Dijous passat, a la sala d’actes de la Facultat de Medicina, s’hi va celebrar una conferència per commemorar el centenari del naixement del Dr. Josep Laporte (Reus, 1922–Barcelona, 2005). Hi vam anar 18 persones, comptant les cinc que eren a la taula d’oradors i les autoritats. Cal reconèixer, això sí, la consideració que tots ells van demostrar envers el personatge homenatjat, perquè difícilment es pot pensar que el rector de la URV, la degana de Medicina, l’alcalde Pellicer, el regidor Subirats, l’exalcalde Abelló, l’exconseller Rius o la vicepresidenta del Col·legi de Metges de Tarragona hi van anar per fer-se veure, ateses les circumstàncies.
La poca difusió i audiència de la xerrada, organitzada per la Regidoria de Salut de l’Ajuntament i el Col·legi de Metges, va ser doblement llastimosa perquè la conferència a càrrec de Lluís Bohigas sobre La reforma sanitària del conseller Josep Laporte va resultar força recomanable.
En una ciutat que darrerament s’ha distingit per la proliferació d’anys dedicats a recordar els seus fills més destacats, despatxar el centenari del Dr. Laporte amb l’acte esmentat i una jornada organitzada per la Societat Catalana d’Història de la Medicina al Centre de Lectura el juny passat, invita a pensar en alguna badada en la política de commemoracions de la Casa de la Vila.
Sanitat i Ensenyament
El centenari de qui va ser conseller de Sanitat i d’Ensenyament, a banda de nombroses responsabilitats més en institucions mèdiques i culturals de Catalunya, s’ha vist eclipsat pel del seu compatriota Gabriel Ferrater (Reus, 1922–Sant Cugat del Vallès, 1972). Un fet xocant vist amb perspectiva, perquè la influència de Ferrater sobre els seus contemporanis va ser escassa fóra dels cercles literaris, i la petjada a la seva ciutat natal inexistent des que va marxar a Barcelona.
En canvi, Laporte va ser determinant en la configuració dels sistemes públics de salut i ensenyament de Catalunya, i a Reus va tenir un paper fonamental en la qüestió universitària i hospitalària. Però pels historiadors ha resultat molt més captivadora la personalitat del poeta que la del farmacòleg, si més no a la vista de l’envergadura de la programació i les publicacions de l’Any Gabriel Ferrater.
El resultat de l’acte porta a pensar en un descuit en la política municipal de commemoracions
En qualsevol cas, el centenari de Josep Laporte no ha quedat ni molt menys en l’oblit, perquè ha merescut un acte institucional del Govern de la Generalitat, un del Col·legi de Metges de Barcelona, una exposició bibliogràfica organitzada per la Universitat Autònoma de Barcelona i un article d’Andreu Pujol i Antoni Pont Salvadó a la Revista del Centre de Lectura. I es clourà dimarts vinent, 29 de novembre, amb un homenatge a Barcelona a càrrec de les institucions acadèmiques que va presidir: la Universitat Autònoma, l’Acadèmica de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears, la Reial Acadèmica de Medicina de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans.
Tornant a l’estranya parella de la generació de 1922, el metge va néixer dos mesos abans que el poeta i tots comparteixen el títol de Fills Il·lustres de Reus, màxim guardó que atorga la ciutat. Podríem pensar que és l’única cosa que uneix dos personatges tan divergents en quasi tot, com salta la vista només veient la indumentària que els caracteritzava, o pensant com devien ser les classes d’un i altre a la universitat.
Ambdós eren fills de l’alta burgesia reusenca. El pare del Dr. Laporte va ser director del Banc de Reus i la mare pertanyia a una família de coneguts botiguers i òptics. Els Laporte Salas se’n van anar a Barcelona el 1932 arran de la suspensió de pagaments del banc. Per la seva banda, els Ferrater Soler venien d’una nissaga de bodeguers, negoci que també acabarà malament.
Totes dues famílies van marxar a França durant la Guerra Civil, els primers per escapar de la violència revolucionària i els segons per allunyar-se dels bombardejos i la derrota. Una estada a l’estranger que segurament influirà en el tarannà cosmopolita dels respectius fills, que compaginaran amb el compromís amb la llengua i la cultura catalanes.
Lluís Bohigas va destacar en la seva conferència que el Dr. Laporte va fer cap a la política després d’acumular un enorme bagatge professional i personal, circumstància cada cop més infreqüent, i que va reprendre aquestes activitats quan la va deixar. És paradigmàtic que morís d’un infart quan era al Palau de la Generalitat per presentar un informe sobre un problema que el 2005 començava a encendre les alarmes: el canvi climàtic.