndol internacional. La reina es convertí al catolicisme i acabà com a monja a França. Sent reina regent d’Espanya, entre 1885 i 1902, Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, fra Antoni Cardona, que li feu de confessor, aconseguí, de Jerusalem estant, que aquesta indultés de la mort a la forca un notori criminal, després que el govern i la mateixa regent s’hi haguessin negat. Cardona li envià aquest telegrama: «Senyora, des del lloc on Jesús perdonà els qui van crucificar-lo, us demano, en el seu nom, el perdó del delinqüent».
L’agost de 1892, la reina viatjà a la ciutat santa amb un retrat d’ella per a l’església del Sant Sepulcre, per a col·locar-lo al costat d’altres de reis espanyols.
El 13 d’octubre de 1891, el tarragoní havia estat nomenat procurador general de la Custòdia de Terra Santa, càrrec que ostentà en tres ocasions i hi fou també superior de diversos convents.
Allà feu alçar una gran tanca protectora al voltant de l’hort de Getsemaní i a Ramla restaurà la façana i campanar de l’església d’estil romànic. Com a procurador general, administrava tots els diners i donatius d’arreu del món, amb els quals va poder construir un alberg de pelegrins a Natzaret, avui encara actiu. Nomenat Comanador del Sant Sepulcre, tenia les creus d’Isabel la Catòlica, Sant Hermenegild, Carles III i Alfons XII. El papa Lleó XIII deia d’ell que «per arreu on passava deixava una estela d’or».
Promogut dos cops com a definidor general de l’orde franciscà amb residència a Roma, hi renuncià i feu el mateix en ser-li proposat el bisbat de Lleida, després que el govern espanyol li oferís aquest càrrec, mitjançant el tarragoní comte de Rius, no sols per motius de salut, sinó també per humilitat, segons Agustí Boadas, autor d’Els franciscans a Catalunya.
Tarragona sempre present
A Jerusalem comptava amb molts llibres i opuscles de temàtica tarragonina i hi havia plantat varietats de ceps procedents del Camp de Tarragona. Hi tenia una imatge de sant Magí, damunt de la qual penjava una petita nau de tres pals, per recordar que el sant de la Brufaganya protegia els pescadors del Serrallo.
El 7 de novembre de 1896, una neboda seva, la tarragonina Maria del Carme Cardona i Escolà, vestí l’hàbit religiós de les carmelites descalces i, des de Jerusalem, ell li envià una imatge del nen Jesús com a obsequi.
El 4 d’octubre de 1897 va fer un viatge ràpid a la seva ciutat i, el 2 de novembre, s’embarcà a Marsella, cap al port de Jafa. L’agost de 1898 el ministeri d’Estat trameté a Cardona la quantitat recaptada a tot el territori estatal per als sants llocs, d’on el 1902 rebé una peregrinació que visitava Terra Santa, el mateix any que fou designat també per beneir la nova Església catòlica que s’inaugurà a Xipre.
El 25 de juliol de 1902 visità un altre cop Tarragona i, a finals d’any, la premsa local informava que patia una malaltia greu, a Jerusalem. Cardona tornà per establir-se a Catalunya el 1904, amb 60 anys, i, sent el provincial de l’orde el tarragoní Ignasi Jordà, inaugurà la nova presència franciscana al convent de Sant Antoni, al carrer de Santaló amb Calaf, de Barcelona, allà on hi havia una capella de sant Magí i just el mateix dia de la festivitat del patró de Tarragona.
L’edifici era obra de l’arquitecte modernista August Font, autor de la plaça de toros de Les Arenes, d’on fra Cardona només haurà de sortir pels incidents de la Setmana Tràgica.
El 10 de desembre de 1922 hi celebrà les noces d’or sacerdotals, en una cerimònia on fou apadrinat pels seus nebots Carme Cardona i Carmel Fenech, en la qual predicà el P. Valentí Pons. A primers de febrer de 1924, els diaris tarragonins informaven que es trobava greument malalt i el 17 donaven la notícia de la seva mort el dia abans, a les 7 del matí, als 77 anys, al convent de Sant Gervasi on havia residit els dotze darrers, ara, doncs, n’ha fet un segle. A Tarragona, els seus nebots van organitzar-li uns funerals a l’església del desaparegut convent de Santa Clara, ocupat ara per l’hotel Imperial Tarraco, el 6 de març.
Amb el temps, se n’anà esborrant el record local, fins que, el 12 de novembre de 1969, J. Salvat i Bové, cronista oficial de la ciutat, en reclamà un carrer amb el seu nom, cosa que l’ajuntament acordà el 19 de desembre següent i el situà entre els carrers Rovira i Virgili i Monestir de Poblet. El tarragoní rodamon, de temperament enèrgic i gran negociador, tenia, finalment, un lloc públic sota el sol tarragoní.