Els jardins del Mas Iglesias tenen, des de sempre, quelcom de captivador. No és estrany que provoquin sentiments d’avinença i preservació entre els seus veïns. En la història de la família que n’havia estat propietària existeixen dos exemples paradigmàtics dels lligams afectius que des d’antuvi genera aquest antic mas senyorial i el seu entorn. Isabel Òdena, filla única del comerciant que el va construir, ho va plasmar al seu testament, dictat el 1884 poc abans de morir a conseqüència d’un part.
Casada amb Josep Iglesias, li va llegar tots els seus béns, però el mas el va deixar en herència directament al fill acabat de néixer, per a evitar una possible venda i assegurar que romangués en mans de la família. I va afegir estrictes clàusules perquè aquest fill l’hagués de transmetre als seus descendents.
L’esperit d’Isabel Òdena devia imbuir les següents senyores que hi van residir perquè, quan a mitjan segle XX, una nova generació de la nissaga Iglesias va vendre la finca, la dona del darrer propietari va estar una temporada sense dirigir-li la paraula al seu marit, enutjada per la pèrdua del mas, segons van explicar ja fa anys a aquest cronista els fills del matrimoni.
El parc de Mas Iglesias és avui de propietat pública i continua desfermant emocions entre els qui el senten seu. Així, el projecte de trasllat i semisoterrament de l’estació d’autobusos en terrenys dels jardins ha aixecat una forta oposició, sobretot entre el veïnat més proper a la ubicació prevista, que s’ha mobilitzat en torn la Plataforma en Defensa del Parc de Mas Iglesias.
Crítiques sense resposta
Una reivindicació que ha rebut el suport unànime de l’oposició municipal, com es va visualitzar al ple de l’Ajuntament del passat divendres. Les seves mocions van ser rebutjades per la majoria que conforma el govern tripartit PSC-ERC-Ara Reus. Era una derrota anunciada. Però en el debat suscitat hi va perdre més l’equip de govern que l’oposició, que ara disposa d’un bon reclam per a abanderar la seva tasca i desgastar l’alcaldessa Guaita i els seus socis. Cosa poc freqüent atesa la ideologia contraposada i poc compatible de Junts, Vox, PP i CUP.
Encomanar-se a l’argumentari de la Plataforma, que fins i tot planteja una ubicació alternativa, els permet exercir una oposició frontal amb suport ciutadà al carrer –d’un abast encara per determinar– com no s’havia vist des de la pujada d’impostos de començaments de legislatura. Portar una estació d’autobusos a una zona verda i al costat de centres educatius és matèria delicada, per molt curós que sigui el projecte.
Al ple de divendres es va evidenciar que un dels problemes per a l’alcaldessa Guaita i la regidora d’Urbanisme, Marina Berasategui, és que hi ha crítiques que no poden rebatre, com que el trasllat de l’estació s’ha decidit sobre la marxa i sense consultar-la ni consensuar-la prèviament, perquè no figurava al planejament urbanístic inicial ni al programa electoral dels partits que ara l’avalen.
Per a empitjorar-ho, la polèmica és de mala digestió per a tot el govern tripartit, especialment per a Ara Reus, formació municipalista nascuda de l’oposició veïnal al complex urbanístic que es volia edificar a l’antiga Sedera del passeig de Misericòrdia. Les comparacions resulten inevitables.
La polèmica és de mala digestió pels tres partits del govern: PSC, ERC i, especialment, Ara Reus
La incomoditat s’estén al PSC, que va fer del rebuig al projecte de tancament del Mercat del Carrilet un dels eixos de la seva campanya electoral, i ara es troba que l’equipament del costat està generant un contenciós potencialment equiparable. I no cal dir a ERC, que ha volgut fer de la reforma del barri del Carrilet un dels estendards de la seva acció de govern i ja va haver de recular amb la seva idea sobre el Mercat, i ara la del trasllat de l’estació d’autobusos està en el punt de mira.
Com que la Llei de Murphy sobre el govern diu que si una cosa pot anar malament, ho farà per triplicat, el regidor no adscrit, José Ruiz, va detonar una càrrega de profunditat en revelar que el regidor de Via Pública, Daniel Marcos, l’havia convidat a presentar una moció subscrita per l’Associació de Veïns el Roserar de Mas Iglesias, procliu a la instal·lació de l’estació d’autobusos al barri.
Les respostes a tot plegat de la regidora Berasategui durant el ple van mantenir un to escrupolosament tècnic i conciliador, amb l’argument que estem davant d’un avantprojecte susceptible de modificacions a partir que els redactors puguin analitzar i valorar les alternatives que se’ls presentin via reunions o al·legacions.
«Avantprojecte» també ha estat una de les paraules més utilitzades per Sandra Guaita els darrers dies, per emfatitzar que la proposta encara ha de passar pel sedàs del diàleg i l’escolta activa. De fet, l’alcaldessa s’ha mostrat més bel·ligerant en combatre el que considera bulos i desinformació interessada i en refermar el seu compromís a tirar endavant el procés de transformació del sud de la ciutat, que en defensar a capa i espasa el dibuix actual de la futura estació.
Estant així les coses, aquest cronista opina que, atesa la pressió a què l’estan sotmetent, la pregunta no és si el govern municipal modificarà el projecte, sinó en quina mesura ho farà. La Generalitat, que és qui l’ha de pagar i executar, preferirà que el soroll s’hagi apaivagat a l’hora d’incloure-la als seus pressupostos.
