Carlota Moragas (31) és professora del Departament d’Estudis de Comunicació de la URV i investigadora del Grup de Recerca en Comunicació Asterisc. Es va llicenciar en Publicitat i Relacions Públiques i en Periodisme a la URV, on també va fer el màster en Comunicació Estratègica en la Societat del Risc com a pas previ al seu doctorat en Antropologia i Comunicació. Les seves línies de recerca són l’estudi de la metàfora com a mecanisme discursiu en la comunicació política, i la construcció de l’opinió pública en l’esfera virtual. Junt amb la doctora Arantxa Capdevila de la URV, ha analitzat el marc metafòric de la Covid-19 en el discurs polític, dins de la iniciativa acadèmica internacional #ReframeCovid.
Des de l’inici de l’epidèmia, les autoritats espanyoles i les d’altres països han fet servir el llenguatge militar i les metàfores de tipus bèl·lic a l’hora de comunicar la situació a la ciutadania. Què n’opina?
Penso és que potser no són les metàfores més adequades per gestionar una crisi d’aquestes característiques. És evident que no estem davant d’una guerra. Les metàfores són un recurs del llenguatge figuratiu que ens ajuden a construir significats, i que sempre comparen dos elements coneguts per mostrar una nova realitat, i em sembla desafortunat que aquesta comparació es faci per tractar aquesta crisi com si fos un conflicte bèl·lic.
Per què creu que el Govern espanyol hi va recórrer? Per què en primera instància és una comparació simple? Hi ha una certa infantilització del ciutadà, llavors?
Crec que, efectivament, hi ha una certa infantilització del ciutadà. I també un component jeràrquic. El fet que tant el general Villarroya com el president Sánchez utilitzessin expressions com «moral de victòria», «vèncer el virus», «lluitar units», «tots som soldats», entre d’altres, el que va anar denotant d’alguna manera va ser que l’estructura jeràrquica militar s‘acabava traslladant a la relació entre Govern i ciutadania.
Potser amb la finalitat que, com passa a l’Exèrcit, no ens estigui permès de qüestionar les ordres dels comandaments?
Potser. Una de les idees més potents en l’estudi de la metàfora conceptual és que aquesta metàfora amaga una narrativa, dibuixa un escenari, com hem analitzat amb la doctora Arantxa Capdevila. En el cas que ens ocupa, crec que hauria estat més enriquidor recórrer a l’àmbit de les cures i potenciar el missatge que cal tenir cura d’un mateix i dels altres. Més que no pas dir que ets un soldat que has de lluitar i resulta que no et pots moure de casa.
«Les metàfores són poderoses perquè tenen una base experiencial, és a dir, que estan relacionades amb una experiència integrada en la memòria del cos»Perquè hi ha un contrasentit en aquest darrer missatge?
Hi ha un contrasentit en la utilització d’aquesta metàfora, i tant, i al final això és contraproduent, perquè quedant-te a casa no tens capacitat d’acció i això pot generar frustració. He de lluitar però no em puc moure? Això és difícil d’entendre. Les metàfores són poderoses perquè tenen una base experiencial, és a dir, que estan relacionades amb una experiència que nosaltres prèviament hem viscut i tenim integrada en la memòria del cos. Si a tu et diuen que estàs en una lluita, però l’únic que pots fer és estar-te a casa tancat, això genera una distorsió en la comprensió del missatge.
Quina altra metàfora serviria?
En la meva opinió i en opinió de la doctora Arantxa Capdevila, una de les més útils i que el Govern espanyol també va utilitzar va ser la metàfora del moviment. La va fer servir en la campanya de «Este virus lo paramos entre todos». Ressaltava la necessitat d’actuar conjuntament i de quedar-nos a casa, en la línea del discurs dels experts sanitaris, perquè els epidemiòlegs mai ens van dir que nosaltres havíem de lluitar contra el virus. En tot cas hi lluitaven ells. Nosaltres havíem de confinar-nos i ajudar a aturar els contagis.
En el món sanitari, tanmateix, el llenguatge tambe està bastant contaminat de les metàfores bèl·liques, oi?
Sí. Això ha estat molt ben estudiat per Elena Semino i altres autores com Veronica Koller. La seva investigació sobre l’ús de la metàfora en pacients amb càncer és, de fet, en l’origen de la iniciativa #ReframeCovid. En els pacients amb càncer, les metàfores de lluita poden ser empoderadores en un primer moment, però després poden acabar generant impotència i frustració. És possible que aquell pacient no se’n surti, no perquè no faci el que li diuen els metges que ha de fer, sinó per l’evolució de la malaltia, i que el malalt acabi desenvolupant a més a més un sentiment de culpa.
«Dir que ets un soldat i has de lluitar, i que no et pots moure de casa, genera una distorsió en la comprensió del missatge»També podria passar que, de tant recórrer al lèxic bèl·lic, d’alguna manera se’ns desgasti i perdi el seu sentit original?
Al cap i a la fi es banalitza el que és i significa una guerra. Es buida de sentit la paraula guerra. A més, passa una altra cosa, i és que si estem en una guerra i tu com a governant estàs al capdavant del comandament, ets tu qui ens has de portar suposadament a la victòria. I tot indica que l’etapa final d’aquest viatge –i aquí utilitzo jo una altra metàfora– consistirà a conviure-hi, amb el virus, almenys mentre no hi hagi la vacuna. Això és el que ens estan dient tots els metges, que ens treiem del cap la idea que el virus deixarà d’existir. Per tant, ni guerra ni victòria. Perquè si havies promès una victòria i no en pot haver, tu també t’hauràs de qüestionar, com a Govern, en quina posició quedes.
Quin paper juguen els mitjans de comunicació a l’hora de fer-se seves aquestes metàfores i narratives i estendre-les?
Els mitjans de comunicació tenen, entre d’altres, el paper de filtrar aquests missatges, de reemmarcarlos. Jo entenc que es reprodueixin aquestes metàfores en els titulars i declaracions, també perquè el conflicte té èxit en termes de rendibilitat. Però els diaris tenen espais com els articles d’opinió, l’editorial, les entrevistes i els reportatges, on es poden treballar i posar en qüestió aquest tipus de marcs. Aquesta és la feina dels periodistes, posar de manifest els interessos que hi ha al darrere dels missatges dels polítics i, com a mínim, donar-nos eines als ciutadans per a poder pensar.