Enguany es compliran 40 anys de la primera rua recuperada del Carnaval de Tarragona, sense cap mena de dubte l’acte que marcà una inflexió i que indicà que la ciutat volia retrobar la celebració. S’anava tard perquè Vilanova i la Geltrú, ja durant el franquisme, l’havia mantinguda sota el nom de «Fiestas de Invierno», esdevenint un dels pocs carnavals que sobreviuria en la dictadura; Sitges el recuperà des de 1975 adquirint tota la nova aureola gai; i Reus havia explosionat al carrer des de 1978. S’havien avançat.
Potser això fa que, per exemple, actualment Vilanova i la Geltrú amb una població d’uns 70.000 habitants mobilitzi 17.000 comparsers per Carnaval, repartits entre una setantena d’associacions, una xifra abastament superior a la tarragonina que rondaria les 2.000 persones en una localitat de 140.000 habitants.
El Diari explica en una sèrie d’articles certs moments de l’evolució del Carnaval tarragoní, recuperant moments que ajuden a entendre certes passes que van contribuir a estructurar-lo. Ho farem, per una banda, des de l’experiència pròpia posant-hi el nostre granet de sorra des de diverses entitats o durant algunes dècades com a professional de la gestió cultural. Per altra banda, tenim present que va estar mancat durant anys del necessari treball històric previ a nivell local, del qual sí va gaudir Santa Tecla.
La sèrie incorpora fonts històriques recollides en bibliografia i d’altres inèdites; i testimonis orals. Algunes d’elles són la mateixa hemeroteca del Diari, que sobta com ha estat obviada en anàlisis precedents. I no s’amaguen les prohibicions recents que han afectat la celebració; també n’hi ha hagut.
Des de Joventut
L’impulsor del carnaval va ser el Consell Municipal de Joventut, en el qual participaven tarragonins com Xavier Almagro, qui encertadament sempre reivindica aquest rol, o Josep Fèlix Ballesteros, vicesecretari del Consell, des d’on faria el salt a regidor en les eleccions de 1983 i, per tant, l’any següent ja va veure la festa de l’hivern des del saló de plens. El Consell fou el que va fer la proposta, canalitzada a través de la regidoria de Joventut.
Explicava el 2015 l’escriptor Joan Cavallé al Tgnblog: «Entre 1982 i 1985 la meva visió particular del Carnaval venia condicionada pel fet que jo estudiava a l’Escola Municipal d’Art Dramàtic Josep Yxart (EMAD), la qual tenia un paper estructural en la festa. D’una banda, els alumnes de l’escola constituïen el seguici del Rei Carnestoltes i la seva Concubina. D’altra banda, al Saló de Plens de l’Ajuntament tenia lloc el Judici del Rei Carnestoltes, també a càrrec d’alumnes de l’escola, dirigits per Pere Salabert, un dels seus directors».
En aquesta onada el director teatral Ramon Simó dissenyà i construí el primer ninot, en forma de sàtir, avui esdevingut una de les icones de la celebració.
L’ADN del Dimarts
En aquells primers temps, Dimarts de Carnaval conservava la participació de moltes tarragonines i tarragonins que no pertanyien a les comparses. Qui sap si el germen fou aquell ADN pervivent durant el franquisme en les classes populars de la Part Alta que celebraven d’amagat la festa en els cellers, o el pes inqüestionable de les prostitutes del barri antic que aquella nit convertien els carrers, feus tradicionals del clergat, en avingudes per al seu lluïment.
Com moltes vegades li he escoltat dir a Alícia Navarro, responsable de la desapareguda comparsa Aquí hi ha marro i companya de la Comissió de Carnaval vàries dècades, «aquella nit les tarragonines i tarragonins es vestien de dol, no es disfressaven». I aquesta manera de fer va impregnar Aquí hi ha marro i altres comparses durant molt de temps. De fet, encara perviu.