No és freqüent que un local negoci recordi els seus proveïdors. Quan el meu pare va arribar a Tarragona només tenia ganes de treballar i tirar endavant, eren els inicis de Casa Boada. Lo primer que se li va acudir va ser anar a casa Blandinieres ja que no tenia cap contacte amb proveïdors. Casa Blandinieres subministrava les begudes a Nulles, el poble d’origen del meu pare i meu. Sempre m’explicava que el va atendre el senyor Pau Olivé Sanromà, que era el propietari. El Pau Olivé li va deixar tots els envasos i li va dir que l’ajudaria. Va ser una benedicció del cel. I com que també era tinent d’alcalde el va orientar. Els diumenges que hi havia futbol li deixava més genere, ja que pràcticament tota la beguda la servia ell. Casa Blandinieres era molt important, i tenia sucursal a Castelló. Tenia el dipòsit de la Damm, Pepsicola, Sinalco (un refresc alemany), Pitelo (un xampany en ampolla petita, llet, tònica Wilson, Zuavo (una beguda molt bona a base de cafè), Fruitam (fantasia de fruites), gasoses, Diana (refrec de taronja i llimona que fabricava ell), Orange, ampolletes de vermut de Bitter i moltes coses més. Els diumenges al matí acostumava a estar obert per si et feia falta alguna cosa i normalment hi era el senyor Pau Olivé. Érem molts els qui hi acudíem a reposar gènere del que havíem fet curt. I si no tenia clients sempre t’ensenyava alguna novetat, alguna màquina nova i et convidava a un refresc. Abans es feia el repartiment sense prevenda. Vam ser uns clients fidels fins el 1983, quan casa Blandinieres va tancar.
Les begudes havien d’estar fresques i no existien neveres elèctriques, eren de gel. A Tarragona hi havia dos llocs on se servia gel: el Boira i la Salvadora. El Boira amb base al carrer Fortuny, molt aprop de la Rambla Nova. No fallava mai, això que servia amb una furgoneta dels anys d’Alcapone, que tenia una bocina de trompeta amb una xeringa de goma que proporcionava l’aire. Es posava en una placeta i al tocar la bocina el veïnat hi acudia amb una ferrada per comprar un tros de gel. La Salvadora tenia la fàbrica de gel al Serrallo i feia igual que el Boira, però repartia amb motocarros ISO que pel pes del gel tenien dificultats en les pujades ja que la moto només tenia un motor de 125 cc i el gel era molt pesat. Després van arribar es primeres neveres elèctriques. La nostra era la mateixa que teníem, era d’obra i amb portes de fusta i hi vam posar maquinària elèctrica, que era enorme. Se li havia de posar gas freqüentment. La va instal·lar una empresa de Tarragona Auto Frío, que també en feia el manteniment. Allí hi posàvem el gel. Naltrus compràvem gel al Boira i a la Salvadora, una barra diària a cadascú, així si mai en fallava un teníem gel igualment.
Després van arribar d’altres proveïdors de begudes. Calaf servia sifons, gasoses o d’altres begudes refrescants. Més tard Calaf el va comprar el productor de gasoses i sifons de la marca Victoria, que també distribuïa cerveses Damm, llet, sucs i tota classe de refrescos. De Reus ens feia repartiment la casa Cogul, que distribuïa la cervesa El Águila, la gasosa Super D i el Sandaru, refrescos que fabricava Santiago Daurella. La D de les gasses era de Daurella, el Sandaru, del fabricant San (Santiago) daru (de Daurella). Daurella va passar a ser el representant i distribuïdor de la Coca-Cola, la marca americana va acabar fent que ja no es veiés més el Sandaru. Actualment la presidenta de la Coca-Cola European Partners és la senyora Sol Daurella. Se n’encarrega de fabricar, embotellar i distribuir el famós refresc a tretze països.
