Parlar d’aquest petit racó de món és traslladar-me directament als estius, a la història d’un paisatge familiar, a un refugi personal que m’acompanya i al qual sempre he estat arrelat.
Això és Conesa, aquest petit poble de la Conca de Barberà de poc més de 100 habitants.
Els feixos de palles reposant damunt dels camps acabats de segar, les veïnes i veïns fent-la petar a la fresca, els tractors carretera amunt i avall, els «pataxof» dels nens tirant-se a l’aigua freda de la piscina, les caminades per «la clota», la terra de l’avi, les vistes privilegiades d’una pluja d’estels estirats al bell mig de la carretera, els dinars de Festa Major, la fresca de la matinada, les campanes que ressonen terres enllà, la calidesa de les robustes pedres, l’ametlla amarga enmig dels feréstecs ametllers, el silenci de la nit compartit amb el cant dels grills i el ball dels ratpenats...
En parlar d’aquesta terra em venen més imatges que paraules, unes com si fossin una pintura d’un quadre, altres com fragments d’una pel·lícula antiga i moltes fotografies guardades en un rodet que es manté fresc, viu, i que amb bona llum poden ser vistes de nou. Ja ho diuen que la gent d’aquestes terres són de poques paraules, amb raó.
Potser tot plegat és un gran quadre d’emocions i sentits que no es poden explicar, que s’han de viure, com el poble: genuí, pintoresc i amb una gent única.
No puc deixar de parlar de les arrels, és el poble dels meus avis, on va néixer el meu pare, un poble de pagesos, humils, treballadors i de secà. Unes terres que per l’avi eren una vida i pel pare les arrels, unes arrels que jo també sento fermes, perquè té alguna cosa aquest petit poble que t’arrela i et manté a prop seu, per lluny que hi visquis.
Un poble petit però amb mil i una històries de gent de secà plena d’amor. Un lloc on he descobert el poder la natura, per seca que sigui, on m’he perdut entre boscos, camins i camps de blat, on he gaudit d’estar junts amb la família, on he intentat pescar ratpenats, on m’ha picat la primera abella, on he fet, sense ser-ne massa conscient, els primers passos del meu ofici, on he après a veure a galet amb càntirs centenaris i on he tocat la neu per primera vegada.
Un lloc on he entès una mica més la duresa de la història, de la guerra, del camp i de la gent que l’estima. Un lloc on he crescut envoltat d’amics, que per molt que no hi visquem tot l’any, ens sentim part d’aquest racó de món.
Em venen al record moltes anècdotes, batalletes i històries, però sobretot una sensació especial, la de fer-se gran. Al ser un poble petit, campar pels carrers i jugar tothora és el somni de qualsevol nen, i més si ets curiós i un cul inquiet. Els primers passos sol, el respirar llibertat i una pisca responsabilitat sense cap mirada des de la rebotiga, pas a pas, amb cautela i vertigen, descobrint què és això d’anar per la vida sense una mà que t’eviti la caiguda i anar descobrint el teu camí. D’aquest camí, de Conesa, la meva personalitat en té moltes peces.
I que per molts anys el poble, la família, la natura i la gent facin d’aquest petit racó de món, un lloc únic, un refugi inspirador on els temps capritxós balla a un altre compàs.