La caiguda del gegant Indi a Barcelona, provocada per la insensatesa d’un turista que va intentar aixecar-lo d’amagat dels membres de la Colla Gegantera, ha estat un succés de gran impacte perquè ha malmès la figura probablement més icònica del patrimoni festiu de la ciutat. Recordem que es tracta d’una rèplica idèntica a l’original que des del 2005 es conserva al Museu de Reus, juntament amb la resta de gegants bicentenaris, per a preservar unes peces d’alt valor històric.
L’afer només té un responsable, que és l’autor de la bretolada. Com que va poder ser detingut, és d’esperar que pagui per les conseqüències. Aquest cronista opina que altres controvèrsies al voltant de l’incident no tenen massa sentit, perquè tant el patrimoni cultural com les persones sempre seran vulnerables a atacs fruit de la inconsciència o la voluntat criminal. La protecció absoluta és impossible, i més en actes oberts i multitudinaris.
La caiguda fa mirar amb altres ulls aquella agra polèmica sobre les rèpliques dels gegants
Sí que em sembla més debatible la decisió del regidor de Cultura, Daniel Recasens, d’aplicar una mena de censura moral a la difusió d’imatges de la cara malmesa de l’Indi, «per a protegir un element amb valor emocional i patrimonial, perquè els danys són greus». A la mateixa roda de premsa, la Colla Gegantera encara va ser més vehement en exigir la no publicació d’imatges de la figura accidentada, però, en aquest cas, això és el parer d’una entitat privada, no d’una administració pública.
En una situació d’alta tensió emocional, la presidenta dels geganters va fer una dura crítica al tractament del cas pels mitjans de comunicació, reblada amb una frase bastant desafortunada sobre l’estimació als gegants de Reus: «Si els de fora els hi tenen tanta devoció i estima, els de Reus n’hauríem de tenir més». Aquesta i altres afirmacions crec que cal posar-les en el context d’un moment dur per a tota la Colla.
El precedent de 1958
En qualsevol cas, opino que l’ocultació de les ferides de l’Indi amb l’argument que es tracta d’una visió no convenient per a la ciutadania té uns efectes pràctics contraris als desitjats, perquè limitar el dret a la informació sobre un tema d’interès general sempre és una invitació a malpensar.
En el mateix sentit, l’hemeroteca ens aboca a una comparativa incòmoda. L’Ajuntament de 1958 no va tenir inconvenient que Niepce fotografiés la cara destrossada de l’Índia i es publiqués a la premsa local, cosa que no permet l’Ajuntament de 2024. Recordem que el 1958, un noi de divuit anys que sortia d’una revetlla de festa major va voler fer ballar la geganta Índia quan estava plantada al Campanaret, i la caiguda consegüent li va malmetre totalment la cara, que va ser reconstruïda per l’escultor Ramon Ferran.
Curiosament, en la notícia als diaris sí que es va ometre el nom del causant, que ni molt menys va quedar en l’anonimat al petit Reus de l’època, i l’autor, que va morir ja fa uns anys, va arrossegar aquesta penitència tota la vida.
Els gegants són un dels patrimonis col·lectius més preuats dels reusencs i, per tant, la seva transcendència ultrapassa la d’elements culturals, festius i artístics. En aquest sentit, puc entendre que Recasens atorgui valor sensible a les imatges de l’Indi accidentat, i que la Colla Gegantera vulgui que es respectin els seus sentiments perquè les imatges són doloroses per als seus membres i també ho poden ser per a molts infants.
Limitar el dret a la informació en un tema d’interès general sempre convida a malpensar
Però no es pot equiparar el tractament informatiu de la trencadissa d’un gegant amb, per exemple, la publicació d’imatges de víctimes d’accidents. L’autoregulació que s’ha autoimposat la Regidoria de Cultura no beneficia l’objectiu de donar totes les explicacions públiques necessàries sobre el que va passar a Barcelona, la magnitud dels danys i les mesures per a la restauració. Ni convida els ciutadans a entendre i participar d’un problema comú, si assumim que els gegants són patrimoni de tots.
De la mateixa manera, la imatge de les greus conseqüències que pot provocar una bretolada també serveix, com les d’altres desgràcies, per a conscienciar tothom del deure col·lectiu de cura i preservació del patrimoni cultural.
Segurament, el pas del temps aportarà una perspectiva més serena sobre l’assumpte i evitarà caure en l’absurd, perquè si es vol mantenir aquest criteri, les imatges que documentin el procés de restauració i recuperació del gegant Indi en tota la seva esplendor també s’hauran d’amagar.
Sigui com sigui, al que si haurà contribuït la caiguda de l’Indi és a mirar amb altres ulls aquella agra polèmica sobre la construcció i utilització de rèpliques dels gegants bicentenaris.