A les portes de la castanyada, l’Ajuntament de Reus ha obsequiat els seus contribuents amb un castanyot. A diferència dels descàrrecs habituals per justificar pujades d’impostos de dos dígits, la idea força que ha volgut transmetre l’alcaldessa, Sandra Guaita (PSC), és que és un esforç imprescindible per a disposar d’un pressupost realista, que permeti pensar la ciutat en gran i afrontar un esforç inversor històric. Sense embuts.
De moment, històric és l’augment del 12,5% de l’IBI, entre altres, que vénen a repercutir l’increment acumulat de l’IPC i dels costos dels serveis sobre els tributs municipals. Al pòdium se situen les taxes de terrasses i guals, amb un 40%, i la grua, amb un 64% d’increment.
Políticament, aquest fort augment de la pressió fiscal és la primera mala notícia que el nou govern ha hagut de transmetre als reusencs, i era interessant veure com la gestionava, en un context on la ciutadania ja pateix les conseqüències de les pujades de la inflació i els tipus d’interès i ara haurà d’entomar també la dels impostos municipals.
Seria d’agrair que els nostres polítics evitessin la comparativa de la situació dels ajuntaments amb la de les llars i famílies, dient que uns i altres pateixen dificultats similars arran de les pujades de preus provocades per la inflació i l’encariment de les quotes de crèdits i hipoteques per l’alça dels tipus d’interès. A les famílies els ingressos no els cauen del cel com a les administracions públiques, ni tenen el poder d’apujar-se’ls a si mateixes per decret si no arriben a final de mes.
En contrast amb el seu homòleg socialista de Tarragona, Rubén Viñuales, que va optar per un discurs alarmista passat de frenada –el risc de fallida a l’Ajuntament és un excés que no se sosté–, Sandra Guaita ha tirat per la direcció contrària: defensar un pressupost expansiu, amb les partides dotades amb diners suficients per cobrir les necessitats i costos reals dels serveis, les empreses i organismes autònoms finançats adequadament... i tot plegat sense recórrer a l’endeutament, sinó continuant rebaixant-lo.
El primer pas cap aquesta ciutat millor que planteja el govern municipal és exigir als reusencs que augmentin el seu esforç contributiu. I, implícitament, el missatge vol dir també que les protestes es remeten d’aquí a quatre anys, quan l’electorat podrà valorar els resultats obtinguts i passar comptes amb els responsables.
Els 10 milions que falten, i més
Tot escoltant la compareixença del govern tripartit, a aquest cronista li va assaltar la pregunta de si l’alcaldessa i el regidor d’Hisenda, Manel Muñoz, no s’estaven també passant de frenada proclamant la voluntat expansiva dels comptes municipals. I amb dades fefaents en aquest sentit, perquè després de quantificar en 10 milions d’euros el forat derivat de compromisos procedents del mandat anterior, millores salarials pendents i altres adequacions prioritzades pel nou govern, el pressupost augmentarà no els esmentats 10 milions, sinó 17,7 milions el de l’Ajuntament i 22,4 el consolidat de tot el Grup.
Sandra Guaita marca perfil en la seva primera gran disjuntiva. I aguditzat per la comparativa amb Tarragona, que tindrà un final surrealista si, com sembla, els impostos acaben pujant més a Reus que a la capital provincial en presumpta bancarrota i on el bony és superior –14 milions–.
Evidentment, Guaita juga amb l’avantatge polític de disposar de majoria absoluta al ple gràcies al pacte amb ERC i Ara Reus. Però anar acompanyada dels mateixos socis que havia tingut l’alcalde precedent, Carles Pellicer (Junts), també l’obliga a utilitzar amb prudència el recurs del retrovisor, sobretot quan presentes els pressupostos i les ordenances fiscals amb Noemí Llauradó (ERC) i Daniel Rubio (Ara Reus) a cada costat, corresponsables de la gestió de l’Ajuntament durant les dues darreres legislatures.
Hi havia alternativa a aquesta ofensiva recaptatòria? Si l’aposta de la nova alcaldessa socialista és una política clarament redistributiva i social, més i millors serveis municipals, mantenir les subvencions a famílies i entitats, un pla d’inversions de 25 milions d’euros... l’única altra opció per finançar tanta despesa era demanar els diners als bancs, fórmula que ha estat descartada.
Sense retallades
Existeixen altres solucions ben conegudes, com reduir les despeses, en lloc d’augmentar els ingressos a costa de la butxaca dels contribuents. Però està clar que l’aprimament de l’Ajuntament per alleugerar la pressió fiscal que suporten els reusencs no formava part del programa electoral del PSC ni dels seus socis.
Des del meu punt de vista, hi ha un detall revelador sobre com ha gestionat Sandra Guaita la qüestió. El nou govern es va trobar que a l’Ajuntament hi havia una quarantena de treballadors amb contractes temporals per obra i servei que s’anaven renovant des de fa anys, però aquests llocs només estaven dotats pressupostàriament fins al passat 30 de juny. Després d’analitzar el tema i considerar que la feina que feien era de caràcter estructural, la decisió ha estat mantenir-los en la plantilla i, tal com marca la Llei, estabilitzar aquests llocs de treball en futures convocatòries d’ocupació pública, amb els costos afegits en matèria de personal que això implica.
Si l’argumentari de l’alcaldessa per defensar els nous pressupostos i ordenances fiscals no ha posat el focus principal en herències i sorpreses –com la citada–, deixades pel govern anterior, la solució a la quadratura dels comptes tampoc l’ha buscat en ajustos i retallades, ans al contrari.
El temps dirà si aquesta derrama obligatòria que abonaran els contribuents reusencs al seu Ajuntament es materialitzarà en el progrés per a la ciutat que prometen els seus ideòlegs. ¡Cuán largo me lo fiáis!, que diria aquell.