Dissabte al Teatre Fortuny de Reus, Quim Masferrer no va pujar sol a l’escenari. Encara que físicament l’ocupava ell, amb la seva presència magnètica i el seu verb àgil, l’escenari es va omplir de veus, de mirades, de rialles i sospirs. Perquè Bona Gent no és només un espectacle, és una trobada. Una celebració de la vida anònima, d’aquells rostres que sovint es confonen entre la multitud, però que, per una nit, esdevenen protagonistes.
Masferrer no necessita guió; el seu guió és la gent, la seva força és la paraula i el seu talent més gran és escoltar. Amb una sensibilitat extraordinària, converteix les històries quotidianes en peces úniques, en petites joies carregades d’humanitat. Els espectadors no són merament espectadors: són part essencial del relat. Un relat que neix, creix i es transforma a cada funció, perquè cada nit és diferent, irrepetible, com ho és cada vida.
Davant un Teatre Fortuny ple, Masferrer va teixir complicitats. Una mirada, una pregunta ben col·locada, una resposta inesperada i, de sobte, la màgia: el riure esclata, l’emoció s’encomana, el temps es dilueix en aquell instant perfecte. Amb una capacitat d’improvisació vertiginosa, Masferrer aconsegueix treure el millor de cada persona, com si tingués el do de revelar el que ni tan sols els protagonistes sabien que podien explicar. Però més enllà de la comèdia, sempre s’hi amaguen espais de tendresa i de reflexió, com si es tractés d’un retrat del ser. Històries que anaven més enllà de l’anècdota i es convertien en fragments de vida, en testimonis de l’essència i la força de la presència quotidiana.
L’energia del públic es va convertir en el personatge més imprescindible de l’espectacle. Masferrer, amb la seva manera única de dialogar amb els assistents, va saber fer de cada història un viatge. Des de l’emoció d’una àvia que patia per la suada de l’artista a l’espontaneïtat d’un home que, de sobte, es va trobar enmig d’una conversa sobre ‘kikis’ amb centenars d’espectadors com a testimonis. I així, amb una habilitat natural, Quim Masferrer va trencar les barreres existents entre l’escenari i la platea, entre el jo i el nosaltres.
El Teatre Fortuny es va convertir en un mirall de la societat. Un espai on cadascú es va poder veure reflectit en els relats dels altres. Perquè, al cap i a la fi, Bona Gent ens recorda que tots som protagonistes d’una història que val la pena explicar, que les petites coses són les que ens defineixen i que, en cada vida, hi ha moments dignes de ser compartits.
I així, amb la senzillesa dels grans, Quim Masferrer va convertir el Teatre Fortuny en una plaça de poble, en una llar compartida on tothom va ser important.
Quan es van encendre els llums, ningú va marxar igual que havia arribat. Bona Gent no és només un espectacle. És una abraçada col·lectiva, un homenatge a la vida, a la gent, a tu i a mi. Perquè, al cap i a la fi, tots tenim una història per explicar, i cada història, per petita que sembli, mereix ser escoltada.
