Vet aquí un repte de combinatòria. A un ple municipal assisteixen dotze regidors que s’han d’asseure en dues files de sis escons. Formen quatre grups. Un de cinc persones, un de tres i dos grups de dos i tots els membres de cada grup volen asseure’s junts en llocs contigus. De quantes maneres es poden acomodar? Aquest problema de permutació no va aconseguir ser resolt per la junta de portaveus de l’Ajuntament de Reus –de fet, des de la meva ignorància en matemàtiques, crec que és irresoluble– i la solució aplicada va ser canviar els paràmetres i crear una fila de set cadires i una cinc per repartir els quatre grups de l’oposició.
El desenllaç no va satisfer els de la fila de set –Junts i CUP–, perquè no hi cabien i havien de compartir micròfon, entre altres incomoditats per treballar–, ni als de la fila de cinc –Vox i PP–, perquè els de la ultradreta volien el lloc assignat als seus veïns, atès que són un grup més gran i tenen prioritat en l’elecció. En qualsevol cas, a la fila de set tots eren independentistes i a la de cinc, tots unionistes de dreta. No sembla forassenyat pensar que el problema rau en el fet que cap dels dos regidors de la CUP té ganes de baixar a compartir filera amb els representants de les seves antípodes ideològiques.
L’assumpte va marcar els primers minuts del primer ple ordinari de la legislatura i serà interessant comprovar com s’aclareix, perquè no resultaria gaire edificant dedicar recursos públics a modificar el mobiliari del saló de plens perquè uns regidors no volen assentar-se al costat d’altres.
Llengua i feixisme
Més enllà de l’ordre del dia, no massa dens, la sessió tenia l’interès de veure com els protagonistes de la legislatura recent estrenada exerceixen els seus nous càrrecs, especialment l’alcaldessa, Sandra Guaita, els portaveus de Vox i PP, Julio Pardo i Sílvia Virgili, i la de Junts, Teresa Pallarès, al seu nou paper de líder de l’oposició.
De l’inici del ple va cridar l’atenció sentir al portaveu de Vox intervenir en català, cosa infreqüent en els polítics de la formació. Aquest cronista va pensar per un moment que, com a l’extrema dreta imperen valors familiars i tradicionals, alguns dels seus votants catalanoparlants es poden haver sentit incòmodes amb els maltractaments que Vox i PP estan dispensant a la llengua dels seus pares cent quilòmetres més al sud. I a les portes d’unes eleccions, una petita dosi de català podia servir de bàlsam.
Falsa alarma. En el posterior debat sobre una moció presentada per Junts sobre el Pacte local per la Llengua, Julio Pardo va repetir les mentides habituals de l’ultranacionalisme espanyol sobre la matèria. És a dir, que el català, el valencià i el mallorquí són idiomes diferents. Fins i tot es va treure de la màniga una cita d’autoritat enganyosa assegurant que «filològicament parlant el valencià és una llengua diferent que el català, això és indiscutible segons els filòlegs d’alt nivell». Com que la teoria de Pardo només l’avalen pseudohistoriadors, pseudolingüistes i terraplanistes afins, aquesta falsedat científica és una més de les «inexactituds» que han protagonitzat l’actual campanya electoral.
Per la resta, va resultar un ple de tràmit, amb les modificacions urbanístiques per permetre les construccions d’equipaments i habitatges socials previstos al barri del Carme com a punt més destacat, i amb el nou govern demanant el seu primer crèdit, concretament dos milions d’euros destinats a finançar el pla d’inversions del pressupost de 2023.
Com que aquests i altres punts de l’ordre del dia eren actuacions derivades de projectes aprovats per l’anterior govern, Junts hi va votar a favor i no vam poder veure els seus regidors debutar de debò en la tasca d’oposició.
En un ple dedicat a temes derivats del mandat passat, Junts no va poder actuar d’oposició de debò
Per escoltar més discussions calgué esperar a l’elecció dels representants de l’Ajuntament als consells d’administració de les empreses municipals, on la CUP va adoptar una actitud «estrambòtica» –així la va autoqualificar la seva portaveu, Mònica Pàmies–, consistent en abstenir-se o votar en contra quan els nomenats no eren del seu partit.
Segons l’argument de Pàmies, els anticapitalistes mostraven així la seva oposició a què els «feixistes» –en referència als regidors de Vox i, de retruc, també del PP– entressin als consells de les empreses municipals. Resulta un raonament poc amatent amb la realitat política sorgida de les urnes que, segons quina sigui la seva ideologia, alguns representants de partits elegits democràticament no han d’estar també presents als òrgans de govern de les empreses de l’Ajuntament.
Més enllà del risc de contribuir a la campanya electoral de Vox, el qualificatiu de feixista reiteradament etzibat per la portaveu de la CUP va ser rebut com una ofensa pel regidor Pardo, que ja venia preparat per a l’ocasió. Si en rèpliques anteriors havia esgrimit paraules de l’Abat Escarré o la lletra del Virolai, aquí va desempolsar les vel·leïtats paramilitars del conseller de la Generalitat republicana Josep Dencàs, a qui els seus enemics també titllaven de feixista.
L’ús i abús de l’acusació de feixisme en la confrontació política no és nou d’ara, ni tampoc els efectes de bumerang que genera.
