Diu el nou alcalde de Tarragona, Rubén Viñuales (PSC), que l’Ajuntament està en «situació de fallida». Li falten 14 milions d’euros per a poder quadrar el pressupost de l’any vinent i així mantenir la despesa corrent sense haver d’aplicar retallades ni deixar de prestar alguns serveis. És un problema greu i feixuc, sobretot per a un govern municipal que s’estrena i està en minoria, però parlar de fallida és una exageració per a una administració pública que enguany ha disposat d’un pressupost de 187 milions d’euros i el risc d’insolvència es limita al 7,5% d’aquesta quantitat.
Diria que Viñuales ha decidit afrontar la seva primera gran disjuntiva econòmica aplicant el Teorema de Thomas, que diu que, en la sociologia, allò que es defineix com a real, és real en les seves conseqüències. Així, la resposta a una situació titllada de fallida és plantejar remeis com la pujada del 20% de l’IBI i altres mesures recaptatòries draconianes. A la vista de les reaccions, l’alcalde ha assumit que la solució no pot passar només per augmentar els ingressos a costa de la butxaca dels contribuents i proposa també reduir els sous dels polítics i càrrecs de confiança i eliminar algunes gerències i ens, entre altres estisorades.
Un moviment interessant, perquè si hi ha un debat que espanta encara més els governants que l’increment de la pressió fiscal, aquest és l’aprimament de les administracions públiques.
Un cert morbo
En qualsevol cas, Viñuales va posar cruament sobre la taula el cúmul de problemes econòmics, uns conjunturals i altres estructurals, que assolen els comptes municipals. Aquest dia de la marmota al consistori tarragoní –com el va batejar brillantment el periodista Octavi Saumell, recordant la pel·lícula de Bill Murray– aviva la curiositat per conèixer els números que s’ha trobat la seva col·lega de Reus, Sandra Guaita (PSC), que també debuta a l’alcaldia després d’un canvi de govern. Com que el seu antecessor, Carles Pellicer (Junts), va fer bandera del sanejament de les finances municipals, mèrit que li ha estat abastament reconegut, la cosa té el seu morbo, més que per fer comparances amb la ciutat veïna.
De moment, segons el Compte General de la Corporació de 2022, aprovat al darrer ple, sabem que al tancament de l’exercici passat l’endeutament bancari se situava en 144 milions i que el romanent de tresoreria per a despeses generals va ser de 3,9 milions. Però no sabem res de l’execució pressupostària de 2023, i diu la tradició que els comptes dels ajuntaments tendeixen a patir estrès els anys electorals.
Aquest estrès es manifesta habitualment en alguna partida sense consignació –és a dir, actuacions que tenen assignats menys diners dels necessaris–, factures diferides, ajornaments de tasques que ja afrontarà qui vingui... I tot plegat es tradueix en hipoteques a l’esquena del pressupost de l’any següent.
A l’espera de saber com va gestionar l’anterior tripartit el pressupost de 2023 i com ho porta l’entrant –recordem que ERC i Ara Reus, els dos socis del PSC, també formaven part del govern sortint encapçalat per Junts–, les derivades d’aquest balanç condicionaran les ordenances fiscals i el pressupost de 2024.
Algunes males notícies ja les coneixem perquè són comunes a tots els ajuntaments, com l’impacte de la pujada de la inflació i dels tipus d’interès, el final de la moratòria que permetia dedicar els romanents a despeses generals, o les actualitzacions pendents dels sous dels funcionaris. Falta saber si n’hi ha d’afegides.
De cara a les notícies i debats pressupostaris que s’acosten, és important recordar, a grans trets, com funciona la cosa i no confondre conceptes com el dèficit i el deute. El pressupost municipal consta de dos apartats, ingressos i despeses, el total dels quals ha d’estar equilibrat. Si la despesa anual supera l’import establert, es genera dèficit, que també pot estar implícit si s’ha aprovat un pressupost de despesa disminuït perquè quadri amb el d’ingressos, que està sotmès per llei al principi de prudència. El dèficit també pot venir dels ingressos, si la recaptació d’impostos i altres capítols és menor a la prevista. Si es genera algun d’aquests problemes i no es pot eixugar amb la liquidació final, el bony s’ha d’assumir l’any següent.
Un indicador diferent és el deute, que són els crèdits contrets amb els bancs pendents de pagament en els corresponents terminis. Aquesta xifra ha tingut gran protagonisme durant la darrera dècada a Reus, perquè el 2012 ascendia a 405 milions i situava la ciutat com una de les més endeutades per habitant, tot i que bona part corresponia a inversions que l’Ajuntament havia fet per compte de la Generalitat, que després li tornava els diners –el nou hospital, per exemple–. L’alcalde Pellicer va prioritzar el sanejament financer i, en 12 anys de mandat, va abaixar el deute fins als 144 milions. A la vista de l’evolució actual dels tipus d’interès, va ser una mesura saludable.
Però una cosa és el deute, ara en ràtios assumibles, i una altra el balanç pressupostari de 2023 i les projeccions pels comptes de 2024, que és el que està per veure. Atès que ja som al mes d’octubre, no tardarem a saber-ho.
