El passat novembre va tenir lloc a Sharm el Sheij (Egipte) la COP27. Cada vegada que s’acosta el macrobotellón climàtic, ho confesso, m’entra la sensació de déjà vu. Anticipo, amb una cella aixecada, discursos com el d’Antonio Guterres («estem a l’autopista cap a l’infern climàtic i encara tenim el peu a l’accelerador»), memes sobre els combustibles fòssils cremats per arribar a la cimera, i peformances vàries de l’univers gretàcic. Això sí, espero la veu sempre digna i clara dels representants dels Petits Estats Insulars, víctimes desproporcionades dels impactes del canvi climàtic, sense ser-ne causants.
La conclusió clau de la COP27 ha estat evidenciar que l’objectiu de l’Acord de París de limitar l’escalfament a 1.5°C respecte al període preindustrial s’allunya per la manca de compromís de les parts (països), que reporten mesures insuficients per assolir la reducció del 43% de les emissions cara 2030. S’acorda, això sí, exigir responsabilitats a empreses i institucions, establir un fons específic per pèrdues i danys associats als impactes inevitables del canvi climàtic, mobilitzar més ajuda financera pels països en desenvolupament i passar a la implementació, entenent com a tal reforçar les accions per reduir les emissions i fomentar l’adaptació mitjançant un desenvolupament tecnològic just i equitatiu.
Tot i els retards les COP generen consens per buscar solucions complexes
Sona bé, però no massa diferent del missatge de la COP1 (1995) o de la declaració constitutiva de la Convenció Marc de les Nacions Unides pel Canvi Climàtic, durant la Cimera de Rio de 1992. Un parell d’anys abans, el primer informe de l’IPCC (Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic), advertia que la Terra havia augmentat la seva temperatura entre 0.3°C i 0.6°C en 100 anys i que, en l’escenari de bussiness-as-usual ens escalfaríem 1°C més abans de 2025. La ciència del clima de 1990 (amb bancs de dades limitats i models primitius que veien la Terra com a quadrats de 500 kilòmetres de costat, versus els ~12 dels actuals) s’ha ajustat prou a l’increment observat i ja sabia que no compliríem amb París. La ciència d’avui coneix moltíssim més sobre les característiques regionals d’aquest fenomen global que és el canvi climàtic, i ens permet, per exemple, projectar una regió mediterrània més càlida i amb una precipitació més irregular. També disposem de més solucions tecnològiques que fa 40 anys per substituir els combustibles fòssils i d’una major consciència social.
En defensa de les COP, són l’altaveu periòdic de les nostres necessitats, com a societat global i, tot i els reiterats retards, generen consens per al desenvolupament de solucions complexes. Adaptar-se al canvi climàtic i mitigar-lo requereix sumar a la ciència del clima la perspectiva territorial, econòmica, legal i de governança, la del comportament i la salut humana, l’estudi dels ecosistemes i la provisió de solucions tecnològiques. Amb aquesta visió transdisciplinària i multidisciplinària, neix a la URV l’Institut Universitari de Recerca en Sostenibilitat, Canvi Climàtic i Transició Energètica, IU-RESCAT. Des de la recerca, la transferència de coneixement la formació i la divulgació, i des d’un territori especialment sensible com a agent i pacient del canvi climàtic, ens posem al servei de la societat.
Dr. Enric Aguilar Anfrons és Director de l’Institut Universitari de Recerca en Sostenibilitat, Canvi Climàtic i Transició Energètica (IU-RESCAT) de la Universitat Rovira i Virgili (URV)