El primer proveïdor de pa va ser el senyor Solé, que tenia un forn de pa al carrer Mediona com a punt de referència. L’empresa, però, tenia molts punts de venda. Era possiblement la més important pel que fa al volum de venda als bars de Tarragona. En aquella època ens servia «xuscos» de la mida de mitja barra, però aviat vam passar a utilitzar barrer de quart, així podies fer l’entrepà a la mida. També ens servia unes coques de sucre individuals i diferents tipus de coques de ceba. La coca amb recapte tenia molt d’èxit, se servia calenta i al gust se li posava llonganissa o arengada. Eren moltes les que servia per esmorzar, i realment va ser com un precedent de la pizza. Quan el senyor Solé va vendre el negoci a la família Cervelló va continuar en la línia de l’anterior amo amb molta força i repartiment en furgonetes. El senyor Solé, feia el repartiment a l’antiga amb carretons de mà i només servia a Tarragona centre. Els licors els compràvem a la casa Puig (antiga casa Requena) que tenia una gama de licors i begudes: anisos, conyacs (ara brandys), estomacals, xarops de grosella, menta, orxata... es fabricaven també rèpliques de licors i una del Chartreuse que es venia a dojo. Licors Puig estava front la fàbrica del Chartreuse dels pares cartoixans, al carrer Vapor, junt a les escales mecàniques, abans dites les cent escales. Lo més curiós és que el client demanava el Chartreuse «de Tarragona» referint-se al que fabricava Licors Puig, ja que era més barat. I els qui podien pagar més demanaven el Chartreuse «dels frares», o sigui l’original. Se servien moltes copes de marca blanca com a licor de la casa. Un altre venedor de licors era Gili, de Reus, venia licors de marca, el Plim i infinitat de productes per a la hostaleria.
El senyor Magí Ferré era el referent en qüestió de comestibles de qualitat, va estar ubicat al carrer de l’Hospital, cantonada Rambla Vella. Passava un cop per setmana. Recordo que per Nadal li compràvem torrons per fer entrepans de torró, que tenien molta demanda entre els soldats que feien la mili. El senyor Gabriel Mas Guardiola era el clàssic representant, amb la seva cartera de pell, el seu bon tratge. El seu punt fort eren les conserves, com ara escopinyes en llauna grossa, musclos, navalles, pops, sardines. El senyor Mas era esperat com si fos de la família, m’explicava moltes històries, per alguna cosa regentà Casa Corderet, la botiga més antiga de Catalunya. Era un savi que va predir moltes coses que han acabat passant, avançant-se a la seva època. El seu nét Magí Mas Manresa és una joia. Se’n va anar a treballar a Kuwait sempre que venia a Tarragona em venia a visitar al bar.
El subministre elèctric era la FECSA, amb comptadors, de 125 volts el normal i un altre de trifàsic que s’anomenava de força i que era per a la primera nevera que tenia un motor enorme. Darrerament ja disposàvem d’un sol comptador amb corrent de 220 i amb el que fins-i-tot hi anaven termos. La llet que servíem era fresca del dia, la portava el Ricard de la Canonja en una bicicleta amb remolc, després ja arrossegat per un velomotor. La llet es venia a les lleteries i quan la tenies a casa l’havies de bullir, n’hi havia de vaca i de cabra. Ara hi ha infinitat de tipus de llets i no cal bullir-les. El subministre de carbó era de la carboneria del barri, Musté. Després li vaig comprar el petroli, i després va venir el Rosona (el nano de la Rosona del Serrallo) que ens portava les bombones de butà fins que va arribar el gas ciutat de Gas Tarraconense. Els gavinets s’esmolaven, ens ho feien a casa Álvarez del Cós de Bou, que era l’esmolet de referència. Els seu nét encara ven gavinets al carrer Colom. També hi havia esmolets de carrer, i d’altres en tendes que ja no existeixen. Les olives les compràvem a la casa Vidal del carrer d’Apodaca, era la tapa de més èxit i les servíem gratis. Posàvem uns pots al mostrador i el client se servia. Les olives arribaven a Tarragona en botes, com si fossin vi. D’altres històriques cases venien olives: Saugar, Herrería i Vidal. L’altra gran tapa eren les patates xips, hi havia dues xurreries a la zona de l’actual coca de la Rambla Castellers, una altra en uns baixos prop dels Despullats on hi ha la numismàtica i filatèlia Tau. Crec que es deia Pàmies i les servien en bosses transparents i plenes, eren bones i no hi havia data de caducitat ja que duraven poc. El vermut i el moscatell eren de la Tarraco Vinícola, se’n consumia molt de vermut, i de moscatell per a les barreges matinals. Una altra part fonamental eren els embotits que compràvem al senyor Josep Maria Cardona, que tenia l’obrador al costat de l’església evangèlica del carrer Monestir de Poblet: llonganissa, sobrassada que era boníssima, bacó, etc. Els hi vam comprar el gènere fins que es van jubilar. Pel que fa al cafè crec que a Tarragona hi havia dos torradors que anunciaven «tueste diario»: cafè Rossell i Caracas. Després van venir infinitat de marques.
