Coincidint amb la tramitació dels projectes de les futures estacions de Bellissens i Intermodal, aquesta tardor es compleixen cinquanta anys de l’enderroc de l’antiga estació del passeig Mata i la construcció de l’edifici actual. Un projecte que té bastant en comú amb els dos anteriors pels anys de reclamacions i negociacions que va arrossegar, amb la peculiaritat que el resultat final no va tenir res a veure amb el que s’havia demanat des de la ciutat.
Per explicar l’assumpte cal retrocedir vint anys més, fins al 1952. Aquell any, Renfe va construir el nou traçat de doble via entre Tarragona i Reus, que permetia la connexió ferroviària directa de la capital provincial amb Madrid. Recordem que fins aleshores la via Reus-Tarragona arribava a l’estació Avenida, ubicada l’actual Parc de Sant Jordi, des d’on el tren continuava cap a Lleida, mentre que la línia Madrid-Barcelona tenia l’estació al passeig Mata i anava fins a la capital catalana via Roda de Berà, sense passar per Tarragona.
El nou traçat, inaugurat pel general Franco, rodejava Reus per l’exterior del nucli urbà i és el que avui coneixem. L’enllaç de la doble via amb l’estació del passeig Mata deixava pràcticament sense circulació el tram de via única fins a l’estació Avenida, que seguia la corba que formen les actuals avingudes de Marià Fortuny i President Macià.
L’estació unificada
Des que es va anunciar aquest canvi en el mapa ferroviari, l’Ajuntament de Reus va demanar a Renfe que unifiqués totes les línies en l’estació del passeig Mata i tanqués l’Avenida, que quedava reduïda a la línia de Lleida, alliberant així molts terrenys per tot l’est de la ciutat. El projecte tècnic es va aprovar el mateix 1952, però el procés va resultar exasperantment llarg, perquè no es va concloure fins a 1967, quan va sortir el darrer tren de l’estació vella.
Alhora, l’Ajuntament va posar sobre la taula una altra petició a Renfe, bastant menys coneguda: un nou edifici per a l’estació unificada del passeig Mata, situat enfront del carrer Ample.
L’enorme casalot per a viatgers i serveis datava de 1884 i anava quedant obsolet, i també romania pendent la urbanització definitiva de l’entorn, que dignifiqués l’entrada ferroviària de la ciutat.
El projecte d’una estació d’autobusos al costat de la de trens tampoc es va fer realitat
En aquell moment, just al costat, l’Ajuntament disposava del solar de l’antiga Casa de la Caritat, enderrocada després de la Guerra Civil arran dels danys provocats pels bombardejos de l’aviació franquista. Una part s’havia cedit per ubicar-hi el quarter de la Guàrdia Civil, però la resta estava desocupada. El consistori va proposar a Renfe que construís allí una moderna estació, que es completaria amb una plaça enjardinada per connectar-la amb el passeig Mata, just al capdamunt del carrer Ample.
L’afer va generar anys de gestions i paperassa coincidint amb un període d’inversions i millores ferroviàries importants, com la doble via i l’electrificació, però les negociacions no van fructificar. La unificació en una única estació el 1967 va comportar ampliacions d’andanes i molls de càrrega i la construcció de la torre de control, però cap decisió sobre el vell edifici del segle XIX.
Caldrà esperar fins al 1972 perquè Renfe decideixi enderrocar-lo i construir-ne un de nou, a més d’urbanitzar en forma d’avinguda la plaça del davant. Com va passar reiteradament aquells anys, la pèrdua d’un casalot històric es va fer enmig de la indiferència de les autoritats municipals.
Prèviament, quan a mitjan anys seixanta l’Ajuntament va donar per perduda la batalla per moure l’estació i alinear-la amb el carrer Ample, va buscar un aprofitament alternatiu al solar de la Casa de la Caritat també relacionat amb el transport de viatgers. Mantenint el mateix plantejament, va arribar a un acord amb la Caixa d’Estalvis Provincial de Tarragona per a construir-hi una estació d’autobusos, un equipament inexistent en aquella època. Trens i autobusos a tocar, el que avui anomenem intermodalitat. La plaça enjardinada prevista al seu davant es completaria amb una font monumental, obra de l’escultor Joan Rebull, que els propietaris de la Casa i la Banca Vilella havien decidit regalar a la ciutat.
Finalment, el projecte d’estació d’autobusos tampoc va reeixir i la font de Rebull representant el mite del Triptòlem es va instal·lar a la cruïlla entre els passeigs Mata i Sunyer, mentre el solar en qüestió va continuar allotjant els circs que passaven per la ciutat fins a la construcció d’una gran residència pública per a gent gran.
Mig segle després, es torna a plantejar la reforma del passeig Mata.