La solemnitat és un concepte més aviat abstracte, i són comptades les ocasions en què es pot respirar en l’ambient. I encara que el seu propi nom ja ho indiqui, es respirava solemnitat en la Solemne Processó de l’Enterrament. S’intuïa també l’olor característica a processó, a ciris.
Tocades les vuit del vespre, els assistents viuen l’inici de l’última processó de Setmana Santa. Comença l’últim ‘sprint’. Els acompanyen els repics contra terra dels Armats.
La solemnitat també la retroalimenten els elements que es poden veure en aquesta processó: imatges amb segles d’antiguitat. Imatges que parlen per si soles. Per la seva història. Pel seu simbolisme. Tot i aquests aspectes, és encara una processó que no ha estat considerada com a element festiu patrimonial d’interès nacional per part de la Generalitat.
Les cornetes i els timbals sonen. Unes cornetes i timbals que, amb el seu so, sempre transporten a Setmana Santa mentre un s’esborrona.
Confraries, congregacions i germandats marxen pel Fossar Vell per a fer el tomb de ravals i acabar al Temple de la Puríssima Sang. Els passos ja no es porten a espatlles, tots van a motor. Les escultures protagonistes i el seu elevat pes (es pot intuir només admirant-los de prop) ho dificulten.
Pas a pas, imatge a imatge, es relata l’agonia de Jesús. Tan és quants anys hagin passat des de la mort de Crist i l’amargura de la Verge Maria, que qualsevol persona entre el públic encara hi empatitza. Potser, precisament per això, aquesta tradició perdura des de temps immemorials. Veient els més petits que creen planter a les agrupacions, té pinta que en durarà uns quants més.
